Qui s’atreveix a intercanviar la casa?

Els intercanvis de cases són una de les tendències a l’alça del turisme mundial. La cosa és ben senzilla: en lloc de gastar-nos un dineral en hotels o apartaments quan viatgem, intentarem trobar algú de la destinació que vulgui visitar la nostra ciutat, i aprofitarem per intercanviar-nos les cases. Ells s’estaran a casa nostra, nosaltres a la seva i tots plegats podrem passar uns dies a l’estranger sense gastar un duro d’allotjament, i amb la comoditat que dóna l’estar-se en una casa viscuda, on saps que tindran un Netflix com déu mana i joguines per la canalla.

Aquests intercanvis no tenen res a veure amb Airbnb: aquí no som davant d’un lloguer (legal o il·legal) perquè no hi ha calers pel mig, això va de cedir casa teva com la deixaries a uns amics. De fet la pràctica és antiquíssima, la gent es deixa les cases des de l’any de la picor, però les xarxes socials han facilitat molt les coses, amb multitud de portals com Home Exchange, on més de 65.000 membres ofereixen les seves cases a l’espera de trobar algú amb qui firar-se.

A primera vista, l’intercanvi de cases sempre aixeca suspicàcies. Deixar el meu pis a un desconegut? I que dormi al meu llit? Au va, ni parlar-ne! Però la clau de tot plegat és la confiança mútua: tu dormiràs al seu, de llit, i ell confia que li cuidaràs la casa i no faràs escàndol, per tant la desconfiança desapareix, i la probabilitat de tenir merder a l’escala com passa amb els apartaments turístics davalla fins a pràcticament zero.  

Alguns acadèmics com Antonio Paolo Russo ja han analitzat l’impacte d’aquest fenomen de l’anomenada «economia col·laborativa». Constaten que, per una banda, en tenir una naturalesa no monetària, l’intercanvi de cases deixa fora de joc a bona part dels allotjaments turístics (hotels i apartaments). A més, allotjar-se al pis d’algú enlloc d’un Airbnb no és trivial en ciutats amb l’emergència habitacional de Barcelona: si tothom viatgés compartint la casa de franc, els milers i milers d’apartaments turístics –pisos buits on no hi viu ningú– deixarien de tenir sentit.    

Intercanviar també permet viure les ciutats «com un local», ja que sovint t’allotges en barris perifèrics (i no als centres històrics saturats de turistes). I l’hoste que tindràs a casa farà vida al barri, comprarà a les botigues on tu compres i, en general, s’intentarà integrar en el dia a dia del veïnat. És veritat que una família de vacances és una família de vacances, i poden quedar-se xerrant fins tard amb les finestres obertes, però a l’estiu també sentim el reggeaton a tot drap del veí i no per això truquem a la policia.

L’intercanvi de cases és un fenomen que es dóna majoritàriament a Europa i els EUA (és a dir, als països rics), i l’èxit de la iniciativa (la majoria dels que intercanvien repeteixen, i les famílies nombroses, les que més hi estalvien, arriben a pactar intercanvis d’un estiu pel següent) ha fet que de mica en mica, els intercanviadors s’hagin anat agrupant en comunitats temàtiques i exclusives. Una de les que ens queda més a prop és Behomm, una comunitat d’intercanvi de cases exclusivament per a gent que té oficis creatius (artistes, fotògrafs, dissenyadors, arquitectes…). Funciona per invitació, i els seus membres s’asseguren que intercanviaran els seus lofts i cases fashion amb altres enamorats del disseny i bojos de la decoració. Behomm va ser creada per l’Eva i l’August, una parella de dissenyadors de Barcelona, que en menys de 5 anys de vida han tancat centenars d’intercanvis pels 2.500 membres que tenen arreu del món, des d’Islàndia fins a Ciutat del Cap.