Hotels amb Història i Històries d'Hotels, la sèrie que cada 15 dies publiquem a The New Barcelona Post, arriba al seu capítol 25. Aquesta xifra tan rodona mereix ser dedicada a un d'especial: el que històricament ha estat el gran hotel de la ciutat, el que té més "fils vermells" dels quals estirar i un dels més antics que encara ocupa un lloc entre els grans, El Palace Barcelona, establiment que va néixer com a Ritz i per a molts continua portant simbòlicament aquest nom en la seva memòria.
Per posar en context l'arribada d'aquesta marca a la nostra ciutat cal parlar d'un prohom del qual ja vam parlar recentment en aquesta sèrie gràcies al Grand Hotel Central: Francesc Cambó, fundador juntament amb Gonzalo Arnús de la societat Hotel Ritz Barcelona SA. Cambó, president de la Lliga Regionalista i assidu del Ritz de Madrid en les seves llargues estades com a diputat a Corts, es va convèncer que Barcelona mereixia tenir el seu propi.
Per mediació del director de l'establiment madrileny, que era català, es va dirigir personalment a l'hoteler César Ritz, l'home que havia inventat el concepte mateix de gran hotel de luxe modern, un suís considerat "l'hoteler dels reis i el rei dels hotelers", per convèncer-lo d'aixecar un establiment amb la seva signatura a la ciutat. Ritz va accedir, encara que no arribaria a veure'l acabat: va morir el 1918, un any abans de la inauguració.
El projecte es va encarregar a l'arquitecte Eduard Ferrès Puig, el mateix del Palau Maricel de Sitges o els magatzems Damians, després El Siglo, del carrer Pelai. Es va aixecar en la llavors carrer Corts, avui Gran Via de les Corts Catalanes. La inauguració oficial estava prevista per al 22 d'octubre de 1919, encara que un sabotatge en les canonades i una vaga del personal de cuina, un sabotatge a les canonades i una vaga del personal de cuina, als quals es va afegir la vaga general que sacsejava la ciutat —ja que Barcelona vivia l'anomenat Trienni Bolxevic— amb la ressaca encara molt viva de la històrica vaga de La Canadenca d'aquest mateix any, van endarrerir l'obertura fins al 23 de novembre, amb 190 habitacions i 400 empleats.
El gran hotel de la burgesia va néixer, literalment, enmig de la tensió social que enfrontava a aquesta mateixa classe social amb el moviment obrer. Deu anys després, amb l'empenta de l'Exposició Internacional de 1929, l'hotel va arribar a ampliar-se amb 60 habitacions més.
Un primer gir dels esdeveniments
La tensió social de fons acabaria esclatant dins del mateix edifici. El 22 de juliol de 1936, tot just iniciada la Guerra Civil, l'hotel va ser col·lectivitzat pels sindicats i va passar a ser seu de la FOSIG (Federación Obrera de Sindicatos de la Industria Gastronómica): un retrat de Lenin va presidir el vestíbul, l'establiment va canviar el seu nom pel d'Hotel Gastronómico Nº 1 i els seus soterranis van servir de refugi antiaeri durant els bombardejos sobre la ciutat.
Acabada la contesa, l'hotel va recuperar el seu nom i la seva vocació internacional amb un dels seus episodis més incòmodes: el 1940 s'hi va allotjar el jerarca nazi Heinrich Himmler, en la seva visita a una Espanya franquista que acabava d'arrencar la seva dictadura.
Va ser precisament en aquesta dècada de postguerra quan la propietat va canviar de mans: el magnat tèxtil Julio Muñoz Ramonet, un dels grans beneficiats de l'estraperlo i de les seves relacions amb el nou règim, es va fer amb l'hotel, juntament amb altres finques nobles de la ciutat, com el Palau Robert i el domicili del marquès d'Alella al carrer Muntaner. L'establiment va passar a ser escenari habitual de subhastes, desfilades de moda, grans festes i certàmens literaris com el Premi Nadal. Va ser també en aquells anys quan, als antics magatzems de la planta baixa, va obrir la mítica Parrilla del Ritz (1942), la que probablement era la sala de ball més exclusiva de Barcelona.
Qualsevol acte social internacional que tingués lloc a Barcelona tenia molts números per celebrar-se a l'hotel. © Arxiu Fotogràfic de Barcelona
I és precisament en aquesta època daurada de postguerra quan convé aturar-se en els personatges que van passar pels seus salons, habitacions o suites, encara que intentar llistar-los a tots en un sol capítol sigui, senzillament, missió impossible (potser el 26è capítol d'Hoteles con Historia podria ser, directament, una segona part dedicada només a noms propis). Hi ha alguns, això sí, que no poden esperar, com Xavier Cugat, el "rei de la rumba" de Girona que va triomfar al Hollywood daurat.
Cugat no es va allotjar al Ritz, sinó que hi va viure. Instal·lat de forma gairebé permanent allà fins a la seva mort el 1990, envoltat dels seus chihuahues i amb un Rolls-Royce daurat amb matrícula de Califòrnia aparcat gairebé sempre a la porta, va arribar a pagar part dels seus deutes amb l'hotel entregant dibuixos i caricatures signats.
El seu veí en diferents èpoques va ser Salvador Dalí, que tampoc tenia pis a Barcelona: el Ritz era casa seva a la ciutat, fins al punt que en una ocasió va pujar un cavall dissecat per l'escala com a regal per a Gala. És fàcil imaginar, per tant, que quan Walt Disney va viatjar a Catalunya per entrevistar-se amb Dalí abans de desplaçar-se a Cadaqués, la trobada prèvia bé va poder produir-se al mateix hotel, en l'únic domicili barceloní que tenia el pintor de Figueres.
A la Parrilla del Ritz va actuar Josephine Baker, i pels seus salons i el seu famós bar van passar noms com María Callas, Ella Fitzgerald, Duke Ellington, Cary Grant o Frank Sinatra, que ostenta probablement el rècord d'estada més curta: una avaria al seu avió el va obligar a fer nit d'emergència, i sense habitacions lliures, l'hotel li va habilitar una suite amb llits supletoris on el seu seguici va rematar l'espera amb una paella, minuts abans que avisessin que l'avió ja estava reparat.
El març de 1987, un saló de l'hotel, amb un piano disposat per a l'ocasió, va ser l'escenari de la primera trobada entre Freddie Mercury i Montserrat Caballé. La reunió va ser clau per a Barcelona, la cançó que van compondre i van cantar junts. Entre les anècdotes menys documentades, però igual de delicioses, hi ha la d'un jove Roger Moore servint begudes als seus companys de taula durant uns Premis Ondas dels anys 60, encara anys abans de convertir-se en el tercer James Bond a la pantalla. Més endavant arribarien habituals com Woody Allen, hoste assidu, entre molts altres rostres coneguts de tots els àmbits de la societat.
Abans, el 1975, arribaria un nou gir de propietat, un de bastant menys glamurós. El deteriorament econòmic de la família Muñoz Ramonet va acabar amb l'embargament de l'hotel, que va passar a mans de Joan Gaspart a través de la Immobiliària Sarasate, quedant integrat a la cadena Husa, que el 1985 assumiria ja el control absolut de la seva gestió. Van ser anys en què l'antic gran hotel de la ciutat va quedar diluït entre les desenes d'establiments del grup, perdent part de l'exclusivitat i el caràcter propi que l'havien definit en les seves primeres dècades: un actiu més dins d'una cadena, no ja la joia independent que havia estat.
Adéu al nom
Va ser just la propietat del nom el que va desfermar el conflicte definitiu: els hereus de Muñoz Ramonet, que s'havien reservat la titularitat de la marca "Ritz", van entrar en litigi amb Husa el 1988. La batalla judicial es va perllongar durant anys, amb una primera resolució el 1996 que ja prohibia a Husa usar el nom, fins que el 2005 va quedar tancada de forma definitiva: l'hotel havia de renunciar per sempre a dir-se Ritz.
"Obligat per un jutjat i no per elecció pròpia, naixia El Palace Barcelona, un nom triat precisament per evocar el luxe i la tradició sense poder pronunciar la paraula que tothom tenia al cap"
De la nit al dia, plaques, papereria, vaixella... qualsevol rastre físic de la paraula va haver de desaparèixer de l'edifici. Naixia així, obligat per un jutjat i no per elecció pròpia, El Palace Barcelona, un nom triat precisament per evocar el luxe i la tradició sense poder pronunciar la paraula que tothom tenia al cap. No obstant això, els bons observadors podran distingir algunes ombres del seu passat tant a la façana com en una placa de l'entrada, només cal fixar-se bé.
Després de la reforma de 2016-17 camí al centenari, es van crear les Art Suites, dedicades al propi César Ritz i a cinc figures de la cultura. L'hotel va remuntar el vol i va recuperar el seu lloc entre els grans de la ciutat. Avui hi conviuen aquest passat de Cugat i Dalí amb detalls ben actuals, inclòs un club de música en directe de pròxima reobertura, hereu d'aquella Parrilla del Ritz on tocava, cantava i ballava Josephine Baker.
L'hotel va viure a més un episodi inesperat durant la pandèmia: amb el turisme internacional aturat i l'hotel buit d'hostes, molts barcelonins van descobrir llavors la seva terrassa, avui una de les grans icones de l'hotel, convertida, per primera vegada, en un espai obert a la pròpia ciutat. Una raresa més per a un establiment que, en la seva categoria, ha estat dels pocs grans hotels de Barcelona capaç de resistir l'interès constant de les grans marques internacionals de luxe per posar-li el seu nom i la seva gestió, perquè l'hotel funciona a tot ritme.
Els tribunals li van arrabassar el nom, encara que no l'ànima: cent anys després, continua sent, per a mitja Barcelona, el Ritz de sempre.