Planeta Batlló

A les set menys cinc minuts, l’últim pis de la Casa Ametller tancava el llum i les cortines. Com dient que, si la nena maca havia de lluir en la seva festa, no serà el vell repatani Puig i Cadafalch qui provi de desviar-ne les mirades. Au, que es quedi tot a les fosques i que comenci l’espectacle de llums. Però abans ens han projectat un codi QR a la part superior a la façana que se suposa que ha de ser un regal, però que la majoria d’assistents no pot obrir perquè resulta que entre la Casa Batlló i el públic hi ha, oh sorpresa, branques d’arbres. Per tant ens quedem sense saber res del regal, però el mapping comença puntual a les set i s’alcen, com torxes de foc blau en una litúrgia futurista, els mòbils. Els nostres nous ulls, el nostre nou cervell, la nostra nova extensió de l’ànima. Realitat capturada, molt aviat a les nostres pantalles.

El mapping que ha creat Sofia Crespo damunt la pell de la nineta dels ulls de Gaudí és una mostra de la immensa evolució d’aquesta disciplina, ja sigui pels avenços tecnològics o pel talent de l’artista argentina, si ens posem a recordar les primeres flipades davant de l’Ajuntament per la Mercè de principis de mil·leni. Ara el mapping és fluid, àgil, de plastilina, no té temps per fer demostracions de poder i en canvi dansa al ritme de les neurones, és a dir ràpidament, com en els somnis més trepidants. A diferència del que ha succeït aquest Nadal a l’Hospital de Sant Pau, que per bonic que fos era molt més previsible (i molt més encarcarat), el mapping de Crespo és poètic i oníric i entén molt bé de què va aquesta peça d’arquitectura comestible.

Afortunadament, els constructors de l’Eixample van fer cas de Cerdà només fins a un punt i no només van batejar els carrers amb noms, com Déu mana, sinó que a més hi van posar cases en forma de drac, sinuosos pàrquings d’avions, castells de la Bella Dorment, palaus de cavallers foscos i residències amb sostre de crocanti. El Modernisme va demostrar a Cerdà que la imaginació no és igualitària, perquè el cervell no té forma de quadrícula i l’ànima encara menys. La qual cosa és, a més, tot una advertència pel món digital: més petites (i justificades) dosis de Crespo i menys proliferació de sales immersives. La realitat, la natura, l’art, l’humanisme, però també la nostra paciència, mereixen un respecte.

Crespo ens ha presentat un Big Bang i una alternativa teoria de Darwin carregats de bellesa i de surrealisme, on no es pot retenir gaire imatge per gaire estona

Es nota que Sofia Crespo és pionera en explorar la vida orgànica i la seva evolució mitjançant la Intel·ligència Artificial, la qual cosa facilita que Structures of Being balli amb total harmonia amb el concepte de la Casa Batlló: aigua, fons marins, formes animals, pells vives, organismes unicel·lulars o multicel·lulars que simplement es limiten a existir i a esclatar de color. Quasi-peixos, virtuals meduses, semi-reptils, inèdites flors, astres sortits d’Avatar, cap d’ells sense una forma massa sòlida ni que aguanti més de dos segons a la façana perquè així és com són els deliris, és a dir, així és com és la vida, aquest món on vivim i on no vivim: boig, frenètic i meravellós.

La textura s’estira progidiosament sota els designis de Crespo i les finestres i els balcons esdevenen quasi pasta de paper fonedissa que podria haver estat d’una altra manera, tenir una altra forma, però que per designis de la bellesa han resultat tenir la forma que el Gran Arquitecte li va donar. Microscopi però també telescopi, una mena de gran petó ple de fantasia perquè ens en anem a dormir preguntant-nos, encara, què ha passat. No ha passat ben bé Gaudí, avui, ni ha passat ben bé el Modernisme, sinó que ha passat l’origen de tot, que és allò que conforma l’originalitat.

Crespo ens ha presentat un Big Bang i una alternativa teoria de Darwin carregats de bellesa i de surrealisme, on no es pot retenir gaire imatge per gaire estona i on les formes que han impactat a les retines no acaben de voler deixar de ser amorfes. Tot plegat acompanyat de la música de Robert M. Thomas, mig inquietant mig cançó de bressol, i també basada en la tècnica dels algorismes: la tecnologia pot fer molta por, però tampoc no té per què tenir un so excessivament fred. Al cap i a la fi, del que es tracta és que enganxi amb la imatge i s’hi sincronitzi: i això, les onades de Crespo i les ones de M. Thomas, ho aconegueixen.

El mapping innova, com Gaudí va deixar en calçotets el Modernisme, i ara fan servir xarxes neuronals artificials (IA) com a eina: algorismes que extreuen patrons visuals d’unes dades, i és per això que no hi veiem exactament petxines, o exactament costelles, però en tot moment ens ha semblat veure alguna cosa que és molt familiar. Criatures inexistents, però basades en l’existència, allò que avui anomenen interpretació de dades. El resultat és tan marcià com terrenal, tan impossible com fet de pedra i rajola. Com a element científic i mediambiental aportat al projecte, el Barcelona Supercomputing Center ha participat en la seqüència aquàtica aportant models de la circulació oceànica en alta resolució. I com a crèdits de producció i de direcció, la fira Integrated Systems Europe (ISE), que se celebra aquests dies a Barcelona, i l’equip d’Entangled Others, que vèiem exposar la seva intepretació de l’essència arquitectònica de Domènech i Montaner al Palau de la Música.

El que dèiem: fins que arribi el torn de Puig i Cadafalch, millor que aquest tanqui la cortina i es posi a dormir. Aquestes ocurrències anarco-romàntiques ja no respecten l’ordre, ni la quadrícula, ni el seny, ni l’acadèmia, ni res.