De ben petit, el Ramon Lasierra sentia una curiositat especial per descobrir la veritat de tot. I aquesta -diu- va ser una de les raons que el va dur a inscriure’s als estudis d’investigació privada. Es va fer detectiu, també, molt inspirat per la sèrie Twin Peaks. “Darrere d’un poble idíl·lic, un pastís de cireres al cafè del poble, cases molt acollidores... David Lynch ens diu que hi ha una veritat amagada”, recorda el Ramon. Ell era ben petit quan, a les nits, en hores que ja se suposa que havia d’estar dormint, reptava per terra de l’habitació fins al menjador on el seu pare mirava la sèrie de Telecinco i ell, veient aquelles imatges, es preguntava: què és tot això? De vegades era Expedient X el que aconseguia mirar, d’amagat del seu pare que, més aviat, el que feia era dormir al davant del televisor.
Al seu fill, aquelles dues capes de la realitat el tenien fascinat. “Això que li passa a la Laura Palmer... potser a la meva professora de l'escola també li podria passar... Ves a saber què hi ha al darrere d’una mestra perfecta”. Eren com aquests els pensaments d’un nen de vuit anys, que ja feien camí cap a una professió.
El pare del Ramon ha estat sempre un gran lector de novel·la negra, literatura feta als Estats Units. “Jo de petit ja veia que li agradava moltíssim, i tenia una manera de fascinar-me a mi, perquè m’explicava fragments del que llegia. Jo sentia frustració quan a l’escola, tot i que m’agradava llegir, no m’enganxaven les lectures que em proposaven. A mi m’agradava el que m’explicava que llegia el meu pare: estic llegint un llibre on hi ha un detectiu”, em deia.
La crida de Sam Spade
Les pel·lícules d’Steven Spielberg dels 80 i 90 també van donar corda a la imaginació del Ramon. Però, sobretot, el cinema clàssic de Humphrey Bogart, en la pell de detectius com Philip Marlowe: “Era molt Quixot, disposat a anar al llit amb la femme fatale, però que a la noia innocent no la tocaria mai”. També, fent de Sam Spade, “Bogart era el detectiu que, com una mena d’Ulisses, s’enfronta a multitud de paranys, i sempre desentranya la veritat, perquè ho sap tot, sap de quina manera pot entrar en un lloc, i jo em volia saltar els obstacles de la vida com Humphrey Bogart, defensor de les causes perdudes.
Bogart és l’arquetip invencible, l’antiheroi i tot lo contrari dels galants, tartamut, no és alt, no és guapo, però atrau les noies per la seva intel·ligència. “I jo pensava: són així els detectius?
Amb una barreja “de romanticisme alemany”, diu, i admiració personal, es va anar sedimentant en ell les ganes d’estudiar Dret. “L’advocat, encara que no pugui arribar a demostrar sempre la veritat, la desentranya. I jo volia ser així, volia relacionar-me amb la veritat. Que només puguis edulcorar la veritat vestint-la de mentida si és per a un bé superior, com és l’existència dels Reis Mags d’Orient per als infants. La veritat us farà lliures sempre ha estat un gran lema per a mi”.
Després de fer el primer cicle de Dret a la Universitat de Barcelona, el Ramon va sentir que necessitava alguna cosa més pràctica. I un dia, ajudant un oncle que era advocat, es va fixar en una revista del sector que tenia al despatx, en la qual hi havia anuncis, articles de catedràtiques que comentaven lleis noves... i hi sortia el Humphrey Bogart com a Sam Spade com a imatge d’una publicitat de detectius que investigaven baixes laborals, herències, desaparició de persones, informes prematrimonials... tot amb una estètica de cinema negre. “I jo vaig dir: però, qui fa tot això? I, a partir d’allà vaig començar a preguntar. Vaig iniciar la meva pròpia investigació, recopilant articles, amb l’Internet de l’època. I a poc a poc, vaig anar descobrint que els estudis oficials d’investigació privada només s’impartien a la UB, i vaig sol·licitar el canvi: jo volia ser detectiu. No hi havia molta gent que ho fes, alguns advocats i policies que, d’aquesta manera, podien sumar punts a l’hora de fer oposicions per a dedicar-se a la criminologia, la investigació o el dret”, explica.
Al principi va ser molt teòric també. Havia d’estudiar dret privat, dret públic..., però després ja va ser més pràctic: com era ser detectiu, amb els peus al carrer. “No vaig trigar a començar a treballar, de passant a un despatx de detectius. Passava informes que s’havien de presentar a judicis. Havia de ser clar i concís, res de literatura. Per exemple: A tal hora, veiem l’investigat sortir del seu domicili, camina cap al centre comercial. No observem cap tipus de dificultat. Localitzem aquesta casa, veiem que té dues bústies i veiem llum a l’interior. Tot així: dades objectives. I acompanyat de fotografies o vídeo sempre que es pot, per deixar-ho tot molt ben registrat. De vegades congelaves la imatge d’un vídeo del moment en el qual la persona que jo seguia entrava en un portal. Calia que la imatge donés veracitat al text. I s’adjunta la gravació en un pendrive o un cd rom. Feia el mateix que veiem en la ficció”.
Així, el Ramon havia passat de veure com treballaven els detectius privats a les pel·lícules i sèries que va començar a mirar d’amagat, als vespres, quan se suposava que dormia, a ser un detectiu de veritat. I va ser la seva professió durant uns quants anys.
“Seguir una persona és molt difícil. A mi mai em van descobrir, però la meva carrera tampoc no va ser tan llarga. Si hagués durat molt més, potser m’haurien descobert algun cop. Qui digui que no l’han descobert mai, menteix. No obstant, puc dir que en els seguiments que jo vaig fer era molt metòdic. M’havia arribat a inventar una empresa de missatgeria o de logística, amb una samarreta i pantalons amb el logotip inventat estampat”, confessa.
"Qui digui que no l’han descobert mai, menteix"
El gruix de la feina que li tocava fer, en el 90% dels casos, eren baixes laborals. “Recordo haver seguit, per exemple, una dona amb el turmell trencat, de baixa que, no obstant, feia un munt de coses caminant”. La resta d’encàrrecs eren infidelitats, investigacions sobre espionatge industrial, competència deslleial, herències i localització de persones.
La crisi del 2008 i un canvi de model en la llei de la seguretat privada, però, va fer la feina de detectiu “més inestable i absolutament irregular. I ho va deixar. Tot i que encara conservo la tarja de detectiu privat”, comenta, amb el distintiu a les mans.
Canvi de rumb
Ara li tocava investigar cap a on portava la seva vida. “Em vaig preguntar quin volia que fos el motor de la meva vida, la meva aspiració, i el millor que li podria donar a la meva família, que jo creia que passava per tenir una feina estable”, diu. El Ramon no havia parat d’estudiar. Tenia títols per parar un tren. “La idea de que si estudies tindràs una bona feina, jo me la vaig creure. Però amb el meu currículum no trobava el que volia. I, mentre buscava què fer, de cop vaig dir: “Parem màquines: a la meva família hi ha un negoci que funciona com una locomotora, en un local de propietat, el meu pare l’ha portat tot sol durant setze anys. És un negoci que no s’ha de fer, ja està fet, ja funciona a la perfecció. El meu avi sí que l’havia començat de zero, però jo ja el tenia ben muntat... Tenia un futur a casa”.
Al número 160 del carrer de Rosselló, l’avi patern del Ramon, Ramon Lasierra Jariod, va obrir la botiga de queviures que encara avui llueix el mateix nom: Mantequeria Lasierra. Un colmado que conserva l’essència de la Barcelona de mitjan segle passat, amb una selecció de vins, embotits, formatges, cava, llaunes de conserva que alimenta només posar-hi els peus, amb l’olor, amb la vista ... És un petit paradís gourmet, al xamfrà de l’Eixample de Rosselló amb Aribau.
Al principi, tot i haver fet la reflexió de vida, el Ramon reconeix que s’hi va posar molt a contracor. “Havia triat jo, el meu pare mai a la vida m’havia dit que m’hi posés. Ell, com tants botiguers d’aquesta ciutat, pensava: estudia i tindràs una millor feina que jo, seràs menys esclau, perquè la botiga és una amant molt exigent”, explica el Ramon. I cita el consell que l’avi va passar al seu pare i aquest a ell: “Cuida la botiga i la botiga et cuidarà a tu”.
Era l’horari comercial el que li va costar més. I va començar amb moltes ganes de fer canvis, però de seguida -diu- “em vaig adonar que tot estava tal qual perquè ja funcionava. El coneixement del producte, de la clientela, del barri, ja tenen un pes molt gran en aquesta botiga”.
Al darrere del taulell, aquest detectiu despatxa, escolta, conversa, observa els matisos en tota la riquesa de personalitats que entren en aquest colmado que l’avi Ramon va inaugurar. Va ser el març de l’any 1953, en un local que, però, era del 1900. Unes quantes generacions s’han abastit del bon pernil, botifarres, patés... queviures que tria, talla i embolica el Ramon, al darrere del mateix taulell des del qual ho varen fer abans el seu pare i el seu avi. Tres Ramons tenint cura d’un barri amb bons productes. Què agrada més als clients de tota la vida, als fills i nets dels qui varen començar a comprar-hi, dones i homes a qui saludar pel nom amb la confiança que a banda i banda del taulell s’ha anat fent.
“L’àvia sempre li deia al meu pare: ‘Tu no has fet una carrera universitària -quan llicenciar-se era un ascensor social-, però has fet vuit carreres de psicologia, perquè a la botiga se n’aprèn moltíssima de psicologia’”, explica el Ramon. “La botiga m’ha tret temps lliure en una societat que valora molt el temps d’oci, però alhora, un comerç a peu de carrer és un lloc de referència i de coneixences. Tractes amb una gran diversitat de gent, i de tot el món, de cultures ben diferents. Interactuar amb tanta gent i amb molts comercials ensenya milions de coses i m’ha afinat molt la intuïció, encara que no sempre és fàcil escoltar aquesta intuïció. I a mi, que soc de lletres pures, la botiga m’ha ensenyat economia. Al darrere del taulell faig microeconomia, senzilla, que m’ajuda a entendre situacions i a detectar a què puc fer front”, conclou el detectiu que va aprendre a vendre.