Salvar els comerços històrics. Quan comencem?

[dropcap letter=”D”]

urant els últims 127 anys, el carrer Avinyó va ser el carrer del Pitarra, un dels restaurants clàssics del Gòtic, amb una llarga història vinculada al veïnat i a la cultura barcelonina. El nom li ve de Frederic Soler Pitarra, que en va ser propietari –o més ben dit, l’hereu–, i la reputació la va aconseguir de les tertúlies, que el dramaturg organitzava a la rebotiga quan allò encara era una rellotgeria, que van aplegar les primeres espases de la intel·lectualitat barcelonina de mitjans de segle XIX. Durant tot el segle passat, el Pitarra va ser un puntal del carrer Avinyó –on penseu que deuria fer el got, el jove Picasso, abans d’anar a veure les senyoretes?– i a l’actualitat era un dels últims exponents de la cuina catalana clàssica a la zona zero: en aquesta època de bars amb chill out al fil musical, menjar-hi era un viatge en el temps, amb la paret entofinada de quadres antics i les preceptives estovalles, blanquíssimes, que inevitablement s’omplien de taques de vi a mesura que avançava la conversa.

L’abril passat, el Pitarra, ‘Bressol del Teatre Català’ tancava enmig de l’enèsima campanya de “no pot ser, ens hem begut l’enteniment” als mitjans i a les xarxes socials. En morir el propietari històric, Jaume Roig, sembla que el nou amo volia fer més quartos, i va transformar-lo en l’Scruffy Murphy’s (algú m’hauria d’explicar perquè els pubs irlandesos han de tenir sempre aquesta mena de noms llardosos).

El nou pub no ha durat ni tres mesos, tal com revelava el periodista Jordi Nopca a Twitter, el temps just per cobrir les necessitats etíliques dels turistes durant el mundial de futbol i acabar d’emborratxar uns quants milers d’anglesos, perquè tothom sap que si alguna cosa falta al casc antic són llocs on els anglesos facin la cervesa. El negoci ens ha sortit rodó a tots plegats: als barcelonins, als turistes, al barri i al propietari, que ja busca algú que hi vulgui instal·lar l’enèsima franquícia gàstrica.

Potser seria hora d’adonar-nos que aquestes botigues històriques són l’equivalent a peu de carrer d’Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch, les icones indispensables per definir la personalitat d’un carrer i diferenciar-los entre sí

Fins aquí un esquema clàssic, que s’ha repetit aquests últims anys almenys un cop al mes amb llibreries, xocolateries, drogueries i tota mena de comerços històrics que tanquen per la pressió rendista i obren transformats en l’enèsim comerç sense ànima que no aguanta ni una ventada. Passen els anys i l’Ajuntament sembla no tenir cap mena de pla per protegir aquests comerços –i cada vegada en queden menys, tic-tac-tic-tac– ni cap idea per garantir-ne la continuïtat. Perquè desenganyem-nos, això no és qüestió de lliure mercat, això és qüestió de preservar l’interès públic –el que fa que Barcelona sigui Barcelona, les senyals d’identitat d’un barri i d’un veïnat– per sobre del curtterminisme especulatiu. Que cal adquirir el Pitarra i obrir un concurs públic perquè se n’encarregui algú? Doncs endavant, ja trobarem algun cuiner jove que tindrà ganes de fer peus de porc com s’han fet tota la vida.

Durant el segle XX vam aprendre que havíem de preservar el modernisme, que no podíem continuar perdent joies arquitectòniques cada vegada que el rei dels llambordins aixecava un bloc de pisos. I aquest modernisme preservat és precisament el que ha posat Barcelona al mapa i ha atret els milions d’estrangers que visiten la ciutat. Potser seria hora d’adonar-nos que aquestes botigues històriques són l’equivalent a peu de carrer d’Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch, les icones indispensables per definir la personalitat d’un carrer i diferenciar-los entre sí.

George Steiner deia que la idea d’Europa residia als seus cafès: espais únics i inimitables per a la conversa i la trobada. ¿Quina Europa ens espera, si convertim tots els cafès en hamburgueseries i locals de sucs verds?