Tres hores i quaranta minuts (amb entreacte). Quedeu avisats. No és una història sinó diverses, no és una situació, ni tan sols un conflicte: és un retrat intergeneracional, exhaustiu i complex, sobre com la Guerra Civil i el franquisme encara naveguen en el nostre present.
Bé, cal dir que de present n’hi ha poc: situen la protagonista (més que protagonista, l’Alba és el vincle amb el passat a través de la investigació universitària) a l’any 1992, i això és segurament perquè si ho situàvem al 2026 la connexió amb la Transició o el franquisme quedava massa llunyana. Calia que hi hagués un vincle proper, o no gaire llunyà, amb el trauma. Barcelona. 1936, 1939, 1944, 1976, 1992. Collserola allà dalt, amb milicians rojos perseguits. NI un esment a l’Arrabassada (no hauria costat res), però tant se val: els perdedors de la guerra mereixen el seu just homenatge, sobretot arran de les atrocitats del franquisme. I al final, la gran pregunta: si som una síntesi de tot això, si realment el trauma ha estat tapat rere un gran silenci, com hem quedat de tarats i d’irresolubles?
A la Biblioteca la configuració de l’espai és semienvolvent, és a dir escenari al mig amb butaques en tres bandes, i un relat escènic que es desenvolupa amb projeccions, vídeos, fotografies, molt poc mobiliari (taules i cadires) i força attrezzo de reforç (banderes, fusells, guitarres) juntament amb un vestuari que recrea cada època i, sobretot, les entrellaça. Veiem un milicià creuant una conversa l’any 1992 o un Lluís Llach cantant l’any 76 mentre tot just un militant franquista acaba d’acomiadar-se de la seva dona. El missatge és que els fantasmes corren entre nosaltres, i dins les nostres venes, ho vulguem o no ho vulguem i aquest recurs és encertat i efectiu. Potser aleshores els diàlegs podrien ser més curts i directes, les escenes anar més cara barraca i les emocions, l’empatia amb els personatges i la seva situació, més dures. La voluntat historiogràfica, i de trobar un equilibri just entre èpoques i mentalitats, potser neutralitza massa les emocions i l’amor necessari cap als personatges. De vegades, no sempre, però de vegades la recerca científica sembla l’objectiu quan és a través de l’emoció, del relat intens, que podem aprendre més. La letra con sangre entra, que deien.
El silenci, la vergonya, el tabú com a gran tema. No dona la sensació, però, que s’hagi parlat precisament poc sobre la Guerra Civil en aquest país: sí que s’entén si es fa referència al franquisme, o bé a la reticència familiar (íntima, personal) de tocar els vivències de la guerra. El relat, per necessitat suposo, espanyoleja: parlem molt de la història d’Espanya, de les dues Espanyes, de com el Front Popular era una causa quasi peninsular. El catalanisme, per entendre’ns, hi surt poc com a agent de l’època i això no és del tot injust: el catalanisme es va difuminar entre els dos blocs, i aleshores queda el que queda. Una Collserola partida en dos bàndols, on el nostre, el que ens identifica a nosaltres, el veritablement genuí i nacional, només queda esmentat en forma de persecució de la llengua i laments de la Nova Cançó. A la sinopsi de l’obra, de fet, la paraula Catalunya no hi surt esmentada i insisteixo que això no és del tot injust. És el que és: tampoc als Jocs Olímpics vam quedar gaire ben parats, si ens hi posem a pensar.
"Si realment el trauma ha estat tapat rere un gran silenci, com hem quedat de tarats i d’irresolubles?"
Les interpretacions son impecables, la posada en escena funciona i en tot cas potser és el text el que sembla embolicar-se innecessàriament. No, no és embolicat que la Natàlia agafés Alba com a nom de guerra, ni que l’Alba del 92 sigui òrfena per raons fosques, ni que les èpoques se superposin. No, això més que embolicat és la gràcia de l’obra: quan dic embolicat vull dir el que deia abans, que el text és més instructiu que commovedor. Ocupat en lligar caps, de vegades oblida lligar-nos el cor. No ens caldria que tot quedés tan perfectament explicat i justificat: de fet, en una guerra i en una postguerra això és impossible.
La sensació general és que, com sempre, l’Oriol Broggi ha tractat amb mestria una història que carrega potser massa pes en el contingut. Però vola, i tant que vola, i tant que és necessària i i tant que el talent vessa per totes bandes. Comencem esmentat les cares que no existeixen, les persones que no existeixen, perquè ningú les recorda un cop mortes. Son gent que és com si no hagués viscut mai, perquè caminem sobre segles de morts anònims. El repte del text ha de ser que ens quedi gravat per sempre i que ens enduem la cicatriu, més que el coneixement, cap a casa. Quan el text no ho aconsegueix del tot, ho aconsegueix la direcció d’Oriol Broggi i la interpretació impecable dels actors. Me’ls enduc, com sempre que vaig a la Biblioteca, dins del cor i de la retina.