Respecteu els embats dels patins

[dropcap letter=”Q”]

ue la ciutat contemporània és un espai de xoc poques vegades es percep tan clarament com a la Plaça dels Àngels: intenteu travessar-la sense mirar, que ja ens veurem a l’hospital. La plaça originària, molt més petita, es remuntava a uns quants segles enrere, però l’enorme esplanada actual, un exemplar orgullosíssim d’aquelles places dures socialistes, va inaugurar-se als noranta, quan la nau espacial del Macba va aterrar al mig del Raval. Des de llavors, la plaça dels Àngels ha anat associada a una estètica, sí, però sobretot a una sonoritat: la dels monopatins lliscant per l’empedrat.

Hi ha places dels barcelonins, places dels coloms i places dels turistes: aquesta és dels monopatinadors. Arriben a mig matí –els esperits lliures no hi entenen, de llevar-se aviat– i a partir d’aleshores els veuràs tot el dia, entre cabrioles, birres i el dolce far niente del diletant, fins al vespre, l’hora punta del mirar i deixar-se veure. Patinar tampoc no hi entén, d’estacions de l’any: tant és que sigui hivern i faci un fred que pela, que sempre n’hi haurà algun sense samarreta, lluint els tatuatges, i cap d’ells portarà casc, que fa d’aficionat. Com a màxim alguna gorra tapacalbes, perquè aquells nanos innocents dels noranta s’han anat fent grans, i veure skaters granadets, que podrien tenir fills i néts, ja no és gens excepcional. Sempre hi ha algun marrec que comença, fent equilibris en algun lateral, però als més bons se’ls reconeix d’una hora lluny, perquè porten un amic paparra enganxat a l’esquena, perseguint-los amb una càmera per gravar-los els salts. De tota una tarda anant per terra, l’enregistrador salvarà els dos o tres trucs amb final feliç, i aquest fragment anirà de pet a l’Instagram.

Si fa no fa cada hora, l’escena s’atura una estona, el temps just perquè passi la patrulla de la urbana. S’hi estan uns minuts palplantats, com per intimidar, però de seguida que els sona el walkie reclamant-los a una altra banda, els skates s’ho ensumen i tot torna a rodar.

Les diverses espècies conviuen en harmonia amb un repartiment tàcit de l’espai: els turistes ocupen les terrasses de sota el Chillida gegant –«ens foten fora de casa, el barri no es resigna» diu un cartell gegant–, mentre que a uns metres d’allà, seguint el mural de Keith Haring fins a la plaça Coromines, és on s’aplega la comunitat de freestyle, amb centenars de joves que improvisen versos a les escales de la Blanquerna. Abans hi havia una nombrosa comunitat de sense sostre, per aquests verals, i també s’hi havien vist les partides espectaculars de criquet de la comunitat pakistanesa, però els temps canvien i això també ha passat a millor vida.

Avui per avui, a la plaça dels Àngels només hi ha patinadors, veïns que esquiven els patinadors i la jovenalla que s’ho mira asseguda al pedrís del museu, mentre el segurata para boig dient-los que no s’acostin a la porta, que podrien atropellar algun visitant. S’hi havien vist llauners, però ara no fan ni falta: el carrer Joaquim Costa assorteix el personal de cervesa i talls de pizza  barats.

Al migdia s’hi acosten els estudiants de la central, que dinen un tupper mentre prenen el sol a la rampa, però sempre han de vigilar de no seure al mig del pas. «Abans rai, amb l’espècie autòctona encara, però l’espècie invasora és molt més agressiva», o això els he sentit conversar. Els únics éssers immunes als catacrocs dels monopatins són la canalla de l’Escola Vedruna: amb tants anys de conviure-hi, esquiven aquest cargol poma sobre rodes amb un instint natural.