El Gran Teatre del Liceu es prepara per a acollir el debut de la mezzosoprano Raffaella Lupinacci, que assumeix un dels reptes més exigents del bel canto: donar vida a Romeo a I Capuleti e i Montecchi. Un personatge complex, atrapat entre la determinació del líder militar que busca la pau i el dolor punyent de l'amant condemnat a la tragèdia. Els qui recordin la producció estrenada a Lieja fa dos anys reconeixeran una atmosfera ombrívola, en què la mort i la violència impregnen l’escena fins i tot abans que s'aixequi el teló.
Però el contrast entre l'univers tràgic de l'òpera i la vitalitat de la cantant és immediat: quan encenem la pantalla per a la nostra videoconferència, la foscor es dissipa. Lupinacci apareix amb un somriure lluminós i una proximitat magnètica. Aquesta dualitat —la d’una artista vital que cada nit s'endinsa en els abismes de l'òpera romàntica— marcarà el pols de la nostra conversa.
— Quan pensem en Romeo i Julieta, l'imaginari col·lectiu ens porta inevitablement a Shakespeare: l’enamorament durant el ball, l'escena del balcó... Però aquí la història comença en un altre punt: Romeo arrossega el pes d'haver matat el germà de Giulietta.
— És un començament fort! Exigeix un aïllament i una concentració prèvia enormes, perquè l'atmosfera està molt carregada. Això és el que demana la funció. Una altra cosa és com es rep... Però el públic dels assajos generals ja va demostrar una resposta molt positiva i va ser molt afectuós amb mi. Tractant-se de la meva primera vegada al Liceu, aquesta reacció em va semblar balsàmica; l'agraeixo moltíssim!
— Aleshores, t’estàs trobant bé en aquesta primera visita a Barcelona?
— Quan et trobes lluny de casa, treballar en una ciutat assolellada, que t'acull tan bé, i rebre somriures cada dia… aquest és el millor refugi i la recompensa més gran, tenint en compte l'esforç que exigeix aquesta professió. Potser perquè ens buidem a l'escenari i ens exposem per complet, sentir l'escalfor humana és una benedicció.
— Aquesta entrega genera una paradoxa molt interessant: compartiu la vulnerabilitat i el món interior d'un personatge precisament davant d'una multitud de desconeguts…
— El repertori belcantista prioritza el sentiment i la comunicació d'emocions vívides, no es tracta només d'emetre un so bonic. La meva meta és generar un diàleg real amb la sala, obrir-li una finestra a l'espectador cap a aquest món interior que hem construït amb el director musical i el director d’escena. Quan aquesta màgia passa i es crea aquest vincle, és una experiència única també per a mi.
“Per resultar convincent en el meu paper, intento buscar els punts d'unió amb la meva pròpia vida, posar en joc els meus sentiments reals”
— D’alguna manera, l’espectador deixa de ser un simple testimoni i es converteix en part activa d’aquesta experiència emocional que neix de la teva pròpia vivència.
— Així és! Si no fos per aquesta connexió, que tanca el cercle, ens quedaríem cantant a la nostra habitació, o sota la dutxa. Tot l'esforç i el sacrifici que exigeix aquesta professió, el fet de buidar-te a cada funció, es fa perquè hi ha algú a l'altre costat escoltant. És aquí on l'art troba la seva raó de ser.
— Esmentàvem abans la producció de Lieja. Allà s'hi percep un treball corporal molt mesurat a l'hora de construir la masculinitat del personatge. Heu mantingut aquesta mateixa proposta al Liceu?
— De fet, ha canviat bastant. Per exemple, Romeo aborda la complexitat de la situació inicial amb un esbós de somriure. I el que cridarà encara més l'atenció és que aquí el director d'escena explícita l’artifici que jo sigui una dona encarnant un rol masculí (una pràctica relativament habitual durant el segle XIX). En el duet amb Tebaldo, tot i que començo adoptant una actitud completament masculina, de guerrer, es produeix un gir inesperat: ell descobreix que sota la roba del seu arxienemic, Romeo, s’amaga un cos de dona… i em fa un petó!
— Un moment, això ho canvia tot! Que enmig del duel amb Tebaldo (promès de Giulietta i amic del seu germà, mort per Romeo) es produeixi aquest gir introdueix una càrrega eròtica i una ambigüitat que l'espectador ja no pot passar per alt.
— Completament! En l'instant del petó jo em veig obligada a recompondre'm, ràpidament, per preservar el meu paper de guerrer. Es produeix un joc d'identitats superposades molt potent. Encara que sigui una cosa elegant i subtil, quan el teatre aborda el gènere d'una manera tan viva i valenta, trenca les barreres de les etiquetes. Perquè l'amor absolut, la passió i el dolor d'aquesta tragèdia no depenen d'una estructura rígida; interpel·len qualsevol persona, sigui home o dona.
— Aquest joc d'identitats es combina de manera desconcertant amb la naturalesa imperativa, no poques vegades incomprensible, del desig. Això ja afecta la relació amb Giulietta: per la proximitat de les vostres veus, es dilueix la divisió estricta entre home i dona.
— Exacte, el desig i la identificació passen a alimentar-se de la semblança especular, del reconeixement de l'altre com un igual… sigui com sigui l'altre. Per això, per resultar convincent en el meu paper, intento buscar els punts d'unió amb la meva pròpia vida, posar els meus sentiments reals dins d'aquesta ambigüitat. Romeo és tot cor, pur i noble ímpetu, i es deixarà portar per la passió.
“He de deixar que es noti aquest trencament emocional en la meva veu, corrent el risc de no ser tècnicament perfecta, o he de prioritzar la línia de cant?”
— Sens dubte, és un paper complex, tant per les exigències de la tessitura com per la intensitat que demana al llarg de tota l'òpera. Com afrontes el repte vocal de l'últim acte, quan el drama arriba al seu punt culminant
— L'últim acte és tan intens emocionalment que t'arrossega. Quan Romeo creu que Giulietta és morta, jo mateixa sento aquest dolor a l'escenari, m'emociono de tal manera que noto perfectament com la veu se m'esquerda. I aquí visc, per un instant, un dilema intern: he de deixar que es noti aquest trencament, corrent el risc de no ser tècnicament perfecta, o he de prioritzar la línia de cant, a costa de no viure el personatge amb intensitat?
— Confesso que prefereixo la credibilitat psicològica. Si vius aquest dolor i permets que la veu se t'esquerdi, aquesta veritat travessarà el fossat i commourà l'espectador amb tota la seva força.
— És que així es genera una gran tensió artística... Artística i real! Perquè a la vida real, quan pateixes, la veu se t'esquerda. Aconseguir que el públic senti aquest esquinçament sense perdre completament el control de la partitura és el veritable repte del bel canto. Al final, si ens refugiem en una tècnica impecable però freda, no comuniquem del tot; quan t'atreveixes a trencar-te a l'escenari, deixes d'estar sola al camerino. Ja no cantes només per a tu.