Durant les darreres dècades, les grans ciutats globals han competit per atraure talent, inversió, empreses i visitants. Però el seu èxit ha generat una paradoxa: com més atractives esdevenen, més difícil resulta viure-hi. L’habitatge s’ha convertit així en una infraestructura essencial per a la competitivitat, la cohesió social i el futur de les ciutats. Nova York n’és un dels exemples més clars.
La ciutat va arribar a una situació límit: l’enquesta municipal de 2023 va situar la taxa de disponibilitat del lloguer en només l’1,4%, el nivell més baix des de 1968. Davant d’aquesta emergència, Nova York va decidir actuar sobre una de les causes estructurals del problema: la manca d’oferta i unes normes urbanístiques que dificultaven la creació de nous habitatges.
El desembre de 2024, el City Council va aprovar City of Yes for Housing Opportunity, la reforma urbanística d’abast municipal més important en dècades. La seva filosofia es resumia en una idea tan senzilla com ambiciosa: “una mica més d’habitatge a cada barri”. Per fer-ho possible, el pla va flexibilitzar les conversions d’oficines en habitatges, va facilitar petits edificis residencials a prop del transport públic, va reduir exigències d’aparcament i va permetre noves fórmules residencials en zones fins aleshores molt restrictives.
Una de les eines més interessants és la Universal Affordability Preference. En zones de densitat mitjana i alta, els promotors poden construir almenys un 20% més si els habitatges addicionals es destinen de manera permanent a lloguer assequible per a llars amb ingressos mitjans del 60% de l’Area Median Income. La diferència és rellevant: l’assequibilitat no es planteja només com una càrrega imposada al projecte, sinó com la contrapartida d’un increment de l’edificabilitat que en pot preservar la viabilitat econòmica.
Els primers indicadors són prometedors, tot i que encara és aviat per atribuir-los exclusivament a la reforma. En el primer any, més de cent promocions van sol·licitar acollir-se a aquest incentiu, amb una previsió de 5.400 habitatges, uns 900 dels quals assequibles. A més, les conversions d’oficines acumulaven més de 12.000 habitatges en tramitació, inclosos més de 3.000 de caràcter permanentment assequible. I, fins a l’octubre de 2025, els habitatges autoritzats havien augmentat un 22,8% respecte del mateix període de l’any anterior.
El canvi d’alcaldia no ha significat abandonar aquest camí. Zohran Mamdani havia definit City of Yes com “un pas en la bona direcció”, però també l’havia considerat insuficient. El maig de 2026, la seva administració va presentar Block by Block: The Housing Plan for a New Era, amb l’objectiu de construir 200.000 nous habitatges assequibles i preservar-ne 200.000 més durant la pròxima dècada.
Mamdani no substitueix City of Yes: hi construeix a sobre
La nova agenda amplia l’ambició i combina instruments. Preveu 22.000 milions de dòlars d’inversió de capital en habitatge durant cinc anys, dels quals 5.600 milions es destinen a millorar el parc públic de la New York City Housing Authority. Alhora, proposa més habitatge a prop del transport públic, agilització de procediments, noves eines de finançament, reforç de la propietat assequible i més control sobre els propietaris que incompleixen les obligacions de conservació.
Per tant, Mamdani no substitueix City of Yes: hi construeix a sobre. Manté l’augment de l’oferta i la reforma del planejament, però hi afegeix més inversió pública, més protecció dels llogaters i objectius d’assequibilitat molt més exigents. És, en certa manera, la combinació del pal i la pastanaga: incentius per construir, capacitat pública per intervenir i exigència davant dels incompliments.
Nova York ha entès que el repte no es resol escollint entre mercat o sector públic, entre construir o protegir, entre densitat o cohesió. Cal construir més i millor, protegir el parc existent i orientar els incentius cap a l’interès general. Aquesta és també la conversa que Barcelona necessita: menys apriorismes i més instruments capaços de produir habitatge real.