El nom d’Antoni Gaudí acostuma a associar-se immediatament amb les torres inconfusibles de la Basílica de la Sagrada Família, els mosaics acolorits del Park Güell o les façanes ondulants del passeig de Gràcia. Gaudí és, sovint, sinònim de l’Eixample i d’edificis convertits en símbols universals de Barcelona. Però el seu llegat també s’estén cap als carrers del Raval, lluny de les grans avingudes modernistes. Enguany, coincidint amb la celebració de l’Any Gaudí —que commemora el centenari de la mort de l’arquitecte—, és també un bon moment per redescobrir aquesta altra cara del geni modernista: la d’un Gaudí encara jove, en plena exploració creativa, que s’endinsa en una Barcelona més discreta i menys coneguda, a tocar de la Rambla, on s’alça el Palau Güell, una de les seves primeres grans obres i peça clau per entendre el seu llenguatge arquitectònic.
Des de l’exterior, el Palau no busca impressionar amb l’exuberància ornamental que sovint caracteritza Gaudí. La seva façana de pedra, sòbria i elegant, gairebé es confon amb els edificis del carrer Nou de la Rambla —fins al 1979 conegut com a carrer Conde del Asalto—. Molts dels qui hi passen per davant difícilment s’imaginen que darrere aquelles grans portes parabòliques de ferro forjat l’arquitecte va començar a definir el seu llenguatge arquitectònic, amb elements que ja anuncien la seva estètica posterior, com els arcs parabòlics, la importància de la llum i una concepció de l’espai que va més enllà de la pura ornamentació.
Construït entre 1886 i 1890 per encàrrec de l’empresari i mecenes Eusebi Güell —que amb els anys es convertiria en el gran mecenes d’Antoni Gaudí—, el Palau Güell havia de ser la residència urbana de la família i una mostra del seu prestigi social i econòmic. Però Gaudí no va abordar l’encàrrec com una casa senyorial convencional. Amb només trenta-quatre anys, va projectar un edifici concebut fins al detall, on ja es percep amb claredat el seu geni arquitectònic.
En plena transformació de Barcelona, quan la ciutat començava a expandir-se més enllà de les muralles, Eusebi Güell va triar construir la seva residència al Raval, molt a prop de l'antiga casa familiar dels Güell, mentre bona part de les famílies benestants comencen a abandonar Ciutat Vella per instal·lar-se a l’Eixample. En lloc d’allunyar-se del centre històric, va optar per mantenir-hi la seva presència.
Una residència familiar concebuda com a obra total
Gaudí va respondre a aquest encàrrec amb una creativitat que es fa visible fins i tot en els espais menys nobles del Palau. A les plantes inferiors es troben les cavallerisses, situades al soterrani i resoltes amb una enginyeria avançada per a l’època, amb rampes helicoidals que facilitaven l’accés dels carruatges. També hi va incorporar solucions tècniques innovadores, com un sistema de ventilació a base de conductes i obertures que asseguraven la circulació de l’aire i evitaven l’acumulació d’olors. Elements que reflecteixen, en conjunt, una arquitectura on res queda a l’atzar, ni tan sols allò que no és visible.
A mesura que s’ascendeix cap a les plantes superiors, el Palau Güell adquireix un caràcter més noble, amb materials com la fusta, la pedra procedent de les pedreres de la família Güell al Garraf i elements decoratius elaborats per artesans de primer nivell. Tot plegat configura uns interiors pensats per impressionar i, alhora, reflectir el prestigi de la família en les seves recepcions.
L’escalinata principal estructura aquesta visita ascendent i condueix el visitant cap a la planta noble, on es troba el gran saló central, el veritable nucli de l’edifici. Un espai vertical de tres plantes coronat per una cúpula parabòlica perforada per petites obertures que filtren la llum com si fos un cel estrellat. Un espai que també era el cor social del Palau: la família Güell hi organitzava concerts, recepcions i vetllades culturals. L’orgue monumental, concebut perquè la música descendís des de la cúpula, convertia cada interpretació en una experiència immersiva. Encara avui, amb l’orgue construït per l’organer Albert Blancafort (2011), la música continua omplint l’espai i en reforça la dimensió acústica.
Al voltant del saló, Gaudí disposa les estances amb una lògica sorprenentment funcional, en què les perspectives allarguen visualment els espais i compensen les limitacions del solar. Un bon exemple és la sala dels passos perduts, prèvia a l’accés al saló central, on una façana interior articulada en diversos plans crea una sensació de profunditat molt més gran que la real.
El recorregut ascendent culmina en el punt que probablement millor sintetitza l’estil d’Antoni Gaudí: el terrat. Distribuït en tres nivells, cobreix tota la planta de l’edifici i es converteix en un dels espais més singulars del Palau. En aquest espai, s’hi despleguen 20 xemeneies de ceràmica de colors, que acaben de donar forma a aquest espai i el converteixen també en un punt d’inflexió dins l’obra de Gaudí. Tot i que l’arquitecte ja havia experimentat amb el trencadís en obres anteriors, com els pavellons de la finca Güell a Pedralbes, és aquí on el converteix en un element plenament arquitectònic i protagonista, anticipant trets que després definiran obres com el Park Güell o la Casa Batlló: les formes orgàniques, el protagonisme del color i l’ús innovador de materials tradicionals com la pedra, la fusta, el ferro o la ceràmica.
De Palau privat a patrimoni obert a la ciutat
Més enllà d’aquests elements trencadors que defineixen el seu llenguatge arquitectònic, el Palau Güell destaca també per una altra característica singular: és l’únic edifici de nova planta que Antoni Gaudí va arribar a completar íntegrament, i és un dels pocs que s’ha conservat sense modificacions essencials al llarg del temps.
Aquesta continuïtat es percep al llarg de la visita, on encara es conserven diversos espais de la vida quotidiana de la família Güell. Algunes de les habitacions principals mantenen part del mobiliari original, fet que permet imaginar com era la vida al Palau a finals del segle XIX i principis del XX. La família hi va residir fins al voltant del 1910, quan es va traslladar a la Casa Larrard al Park Güell, i l’edifici va perdre la seva funció com a residència familiar.
A partir d’aquest moment, el Palau inicia una nova etapa marcada pels canvis de propietat i de funció, que culminarien amb la seva conversió en espai públic. En aquest procés, l’edifici va viure episodis diversos: durant la Guerra Civil va arribar a ser utilitzat com a comissaria i, anys després, fins i tot, va estar a punt de ser adquirit per un milionari nord-americà que volia traslladar-lo pedra a pedra fora del país. Finalment, Mercè Güell, filla d’Eusebi Güell, el va cedir a la Diputació de Barcelona, amb la condició de garantir-ne la preservació i assegurar-ne l’ús cultural.
L’any 1952 s’hi va instal·lar l’Associació d’Amics de Gaudí i, entre finals dels anys cinquanta i el 1996, va ser la seu de l’Institut del Teatre. Finalment, l’any 1984 el Palau Güell va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO dins del conjunt “Obres d’Antoni Gaudí”, com a reconeixement al seu valor universal excepcional. Després de diverses campanyes de restauració, especialment la intervenció integral de 2011 —que en va permetre la museïtzació i la reobertura al públic—, el Palau Güell és avui visitable. A més, la visita es pot complementar amb activitats que van des de les visites guiades habituals —que s’ofereixen tots els dissabtes i diumenges en diferents llengües— fins a recorreguts temàtics, activitats familiars i experiències especials que permeten descobrir espais habitualment tancats.
Algunes d’aquestes activitats obren la porta a racons que normalment queden fora del recorregut habitual. És el cas de la visita El Palau Güell secret (cada segon dissabte de mes, excepte agost), que permet viure l’edifici d’una altra manera: recórrer-lo al vespre, en penombra, entrar al despatx privat d’Eusebi Güell o escoltar l’orgue des d’un balcó ocult, en una experiència gairebé cinematogràfica.
A més, també hi ha experiències pensades específicament per gaudir en família, com Els documents secrets de Gaudí (cada quart diumenge de mes, excepte agost), un recorregut lúdic on els infants descobreixen l’arquitectura a través de jocs i enigmes amb pergamins misteriosos. I, per a aquells que volen anar més enllà, l’itinerari Els Güell a la Rambla. Quatre palaus connectats (cada tercer diumenge de mes, excepte juliol, agost i setembre) recorre diversos espais vinculats a la família i permet entendre millor la petjada que van deixar en aquesta zona de la ciutat.
Visita el Palau Güell, no te’l pots perdre!
Més informació i entrades a palauguell.cat