El Quartet Casals va nèixer l'any 1997 a la Escuela Superior de Música Reina Sofía de Madrid. Els seus integrants son Vera Martínez-Mehner, Abel Tomàs, Cristina Cordero i Arnau Tomàs, artistes que han aconseguit fer del quartet un dels referents de la música de cambra a nivell internacional. De fet, han estat reconeguts amb el Premio Nacional de Música, el Premi Nacional de Cultura de Catalunya i el Premi Ciutat de Barcelona.
Amb gairebé trenta anys de trajectòria ininterrompuda, estem davant duna de les formacions més consolidades i respectades a nivell interancional. I, precisament per això, actuen a espais tan emblemàtics com el Carnegie Hall de Nova York, la Philharmonie de Berlín, el Musikverein de Viena o el Suntory Hall de Tòquio. Aquesta temporada, estan presentant la integral dels quartets de Shostakóvich, un projecte que estan portant tant als estudis de gravació com als escenaris de les grans capitals mundials i que, el proper 9 de juny, podrem gaudir a casa nostra: al Palau de la Música Catalana.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb els seus integrants per descobrir tots els detalls del concert que portaran a Barcelona al costat d'Alexander Melnikov i analitzar els secrets de la seva complicitat després de 30 anys de carrera.
—Tocar a casa, i més al Palau de la Música, encara fa respecte després de gairebé 30 anys de carrera, o ja us ho preneu com un concert més de la gira?
Arnau Tomàs: Més que respecte, la paraula seria satisfacció. Tocar aquí sempre és un plaer immens. El Palau el sentim molt nostre i, en el bon sentit, és un escenari del qual un músic no voldria marxar mai. Tot i així, no et negaré que tocar davant del teu públic sempre emociona.
—Aquest concert s'emmarca en la Diada Pau Casals-Barcelona, celebrant el 150è aniversari del seu naixement. Per a vosaltres, què té d'especial aquest vincle tan directe amb la figura del mestre?
Vera Martínez-Mehner: El nostre nom, òbviament, ve de Pau Casals. Així que, a part de tenir-lo en alta estima no només com a músic sinó també com a persona, ens sentim molt lligats als valors que ell representava i continua representant. Tenim un vincle molt directe amb la seva filosofia, tant musical com de vida: el mestre mai no parava de buscar, de treballar i de trobar noves maneres d’entendre la música. De fet, tenim una relació molt bonica amb la seva vídua, la Marta Casals. Al principi, quan vam començar, ella no sabia gaire bé si havia de deixar-nos utilitzar el nom del mestre, però va ser escoltar-nos i de seguida ens va donar el seu vistiplau.
Abel Tomàs: Sí, de fet és la segona vegada que tocarem per la Diada de Pau Casals (la primera va ser el 2019). És un honor i un goig que la Fundació Pau Casals ens convidi, especialment en un any tan assenyalat com aquest 150è aniversari. Fer-ho aquí al Palau i en nom del mestre és tot un privilegi.
—Pel concert plantegeu un programa de contrastos: el Quartet número 3 de Shostakóvich i el Quintet per a piano de Brahms. Què té aquesta combinació per fer que sigui una cita imprescindible? Què s'hi trobarà el públic?
Abel Tomàs: Doncs, curiósament, el programa està molt relacionat amb la vida de Casals. La segona part, on toquem el Quintet de Brahms, té una història peculiar: originalment Brahms la va escriure per a dos violoncels, una formació que recorda molt al cèlebre Quintet de Schubert, que al mestre Casals tant li agradava tocar. Com que Brahms no va quedar del tot satisfet amb el resultat, va fer-ne una versió per a dos pianos i, finalment, la va transformar en la partitura definitiva que escoltarem: un quintet per a piano i quartet de corda.
Com que en la nostra última visita al Palau vam tocar precisament el Quintet de Schubert amb dos violoncels, que és una obra molt amable i estimada pel mestre, ens ha semblat bonic portar ara aquesta peça de Brahms, que va néixer espiritualment per imitar la de Schubert. A la primera part farem el Quartet número 3 de Shostakóvich. Aquest any estem completament immersos en la seva integral, i aquesta obra té una força brutal perquè es va escriure tot just acabar la Segona Guerra Mundial. Evoca perfectament les grandes tragèdies del segle XX. Casals encaixa idealment amb el missatge d'aquest quartet, que retrata les ferides de la guerra a Europa. Creiem que és un programa que escenifica molt bé el sentit d'aquest aniversari.
—El mateix dia del concert, unes hores abans, fareu una trobada oberta on la gent us podrà fer preguntes directament. Què us aporten aquests actes abans de pujar a l'escenari? Us agrada saber què pensa el públic o us posa més nerviosos?
Arnau Tomàs: Tot i que en el sector de la música clàssica no s'estila gaire, nosaltres pensem que és una gran genial. Ens agradaria que es fes més sovint. La comunicació musical que es produeix a l'escenari és fantàstica, però està molt bé poder parlar abans amb el públic sobre les obres que escoltaran, sobre com és la vida dels propis músics o sobre com dialoguem amb altres arts. Sempre és enriquidor afavorir aquest feedback entre els intèrprets i els melòmans.
—N'heu fet gaires de trobades així, o és de les primeres vegades?
Arnau Tomàs: A Alemanya és bastant habitual fer-ho, sobretot després dels concerts. Per això quan vam tornar aquí ens va sorprendre que no es fes més, perquè realment funciona molt bé.
—Tres dècades junts es diu de pressa, però és mitja vida. Com canvia la manera de treballar una partitura amb els anys? Us seguiu trobant amb debats intensos o ja us llegiu el pensament?
Vera Martínez-Mehner: Sí, és molt curiós. Jo encara conservo i utilitzo les mateixes partitures en paper de fa 30 anys, amb totes les meves anotacions. L'Abel, en canvi, prefereix agafar una partitura neta de tant en tant i esborrar-ho tot per començar des de zero, com si fos la primera vegada que veu l'obra. El més bonic és que hem crescut junts i hem passat per fases musicals molt diferents; les prioritats i les cerques canvien constantment, i això fa que el camí mai s'acabi. Cada dia redescobrim coses noves. És veritat que gràcies als anys ens coneixem tant que de vegades no ens fa falta ni parlar: amb un petit gest ja sabem exactament què pensa l'altre i cap a on anirà la música.
Abel Tomàs: L'eficiència a l'hora d'assajar ha millorat moltíssim, però la manera de plantejar la música segueix sent un repte constant. Fa poc assajàvem un quartet de Schubert que toquem des dels nostres inicis, fa tres dècades. Doncs bé, ens vam trobar repensant la proposta musical compàs per compàs, buscant un enfocament completament diferent al que havíem fet fins ara. Això només t'ho dona la perspectiva del temps i l'evolució personal de cadascú.
"Tocar aquí sempre és un plaer immens. El Palau el sentim molt nostre i, en el bon sentit, és un escenari del qual un músic no voldria marxar mai."
—Aquesta temporada esteu ficats de ple en la integral de Shostakóvich. És una música molt exigent, fosca, plena de por i de dolor. Com es gestiona això a nivell emocional? És fàcil desconnectar quan s'acaba de treballar?
Abel Tomàs: És una gran pregunta, perquè l'empatia amb el compositor depèn de cadascú. A mi, personalment, m'afecta moltíssim a nivell emocional, és una cosa que no m'esperava. Hi ha dinàmiques diferents dins del grup; per exemple, la Cristina es va estalviar el procés de gravació d'estudi de tot el bloc, però s'ha menjat tota la gira en viu. A mi em va colpir molt quan vam haver d'aprendre els quartets número 12, 13 i 14, que eren els que ens faltaven per tancar el cicle dels 15 que va escriure Shostakóvich. Són tres peces profundament depressives. I sí, reconec que em va arribar a afectar l'ànima; potser també es van ajuntar coses personals meves, però recordo l'aprenentatge d'aquells quartets com un període molt fosc. És una música que et deixa un pòsit de tristesa.
Cristina Cordero: Totalment d'acord. És una música molt dura. Quan assagem repertori tradicional (Beethoven, Haydn, Mozart o Brahms) l'estructura és més predictible, saps cap a on va. Peró Shostakóvich segueix sent d'una avantguarda brutal. Tot i que ja és un clàssic del segle XX, el seu llenguatge és un autèntic enigma. Acabes els assajos esgotada i amb una sensació de tristesa que ve del mateix esforç mental d'intentar desxifrar el que hi ha darrere de la partitura. Això sí: el resultat val moltíssim la pena.
—El Quartet número 3 que tocareu al Palau es va escriure just després de la Segona Guerra Mundial, però l'escoltes avui dia i et colpeix exactament igual. Per què creieu que segueix sent tan vigent en ple 2026?
Arnau Tomàs: Perquè el món no aprèn: contínuament estem vivint guerres, genocidis i desgràcies. Però també hi ha un motiu artístic: és una música que passa del dramatisme més absolut a moments de gran lirisme romàntic en qüestió de segons. Aquests contrastos entre la foscor i la llum són universals. L'ésser humà pot canviar de costums, de cultura o de tecnologia, però la nostra essència emocional segueix sent la mateixa que fa un segle. Per això Shostakóvich ens connecta de forma tan directa i actual.
—Feu un joc molt interessant: canvieu d'arcs (barrocs, clàssics...) segons l'època del compositor, però a la vegada estreneu obres contemporànies. Com es compagina aquesta recerca històrica tan exigent amb el diàleg amb els creadors vius d'avui dia?
Vera Martínez-Mehner: S'encara amb exactament el mateix respecte. Amb el mateix rigor que mirem una partitura de Bach, Mozart o Beethoven, intentem descifrar el nou llenguatge d'un compositor d'ara. Amb una gran diferència i un gran avantatge: amb els d'avui dia hi podem parlar, debatre i ens poden explicar la seva visió de la partitura cara a cara.
—Porteu el nom de Pau Casals, un músic que va baixar la clàssica del pedestal per fer-la més humana. Avui que vivim en una època on tot sona tan mil·limetrat, net i perfecte a les gravacions de les plataformes, com es manté viu aquest esperit de Casals des de l'escenari?
Arnau Tomàs: Per a mi, l'esperit Casals no té res a veure amb buscar una execució acústicament impecable o freda, sinó amb l'honestedat davant la partitura. Ell va ser un dels primers músics que, en una època dominada pel mite del virtuós romàntic (on importava més qui tocava que el que es tocava), va prescindir de la comèdia i del teatre per centrar-se en el rigor de l'obra. Buscava una interpretació més pura, austera, rítmicament regular i sense excessos de cara a la galeria. Al mestre no li agradava gens l'espectacle buit. Si mires els vídeos del mestre tocant, veuràs que fa el teatre just: la gestualitat és exactament la necessària per treure el millor so de l'instrument. L'important és el so, no la posada en escena. I aquest missatge no ha perdut ni un gram de vigència.
—I ja per acabar: el Palau de la Música és un espai amb una acústica molt particular i el públic molt a prop. Què té de diferent tocar Shostakóvich aquí comparat amb qualsevol altra sala de la gira?
Cristina Cordero: És una sala inspiradora com poques. Té una particularitat molt curiosa: és un espai gran, però el públic es percep a tocar de l'escenari. No sabem quina és l'explicació acústica exacte d'aquest fenomen, però és màgic. Es capta qualsevol mínim detall, tant des de la platea com des de l'escenari.
Arnau Tomàs: Sí, té un caràcter molt humà. Són sales històriques que conserven un caliu i un esperit que els auditoris moderns i freds no tenen. I a més, cada racó d'aquest escenari té una història increïble. A Pau Casals el va agafar el dia del levantamiento militar de la Guerra Civil, el juliol del 36, assajant precisament aquí dins amb la seva orquestra. Algú va entrar corrent a la sala per avisar que havia esclatat la guerra i el mestre va haver d'interrompre l'assaig. Abans de marxar, es va adreçar als músics i els va dir: "Senyors, no sabem quan ens podrem tornar a veure ni si tornarem a tocar junts mai més. Us demano que toquem, com a comiat, l'últim moviment de la Novena Simfonia de Beethoven". I la van tocar. Va ser l'última vegada que el mestre va pujar-se a dalt d'aquest escenari.
"És una música que passa del dramatisme més absolut a moments de gran lirisme romàntic en qüestió de segons."
Un concert que s'enmarca dins la celebració dels 150 anys de Pau Casals
El concert del Quartet Casals s'emmarca en la commemoració que el Palau de la Música fa pel 150è aniversari del naixement de Pau Casals. El “mestre del Vendrell” està considerat un dels millors violoncel·listes de tots els temps. Va revolucionar la tècnica de l'instrument amb moviments orgànics i naturals, i va rescatar de l'oblit les Suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach.
Però Casals no entenia la música separada de la vida o del compromís social. Va ser impulsor de l'Associació Obrera de Concerts (que precisament feia els seus concerts al Palau per apropar la música a les classes treballadores) i es va convertir en un dels grans símbols mundials de la lluita per la pau, la democràcia i la llibertat. El seu activisme i la seva oposició als totalitarismes va fer que rebutjés tocar a l’Alemanya de Hitler o a la Rússia soviètica per la manca de llibertats; uns ideals que, finalment, el van portar a viure a l’exili.
Dins les seves composicions més destacades es troba la composició de l'Himne de les Nacions Unides (o Himne de la Pau) i la seva interpretació de El cant dels ocells a la seu de la ONU l'any 1971, on va rebre la Medalla de la Pau i va pronunciar un aclamat discurs en anglès i català proclamant la seva identitat i el passat democràtic de Catalunya davant del món.
El proper 9 de juny, les notes de Shostakóvich i Brahms sonaran al Palau de la Música, les mateixes rajoles on Pau Casals va fer de la música un acte de resistència. I ho faran de la mà del Quartet Casals, que torna a casa per demostrar que el rigor, l'honestedat i el caliu del directe són l'única manera de mantenir viva l'ànima del mestre