Hi ha un barri a Barcelona que molts barcelonins coneixen de nom, tot i que pocs l'han trepitjat de debò. No apareix als circuits turístics, no té hotels de cadenes o terrasses amb DJ i els seus carrers a les deu de la nit estan en silenci. Es diu Les Tres Torres, i és, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, el barri amb la renda mitjana més alta de tota Catalunya. L'Hotel Primero Primera és aquí. És el capítol 18 d'Hotels amb Història, la sèrie que cada quinze dies publiquem al The New Barcelona Post, i per entendre per què aquest hotel existeix, cal entendre primer qui viu en aquest barri i com va arribar a ser el que és.
El nom ve de tres germans de Sants (els Romaní i Climent Mas) que a principis del segle XX van construir aquí tres residències senyorials, una per a cadascun. Tres torres. El topònim va arrelar i el barri va començar a urbanitzar-se al ritme del tren de Sarrià, que ja unia la Plaça de Catalunya amb l'antic municipi des del 1860. La burgesia industrial barcelonina, farta del soroll i el fum del centre, va descobrir que podia viure envoltada de verd i amb vistes a Collserola sense estar massa lluny del despatx.
Cal recordar que les Tres Torres era part de Sarrià, i que Sarrià... no era Barcelona. Era un municipi independent amb gairebé mil anys d'història documentada que es va resistir a l'annexió amb una tenacitat que no va tenir cap altre poble del pla: mentre Gràcia, Sants o Sant Gervasi van ser incorporats el 1897, Sarrià va aguantar vint-i-quatre anys més. Quan el novembre de 1921 va arribar el decret reial, comunicat a l'Ajuntament local amb tan sols un dia d'antelació per evitar resistències organitzades, els veïns van tancar els comerços, es van reunir al cinema Spring del Passeig de la Bonanova i van redactar un manifest que deia que aquell poble acatava el decret però no abdicava de la seva identitat.
Entre les famílies que més s'havien oposat a l'annexió hi havia els Girona, els Güell i (en una picada d’ullet al nostre Fil Vermell que els lectors habituals reconeixeran) els Godó, els mateixos que van construir la Casa Mimosa del carrer Pau Claris, protagonista del capítol 17 de la sèrie. Barcelona, com sempre, és un mocador.
D'aquella resistència en queda alguna cosa intangible però real. Les Tres Torres no té la rigidesa de la quadrícula de Cerdà: els seus carrers són més irregulars, els seus edificis més baixos, els seus jardins més generosos. Funciona amb la discreció de qui no necessita demostrar res. I això el distingeix clarament de Pedralbes, el seu veí més cèlebre. Pedralbes té més monuments i més silenci. Les Tres Torres, en canvi, té vida ciutadana: mercat, bars de barri, nens en bicicleta i veïns que es coneixen pel nom. És el luxe que més costa aconseguir en una gran ciutat: semblar un poble.
Una casa abans que un hotel
En aquest escenari, el 1955, Carlos Pérez-Sala va construir un edifici al carrer Doctor Carulla. Amb façana de granit i pissarra dels Pirineus que tenia un sentit gairebé sentimental: la família passava els estius a la muntanya, i va voler que la pedra ho recordés tot l'any a Barcelona. La idea era senzilla: viure al pis principal amb la seva dona i els seus vuit fills, i llogar la resta de les plantes a hostes de llarga durada. Sense saber-ho, estava assajant el que sis dècades després s'anomenaria hospitalitat boutique.
El que ningú hauria pogut preveure és que la matriarca va viure en aquell primer pis fins al final de la seva vida. Va morir l'any passat, amb 104 anys, sense haver-se mogut d'allà des del 1955. Hi ha hotels que diuen que es fan sentir com una casa. Al Primero Primera, no era una metàfora. El nom tampoc no ho és. Primero Primera és l'adreça exacta on la família vivia: primer pis, primera porta. Una adreça que es va convertir en identitat quan el 2011 Javier Pérez-Sala, un dels fills de Carlos, va impulsar la conversió de l'edifici en hotel amb una condició implícita: que no deixés de semblar-ho.
Les trenta habitacions, cadascuna diferent, amb mobles vintage dels cinquanta, objectes de viatge i peces familiars, són la prova que no hi va haver voluntat d'esborrar el passat. L'interiorisme, obra de Núria Pérez-Sala i Ana Galofré, va buscar l'estètica d'un club privat anglès: fustes, cuirs, catifes i llum natural. A la planta baixa, el restaurant que porta aquest nom s'ha convertit en una destinació tant per als veïns del barri com per als hostes de l'establiment. Des de fora, l'edifici és difícil de llegir com a hotel i no com a casa privada. Que era, exactament, el que es buscava.
Primero Primera va ser el primer. Després van arribar el Sixties al peu de l'edifici Colón, prop del Museu Marítim, i el Casa Sagnier a la Rambla de Catalunya, i hi ha un quart en obres al carrer Pelai cantonada Rambla. Els tres formen avui el grup 70K Hotels. El nom ve de lluny: Javier tenia divuit anys quan va fer un viatge de 70.000 quilòmetres en una Yamaha XT. Dècades després, quan va arribar el moment de batejar el projecte, la xifra seguia sent la que millor els definia. El motor, en aquesta família, apareix a tot arreu.
El motor com a herència familiar
Si hi ha alguna cosa que converteix el Primero Primera en impossible d'imitar, no és l'interiorisme. És el cognom. Els Pérez-Sala són un d'aquells cognoms compostos de Barcelona que es pronuncien sencers, com una sola paraula, i que porten implícit un univers social. Empresaris, estiuejants de muntanya, i discrets mecenes. Però el que els va fer populars més enllà dels cercles de l'alta burgesia va ser el motor. Luis Pérez-Sala va arribar a la Fórmula 1 el 1988 amb l'equip Minardi al costat d'Adrián Campos, formant per primera vegada una parella de pilots espanyols en la mateixa escuderia de la categoria reina de l’automobilisme. Minardi era exactament el contrari d'un equip gran: petit, modest, estimat pels aficionats precisament per això.
Amb aquell material, Luis va fer el que va poder. I al Gran Premi de Gran Bretanya de 1989 va acabar sisè. Un punt. El primer que un pilot espanyol sumava a la Fórmula 1 des dels anys cinquanta. Una gesta que la premsa espanyola gairebé no va celebrar, potser perquè encara no hi havia vocabulari per explicar el que significava puntuar a la F1 amb un Minardi. Després de la F1, Luis no es va allunyar del paddock: campió d'Espanya de Turismes el 1991 i el 1993, Team Principal de l'equip HRT el 2012, i més recentment al capdavant del renaixement d'Hispano Suiza, la mítica marca barcelonina encarregada per la família Suqué Mateu. El motor, als Pérez-Sala, no és una afició. És una manera d'entendre el món.
La saga continua. Daniel Juncadella, nebot de Luis, va guanyar el Gran Premi de Macau de Fórmula 3 el 2011 (el primer per a un espanyol en aquella cursa) i va ser campió europeu de F3 l'any següent, la qual cosa li va valer pujar a un Ferrari de Fórmula 1, convertint-se en el quart espanyol a fer-ho. Avui competeix en resistència al més alt nivell, amb victòries a les 24 Hores de Spa i Daytona, i el passat 17 de maig va córrer les 24 Hores de Nürburgring al costat de Max Verstappen. Una avaria mecànica, després d'haver liderat la cursa tota la nit, els va impedir guanyar. A l'interior de l'hotel que protagonitza aquest capítol, desenes de fotografies i records de curses com aquesta ho expliquen millor que qualsevol text.
Al carrer Doctor Carulla, la pedra dels Pirineus continua sent la mateixa del 1955. I al primer pis, la senyora que ho va construir tot va mirar aquell jardí durant setanta anys. Hi ha històries que no es poden comprar ni reproduir. Només s'hereten, i si de cas, s’expliquen en articles com aquest.