La gastronomia acostuma a associar-se al plaer i a la celebració, de vegades al luxe. Però hi ha moments en què també es converteix en una eina capaç de sostenir, acompanyar i transformar realitats. Catalina Fundació neix precisament d’aquesta idea: entendre que l’alimentació no és només una necessitat bàsica, sinó una forma de dignitat, comunitat i oportunitat.
Impulsada pel cuiner i empresari barceloní Òscar Manresa, la fundació treballa en l’àmbit de l’alimentació social, la formació gastronòmica inclusiva i la reducció del malbaratament alimentari. El projecte connecta recursos existents amb persones que els necessiten, transforma excedents en àpats i obre camins de formació allà on sovint només hi havia barreres.
— Catalina Fundació neix d’una història molt personal. En quin moment vas sentir que aquella experiència íntima havia de convertir-se en un projecte col·lectiu?
— Me’n vaig adonar durant la pandèmia, quan realment hi havia gent que necessitava un plat a taula per dinar, que patia per aquest plat, per aquest dinar. I això em va fer recordar la lluita de la meva mare i em va fer pensar que calia fer-ho gran, fer-ho col·lectiu.
— Què representa Catalina per a tu, més enllà del nom de la fundació?
— El nom de Catalina, a part de ser el nom de la meva mare i de la fundació, representa el concepte de lluita, de treball, de mirar endavant i tirar endavant costi el que costi. I si això comporta ajudar la gent, doncs molt millor.
— Què et va fer entendre que, més enllà de la voluntat d’ajudar, el gran repte era fer arribar el menjar on realment calia?
— Organitzar millor l’ajuda alimentària vol dir, sobretot, organitzar millor la logística. La gent vol ajudar, però aquí hi havia un tema clau: com fer arribar el menjar allà on havia d’arribar. A vegades la gent vol ajudar i no pot, o no sap com fer-ho. Buscar aquest sistema i aquestes maneres de fer-ho crec que valia molt la pena. I el que estem fent és intentar millorar aquesta logística per fer arribar els àpats.
— La fundació no només reparteix menjar, sinó que vol crear vincles i acompanyament.
— Els vincles han d’existir i hem de fer moltes més coses. Coneixent la realitat del que està passant, podem acompanyar la gent en el que necessita i buscar solucions per ajudar-la.
— Quin potencial tenen hotels i restaurants per ajudar socialment que potser fins ara no s’havia aprofitat prou?
— Els hotels i restaurants tenen molt potencial, especialment per ajudar en casos puntuals. No hi ha gaire malbaratament alimentari dins dels restaurants, però sí que poden ajudar-nos, per exemple, fent un dinar un dia al mes per a cinquanta persones de la Fundació Arrels, amb primer, segon i postres. Això ho fan contents i funciona molt bé. Abans potser no es feia perquè faltava aquesta comunicació, aquesta taula circular on estem tots i intentem ajudar-nos els uns als altres. Evidentment, s’ha de complir la normativa, que el menjar no perdi la cadena de fred, i això és el que estem intentant fer amb altres col·lectius.
— La gastronomia sovint s’associa al plaer i a la celebració, però no tothom té accés a aquests espais. Per què creus que celebrar també hauria d’entendre’s com una forma de cura i dignitat?
— Celebrar també hauria de ser un dret. Per això a mi m’encanta aquesta part de la fundació, perquè ajudem la gent a celebrar. Poder treure per un moment les persones que pateixen del seu entorn, on no poden celebrar, és una ajuda enorme, sobretot a nivell anímic.
— Què pot ensenyar una cuina, més enllà d’una tècnica o d’un ofici?
— La cuina pot ensenyar molt. Pot ensenyar a treballar en equip, pot ensenyar un ofici, com tu dius, però també el rigor i l’aprofitament de moltes coses. No llençar res, sinó ser conscients que allò que a tu potser no t’agrada o no et ve de gust es pot aprofitar i pot ajudar algú.
— En un moment en què molta gent se sent sola o desconnectada, pot una taula compartida continuar sent un espai de cura?
— Compartir taula és una meravella. Hi ha molta gent sola, desconnectada, molts avis a qui ningú no fa cas, a qui ningú no truca. Per això són importants els casals, la comunicació i els dinars amb gent que viu al carrer. És una ajuda brutal.
— T’agradaria que Catalina Fundació inspirés altres cuiners o grups de restauració a impulsar projectes similars?
— Sí que m’agradaria que inspirés a col·laborar amb nosaltres o a fer créixer altres fundacions per ajudar la gent. Ajudar la gent és una meravella i et sents molt realitzat. A la nostra pàgina web, a YouTube i a Instagram tenim vídeos on la Maite Ferre, que és la directora, explica punt per punt molt bé què estem fent i què volem continuar fent durant molts anys.
— Quina creus que és avui la responsabilitat real d’un cuiner, més enllà de cuinar bé?
— Intentar aprofitar-ho tot. L’aprofitament alimentari és molt important. No llençar menjar. Aquesta és la responsabilitat que tenim. I si això ho transmetem al nostre equip i a la gent, doncs molt millor.
— Després de tot el que has viscut aquests anys, ha canviat la teva manera d’entendre la gastronomia?
— Jo crec que ara ens trobem més en un punt de compartir. De compartir una taula, deixar els mòbils, parlar. És un punt de trobada, un espai per socialitzar moltes coses. La gastronomia, entesa com anar a dinar a un restaurant o menjar a casa, és una altra cosa. Però jo l’entenc com un espai que ha d’existir per socialitzar, parlar amb la gent, gaudir i seure a taula.
— Si d’aquí a cinc anys miressis enrere, què hauria d’haver aconseguit la fundació?
— M’agradaria que estigués a tot arreu. Que hi hagués furgonetes recorrent tot Catalunya repartint menjar d’un lloc a un altre i taules en molts restaurants de Barcelona on persones que ho necessiten poguessin seure a menjar. Que tothom fos una mica més feliç i que el país fos molt millor.
