Dimecres passat, mentre la soprano Sabine Devieilhe cantava l’Et incarnatus est de la Gran Missa en Do menor KV 427/417a de Wolfgang Mozart al Palau de la Música, vaig tenir la gràcia de viatjar, més de vint anys enrere, al dia precís en que el meu professor de formes musicals i cònsol mozartià a Barcelona, Pere-Albert Balcells, m’explicava aquesta partitura venerable. Fèiem classe en una petita sala de l’estudi musical Àngel Soler, aquella aula on en Pere-Albert, mestre estimadíssim, em deia sovint que, quan no trobem sentit en aquest món altament espantós, el millor remei per continuar vivint és analitzar una fuga d’en Bach abans de gitar-se... o també estudiar aquest inigualat fragment de música que, deia ell, és particular perquè Mozart hi aprofita el text prototípic de l’encarnació del Crist per sublimar la vivència d’una mare protectora amb el seu plançó, palesat a la frase et homo factus (fixeu-vos en la melodia de la lletra a, centre neuràlgic d’una coloratura que no busca l’exhibicionisme, sinó delectar-se quasi sexualment en la unió amb el fill; recorda, Bernat, que això també passa al final del Non mi dir bell’idol mio del Don Giovanni).
Jo barrinava sobre totes aquestes mandangues mentre sentia Raphaël Pichon i els professors de l’ensemble Pygmalion interpretant aquesta bestialitat d’obra, inigualada en la història dels sons, una de les peces amb les quals vaig aprendre a estimar la música. Perquè aquest art, lluny de consistir en el gaudi present d’una martingala o complexitat determinada (com ens va ensenyar Proust), és transcendental perquè ens imposa connectar-nos amb la memòria. És així com, al final d’aquesta pseudo-ària de concert, recordava també al seu torn com, tot just a la cadenza final, amb en Pere-Albert havíem analitzat el contrapunt autènticament delirant del vent fusta amb la veu, un fragment que, al seu entendre, explicava com cap altre una de les sensacions principals que provoca la música de Mozart; a saber, la percepció absoluta de moure’s més enllà dels termes gravitacionals. Així em sentia jo a la meva butaca del Palau, no només perquè quasi levités tornant a sentir les birgueries del meu compositor favorit, d’aquell que sempre em rescata del suïcidi, sinó perquè podia tornar a entendre els seus gestos a base de fer memòria.
“Un concert de música és l’acte més transformatiu que podem experimental a nivell corporal i anímic”
Massa sovint, oblidem que un concert de música (tant li fot el gènere, perquè l’art dels sons sempre es fa difícil de categoritzar) és l’acte més transformatiu que podem experimental a nivell corporal i anímic. En això de l’art sonor, com en tot a la vida, jo m’he tornat un pèl massa materialista perquè, al capdavall, qualsevol esdeveniment musical sorgeix d’una suma d’aspectes objectivables (com ara la forma mateixa d’una composicó) i contingències particulars d’un determinat moment, com l’acústica d’una sala o les ganes que els estossegadors professionals tinguin de cardar-nos enlaire una feliç vetllada. Però haig de reconèixer, potser perquè també soc humà i pateixo atacs de cursileria, que hi ha experiències musicals que et fan sortir del cos per transportar-te a indrets que van més enllà de la consciència. En el cas que ens ocupa, podríem fer de crítics perepunyetes i posar esmenes a l’amic Pichon (alguns rallentandi del Kyrie van passar-se de mullacalces i els tempi del Qui tollis van ensucrar el dramatisme del moviment) però, quan assistim a un esdeveniment musical així, qualsevol esmena és pròpia d’un gilipuà...
A priori, em va semblar que l’opció de Pichon (preludiar la missa mozartiana amb alguns motets i obres corals de Schubert, Mendelssohn i Bruckner) resultava un poc capritxosa o, en el cas d’encastar l’Ave verum corpus KV 618 al final de la gran peça, directament frívola. Tot i que la Gran Missa no es toqui gaire -quan, de fet, és una obra més fonamental que l’arxisobat Rèquiem- entenc que els directors s’empesquin amanides de repertori perquè les obres de sempre guanyin un nou flaire. A primer toc de timpà, diria que les peces que es van triar no contextualitzen millor (ni per proximitat ni per distorsió) l’obra d’en Wolfie; però això, novament, tan li fot, perquè poder sentir un cor com els del Pygmalion, gairebé tan precís com els millors anys dels Monteverdi, sempre és quelcom que acabarà en gaudi, encara que ens cantin les insofribles cançons d’Els amics de les Arts. Quan un concert et recorda per què Mozart t’ha rescatat tantes vegades del tedi, és a dir de la mort en vida, qualsevol altra consideració resulta absurda; en moments així, només cal tancar els ulls i recordar, amb Herr Nietzsche, que la vida sense música és un error.
Jo voldria viure sempre en aquella aula on, fa molts anys, aprenia Mozart al costat d’en Pere-Albert. De fet, jo soc aquella petita capsa de música... i qualsevol cosa que impliqui sortir-ne em sembla una desgràcia, la qual cosa he pagat en escreix, perquè mai no m’acabo d’adaptar al món i tot em fatiga d’una forma horripilantment infantil. Simplement, no volia que s’acabés el concert. Amics, us ho prego, allibereu-me de tanta literatura.