Si realment tocar fusta és una manera de prevenir qualsevol mal, l’Òscar Llobet Doroteo l’ha encertat. S’ha fet fuster. Ha triat l’ofici amb el qual el seu rumb professional ha fet un gir, un canvi desitjat, una evolució de la pantalla com a dissenyador gràfic que havia estat durant més de vint anys, a la feina artesanal de treballar la fusta per a crear mobles i útils que milloren espais i solucionen necessitats. Amb les mans.
Les arts plàstiques, dibuix, pintura i escultura, sempre li havien interessat, i això el va ajudar a triar els estudis de disseny gràfic. Els va fer a l’Escola Massana, entre el 1995 i el 1999. I d’ençà d’aleshores fins fa un parell d’anys, s’ha dedicat a maquetar revistes, i a dissenyar l’empaquetatge de productes alimentaris i publicacions publicitàries.
Una part de la feina que ha fet tots aquests anys li agradava molt. Tenia l’oportunitat de crear, donar color, forma, dimensions i equilibri a combinacions de textos i imatges. Potser hem tingut a les mans revistes o tríptics de l’oferta de productes de supermercat sorgits de l’estudi on l’Òscar va treballar més de vint anys. El vessant creatiu que feia volar la seva imaginació acompanyava les seves ganes de continuar fent el mateix. Una altra cosa era la pressió per a les entregues de la feina, les proves i retocs, refer propostes per adaptar-les al gust dels clients, això ja es feia més feixuc.
Així és que, acumulant una mica de cansament de les coses menys agradables i tants anys de fer el mateix va començar a pensar alternatives de feina per si algun dia volia permetre’s el luxe de dir: prou.
La seva fusta de fuster va començar a emergir el dia que, a casa dels seus avis, a Montrodón, al terme municipal de Taradell (Osona), va voler guardar un moble vell. Se’l va mirar amb ganes de restaurar-lo. I ho va fer. El va recuperar mantenint bastant fidels totes les seves peculiars de disseny, el va actualitzar respectant força com era. Va evitar així que la fusta degradada amb el pas dels anys caigués a trossos.
Aquella va ser la primera d’algunes altres restauracions. I ben satisfet per les feines que anava fent, es va plantejar formar-se com a fuster. “Vaig començar a mirar graus mitjans perquè va veure que en el grau té més presència l’ordinador i el disseny, que era justament el que jo no volia fer. Jo volia treballar amb les mans, començar de zero, estar en un taller i serrar fusta”, comenta l’Òscar.
Aleshores, ja havia deixat l’estudi de disseny on treballava, i dissenyava com a autònom, i va veure que a l’Escola Industrial, que la tenia a prop de casa, feien el grau mig de fusteria i que els horaris els podia seguir bé compaginant-s’ho amb la dedicació encara al disseny gràfic. Han estat dos anys d’aprenentatge amb alguns professors més grans que ell, ensenyant-li tasques de taller, i altres mestres de la seva edat o més joves.
“Bé, de menys de quaranta anys no en tenia cap”, diu. Ara bé, tots els seus companys de classe eren molt més joves. “Al curs érem uns trenta per classe, gairebé tots tenien setze anys i jo cinquanta. Alguns em deien: ets com el meu pare, però més enrotllat. Així d’un perfil com el meu, gent amb una història semblat de canvi de rumb érem només tres o quatre”.
Formar-se, de grans, diu, per fer un canvi de trajectòria “això és molt habitual als Estats Units, però aquí potser no hi estem tan acostumats”, comenta. Ell, quan va tenir clar el seu nou panorama ocupacional, ho va explicar als amics i familiars. La resposta del seu germà, per exemple, li va agradar: “Em va dir: si ho tens clar, tira milles! ”. I també “en els cercles més propers en els quals explicava que volia ser fuster tothom em deia: fes-ho! , et guanyaràs molt bé la vida, perquè falta gent d’aquests oficis, electricistes, soldadors, el treball manual fa falta”.
L’Òscar és fuster des d’abans de l’estiu passat, quan va acabar el grau de fusteria. Ara ja treballa, i és quan, de debò, s’està fent fuster. És un treball molt més exigent amb el cos, sobretot si el compara amb la comoditat de seure davant de la pantalla tota la jornada laboral, i això canvia. “Treballar de fuster és molt més físic. Estàs de peu vuit hores, i carregues peces que pesen, agafes una porta, puges fustes a l’escairadora... De vegades sentia algun alumne que deia, si haguéssim estudiat més, no estaríem aquí. Però, en realitat, veus que estudiar avui dia no et dona la garantia de guanyar-te la vida”.
En realitat, veus que estudiar avui dia no et dona la garantia de guanyar-te la vida
Restaurar i no llençar
A partir de la seva primera restauració, el moble de la casa familiar, l’Òscar ha anat fent altres rehabilitacions els darrers sis o set anys. “Al carrer d’Entença amb Sepúlveda, hi ha un servei de Reparat, millor que nou, de l’Agència Metropolitana de Barcelona (AMB) on ensenyen i acompanyen en la reparació de tot allò que es pot continuar utilitzant un cop arreglat. L’Òscar s’hi va aficionar.
I aquesta prèvia experiència reparant mobles també va fer que agafés les classes a l’escola industrial amb ganes de perfeccionar-se. “M’agradava anar a classe i entre setmana entrava al taller i serràvem. Sentir aquella olor de pi em semblava magnífic perquè en, dilluns, dimarts..., dies laborables, era com estar al camp. I, en canvi, aquell era el meu dia a dia a la ciutat”.
I què s’aprèn en una classe de fusteria? “Les propietats de la fusta les vaig trobar molt interessants, encara que ara sé que els fusters tot això ho saben per la seva pròpia experiència. Per exemple, com respon la fusta depenent de com la tallis, tot això ho aprenen treballant. De tot hi ha una explicació física, però el fuster ho aprèn perquè li ha passat diverses vegades, o el seu pare o el seu mestre li han dit”.
L’altra assignatura que va gaudir molt va ser la de sostenibilitat. “Parlar dels processos i projectes amb la fusta perquè siguin sostenibles, localment i a tot el món. Els continguts anaven del micro al macro. Vèiem com fer una casa amb aïllament que fos molt més eficient que una construcció de totxo, amb la qual cosa es necessita menys calefacció perquè fa menys fred i menys calor també, la temperatura és molt més estable. Recordo que vam veure un documental de cases prefabricades que es munten com un Lego i en tres mesos tens la casa feta”.
A les pràctiques al taller -diu- “el primer que vam fer va ser serrar. Agafes un tauló de fusta i el divideixes en deu parts, i has d’anar serrant en línia recta”. Aprendre les eines que són les que ara fa servir també va ser part importantíssima de l’aprenentatge sobre l’ofici. “Tenim les eines manuals, les manuals però mecàniques, com les atorrolladores mecàniques, i la maquinària gran”, explica.
És molt encoratjador veure tantes idees, però a la vegada és molt frustrant perquè no tot és tan fàcil com sembla.
L’inacabable món digital que permet compartir vídeos de tutorials on també fusters mostren com es fan petits o grans treballs de bricolatge contagien ganes a qualsevol de posar-se a fer arranjaments a casa. “És molt encoratjador veure tantes idees, però a la vegada és molt frustrant perquè no tot és tan fàcil com sembla”. La precisió japonesa d’encaixar les fustes sense fer servir claus, per exemple, inspira qualsevol fuster com ell.
Per a qui es volgués fer autònom com tants fusters i artesans amb taller propi, la introducció al món del treball va tenir el seu lloc també entre les matèries del grau d’FP. “A primer vam estudiar l’Estatut dels treballadors, els drets i deures en el món del treball, quines modalitats de treballador hi ha: autònom, règim general i les diferències. De manera genèrica, vam tocar temes legals i, al segon curs, vam veure com fer una empresa i els avantatges i inconvenients”. Van simular la creació d’una empresa, amb el seu pla de viabilitat, com demanar un crèdit, impostos...“La part de viabilitat em va servir molt, jo vaig plantejar una empresa de restauració i fabricació de mobles, com arribar als clients amb una campanya local de publicitat, perquè la gent sàpiga que fas els millors mobles de Barcelona”.
Els estudis com a punt de partida
L’Òscar havia de fer pràctiques com a part del grau, però com que continuava fent feina com a dissenyador gràfic, no tenia temps. Però va poder fer-ne un temps amb un mestre. “Em va anar molt bé, però em faltaven hores de pràctica i a través de l’escola vaig trobar el lloc on ara treballo, una empresa dedicada a les reparacions interiors de iots, cobertes i tot de temes relacionats amb el vaixell, al port de Barcelona”, explica. Després de fer-hi les pràctiques que li quedaven per completar els estudis, el van contractar.
Ara, tot el que fa surt a navegar amb un vaixell, en conseqüència, tal com diu, “treballem amb fustes que han d’estar més o menys exposades a l’aigua, per tant, els hem d’aplicar acabats molt concrets”. La fusta, el mar i l’arquitectura de grans embarcacions és ara el món que omple el seu dia a dia laboral. “M’agrada molt i em sento ara mateix com una esponja, omplint-me de coneixements nous. Treballo amb gent que porten una vintena d’anys fent aquesta feina i són un pou de ciència. Em donen respostes super lògiques, a les quals jo només hi arribaria amb el temps. Hi ha una tecnologia i un coneixement al darrere de tot el que es fa que faci que les solucions a tot el que se’ns presenta flueixin d’una manera lògica i senzilla. Estic molt agraït perquè cada dia vaig descobrint cosetes i d’altres que m’adono que ja les vaig integrant”, expressa el fuster.
Passar de la dimensió digital al treball amb les mans, i tocant fusta, esdevé avui dia originalment revolucionari
Passar de la dimensió digital al treball amb les mans, i tocant fusta, esdevé avui dia originalment revolucionari. “Quan em dedicava al disseny gràfic, de totes maneres, m’agradava molt triar els colors i les textures experimentant amb mostres físiques per després inspirar-me en la pantalla i, al cap i a la fi, tot allò que dibuixava digitalment, després acabava sent també un producte material, una etiqueta, una bossa, una revista...”.
Ara tot el que fa sorgeix des de les tres dimensions. “Jo ho identifico amb el que deia Gaudí. Parlava del ‘retorn als orígens’. Estem en una època en què tot és molt més digital i virtual, i suposo que deu passar a més gent, no només a mi: estem farts del mòbil, de l’ordinador, i les pantalles, en general. I, aleshores, tocar coses és el que trobem a faltar”, diu. I creu que és per això que “la dimensió física dels objectes va guanyant presència en el nostre dia a dia”, per aquesta necessitat o enyorança.
“Per exemple, el llibre digital està molt bé, obre un univers de milers de llibres en un sol dispositiu, però el plaer d'obrir un llibre, l'olor, el tacte de les fulles, això mai ho tindrà el digital”, conclou l’Òscar, “content d’haver sortit de la seva àrea de confort i encetar un nou camí professional, amb moltes coses encara per descobrir”.