Les nostres democràcies liberals pateixen una paradoxa política complexa. Les societats reclamen i necessiten canvis i reformes profundes per garantir la prosperitat, la sostenibilitat, la seguretat i l'equitat, però les institucions democràcies tenen cada cop més dificultats per poder oferir-les i executar-les. Els canvis geopolítics, econòmics, tecnològics, socials i mediambientals sumats a la polarització política són un test d'estrès d'alta intensitat que converteix les institucions democràtiques en organitzacions i sistemes disfuncionals.
Les conseqüències són conegudes, el creixent malestar per la inaccessibilitat a un habitatge assequible, la precarietat i desigualtat creixent de les classes populars i la tensió econòmica de les classes mitjanes. De l'altra, una percepció d'inseguretat i d'incertesa davant del futur per l'impacte de les transformacions tecnològiques, la crisi climàtica i la pèrdua d'expectatives de futur optimistes.
En aquest escenari distòpic, les democràcies es dissocien de la idea de progrés i d'un futur raonablement optimista deixant el terreny adobat per als populismes que ofereixen respostes aparentment més senzilles i simplistes. Les institucions democràtiques passen a ser percebudes com l'establishment generant una greu crisi no tant ideològica com d'expectatives.
Alguns s'entesten a reivindicar el centre i l'statu quo com a antídot davant l'empenta de les formacions populistes.
El resultat, l'auge aparentment imparable de les formacions amb propostes extremes, especialment de l'extrema dreta, davant de la contenció o la moderació d'una dreta i una esquerra que es perceben com a conservadores. Davant d'aquesta situació, alguns s'entesten a reivindicar el centre i l'statu quo com a antídot davant l'empenta de les formacions populistes. Un error estratègic i tàctic que pot ferir greument les nostres democràcies. Una cosa és administrar prudentment els reptes a què ens enfrontem, però necessitem respostes i propostes ambicioses i agosarades per transformar la realitat i reconstruir la idea de progrés sent respectuosos amb les institucions, els drets, el pluralisme i l'Estat de dret.
Cal dir-ho alt i clar, hem d'impulsar un nou radicalisme democràtic que no vol dir cridar més alt, cercar enemics externs o interns o qüestionar les regles democràtiques. Ser radical és arribar a l'arrel dels problemes amb empatia, coratge i ambició transformadora i no només amb grans proclames i declaracions. La crisi de l'habitatge en pot ser un bon exemple. No estem davant d'un problema del mercat immobiliari, sinó davant d'una falla estructural de l'anomenada economia social de mercat. Assistim a una fractura gravíssima de la idea de progrés que erosiona la confiança en les institucions mentre apliquem mesures pal·liatives i solucions en un horitzó de vuit a deu anys.
Ser radical és arribar a l'arrel dels problemes amb empatia, coratge i ambició transformadora.
El gran repte col·lectiu és tornar a fer desitjable el present i el futur, però el "bonisme" declaratiu ha quedat obsolet. No podem protegir les institucions convertint-les en organitzacions disfuncionals o peces de museu. La idea de progrés no pot ser un concepte abstracte o un intangible; necessitem oferir beneficis funcionals i emocionals. Un projecte de prosperitat compartida en què es percebin resultats a curt termini.
La idea de progrés no pot ser un concepte abstracte o un intangible; necessitem oferir beneficis funcionals i emocionals.
Necessitem sacsejar-nos el gradualisme i apostar per un radicalisme democràtic que aparentment pot ser contradictori però que és possible. Ser radical a les reformes, i institucional en els procediments. Canviar moltes coses sense trencar les regles. És precisament aquí on les institucions poden conservar la legitimitat, evolucionar, reformar les coses i oferir resultats. La confiança democràtica també depèn en bona mesura de l'exercici i una democràcia que potser té la capacitat d'escolta, però no resol o no encarrila els problemes principals que preocupen la societat, acaba per debilitar-se inexorablement.
També necessitem revisar la nostra concepció del lideratge. He escrit diverses vegades sobre la fal·làcia del mite dels anomenats líders forts. Això és, models de lideratge basats en el comandament i l'ordre, la jerarquia i la confrontació amb l'adversari. És un lideratge que potser pot ser aparentment eficient i ràpid en la presa de decisions, però debilita la col·laboració, el coneixement distribuït, les pròpies organitzacions i la capacitat de construir aliances transversals. Els grans desafiaments contemporanis requereixen lideratges sòlids més que líders forts o incontestables. Persones capaces de teixir complicitats, mobilitzar emocions i tenir l'honestedat de reconèixer que sols no podem, que necessitem horitzons i solucions col·lectives. Líders que a més de proclamar i activar determinats canvis, siguin capaços de vincular-nos perquè considerem que val la pena reconstruir la idea de progrés conjuntament.
Els grans desafiaments contemporanis requereixen lideratges sòlids més que líders forts o incontestables.
Reconstruir la idea de progrés és una de les grans lluites democràtiques del segle XXI. Davant dels que ofereixen refugiar-se en un passat idealitzat que no tornarà, o els que es conformen amb administrar de forma conservadora un status quo que no suporta la pressió dels nous bàrbars polítics, econòmics o tecnològics, necessitem impulsar i imaginar un futur diferent i radicalment diferent de la distòpia que ens ofereixen les forces il·liberals.
Ja fa molts anys que la filòsofa i politòloga belga Chantal Mouffe va teoritzar i desenvolupar sobre el radicalisme democràtic. Mouffe va explicar bé que la democràcia no ha d'intentar eliminar el conflicte polític, sinó organitzar-lo democràticament. Avui el debat no rau en una confrontació dialèctica, intel·lectual o política entre moderació i radicalitat. El repte és desplegar una nova radicalitat democràtica que sigui capaç de tornar a transformar la societat i oferir un projecte de prosperitat i convivència compartida i inclusiva davant d'aquells que advoquen per una radicalització que converteixen l'adversari en l'enemic i qüestionen les institucions democràtiques i la convivència.
La democràcia no ha d'intentar eliminar el conflicte polític, sinó organitzar-lo democràticament.
Reconstruir la idea de progrés vol dir recuperar la convicció que podem transformar profundament les nostres societats sense destruir allò que permet conviure des de la diferència. Hem d'atrevir-nos a canviar radicalment algunes de les veritats amb què hem conviscut en les darreres dècades, però fer-ho democràticament amb audàcia i eficiència.