Amb motiu del proper 10 d’octubre, Dia Internacional de la Salut Mental, el debat públic torna a omplir-se de bones intencions i crides a trencar estigmes. Tanmateix, les dades continuen revelant un sistema cada cop més tensionat, que intervé quan el mal ja està fet. Un exemple eloqüent és el balanç recent de l’Hospital Sant Joan de Déu, que durant el 2025 va superar les 450.000 consultes de salut mental i va atendre més de 44.000 persones davant noves vulnerabilitats. Aquesta pressió posa de manifest que confiar només en la solució clínica resulta del tot insuficient.
D’altra banda, també com assenyala l’informe de la Societat Catalana de Psicologia Clínica (SCPC-ACAPIR, 2026), La salut mental a Catalunya: entre el discurs institucional i la pràctica real, vivim una realitat en què més del 80% dels professionals constata que bona part de les consultes tenen un origen social o contextual que no es resol pas amb una teràpia individual.
Aquesta disfunció es fa evident a la feina. Quan el malestar laboral s'agreuja i la salut mental dels treballadors es veu afectada, el problema recau en el sistema sanitari, que tendeix a individualitzar i medicalitzar la situació — quan seria preferible que l’empresa de la persona s’hagués anticipat, avaluant el seu benestar des d’una perspectiva completa i específica. La conseqüència és el col·lapse de l'atenció primària i de la xarxa especialitzada, on la mitjana entre visites arriba als 45 dies en adults i supera els dos mesos en joves, fent inviable qualsevol procés psicoterapèutic continuat.
Tanmateix, per a moltes empreses, sobretot les petites, la prevenció psicosocial pot no acabar de ser el baròmetre que permeti construir estratègies de benestar adaptades per a ser implementades a les seves necessitats. Com a exemple, els qüestionaris que configuren part de la informació a obtenir, i que podrien ser vàlides per a grans empreses, per a una de petita, no garanteixen l’anonimat, fet que pot condicionar les respostes dels empleats.
Davant d’aquest repte, que és anar més enllà de la prevenció psicosocial, la futura reforma de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals —prevista per entrar en vigor el 2 de gener de 2027— obre una oportunitat indispensable per canviar de paradigma. El text, que precedirà a un reglament específic en matèria psicosocial, obligarà, per primer cop les empreses, a avaluar de manera concreta l’estrès, l’ansietat, l’assetjament i el ciberassetjament laboral. A més, reforça el dret fonamental a la desconnexió digital per combatre el tecnoestrès exigeix incorporar la perspectiva de gènere i edat en les anàlisis de risc.
"Prevenir en salut laboral vol dir revisar càrregues, garantir descansos, donar autonomia i construir entorns segurs en base a estratègies professionals de benestar."
Aquesta actualització normativa, ha de marcar el final de les respostes diguem-les-hi “cosmètiques” —com ara oferir, tallers puntuals de mindfulness o aplicacions d'autocura que, tot i que estiguin plantejades amb tota la bona intenció, no responen a cap prospecció prèvia, i carreguen sobre la plantilla la responsabilitat de treballar el seu propi benestar—. Prevenir en salut laboral vol dir revisar càrregues, garantir descansos, donar autonomia i construir entorns segurs en base a estratègies professionals de benestar. Paral·lelament, cal articular una col·laboració intersectorial real entre empreses, serveis socials i xarxa comunitària, per no derivar situacions laborals que es podrien resoldre a l’empresa, cap al circuit sanitari.
Aquest 10 d’octubre hauria de servir per passar a l’acció i conscienciar que la salut mental dels treballadors no s’ha de tractar primordialment en els despatxos dels centres sanitaris, sinó als entorns on transcorre la nostra vida diària. L’horitzó legal del 2027 ens recorda que el món del treball té una responsabilitat ineludible: deixar d’esperar que els treballadors col·lapsin i començar a dissenyar espais laborals que protegeixin, cuidin i sostinguin la seva dignitat.