Set segles de Pedralbes, el monestir que encara respira història

Quan, el 26 de març de 1326, la reina Elisenda de Montcada va posar la primera pedra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, difícilment podia imaginar que, set-cents anys després, l’edifici encara s’aixecaria, però sense la comunitat religiosa que l’ha habitat durant generacions. Enguany, Barcelona commemorarà el setè centenari d’aquest emblemàtic monument amb un extens programa d’activitats per a la ciutadania, mentre redefineix el seu futur, després de la marxa de les últimes monges que l’habitaven. 

Entre els murs de Pedralbes, el passat medieval sembla haver-se quedat congelat en el temps. Aquest monestir, sovint fora de les rutes turístiques, encara conserva la seva essència gòtica i els seus 700 anys d’història. Una història que arrenca oficialment l’1 de febrer de 1325, quan el papa Joan XXII va atorgar la butlla que autoritzava la seva construcció. Poc després, el 26 de març de 1326, els monarques de la Corona catalanoaragonesa col·locaven la primera pedra de l’absis de l’església.

La iniciativa havia estat de la reina Elisenda, que, amb el suport del seu marit, el rei Jaume II, va voler aixecar un monestir dedicat a Santa Maria en uns terrenys de l’antic terme de Sarrià. La reina el concebia com l’espai on retirar-se quan envidués. El 3 de maig de 1327, l’església era consagrada en un acte solemne. Aquell mateix dia hi ingressava la primera comunitat: catorze monges i quinze novícies procedents del convent de Sant Antoni de Barcelona, sota la direcció de l’abadessa sor Sobirana Olzet. 

El monestir ja era habitable, tot i que encara s’hi continuaria construint la resta dependències al llarg dels anys. Des dels seus orígens, ha estat habitat per les monges clarisses, la branca femenina de l’Orde franciscà. Tanmateix, a principis de l’any passat les últimes tres monges que habitaven el monestir van marxar cap a Vilobí d’Onyar, a Girona, on viuen més germanes de la seva orde.

Any 2026: set segles de llegat històric

700 anys després de l’arribada d’aquesta primera comunitat religiosa, i ara ja sense les monges que l’habitaven, la commemoració del seu setè centenari s’articula al voltant de tres grans eixos: patrimoni medieval, dones i espiritualitat. En aquesta celebració tindran una especial rellevància els murals gòtics del segle XIV de la capella de Sant Miquel, una de les joies de la pintura medieval catalana. Aquestes pintures seran les protagonistes de l’exposició immersiva Toca l’ànima. Els murals de la capella de Sant Miquel.

La seva fundadora, Elisenda de Montcada, també serà una de les protagonistes de la commemoració, ja que un dels objectius d’aquesta efemèride és divulgar la seva figura, així com també el patrimoni gòtic que es conserva intacte a Pedralbes. Amb aquest propòsit, enguany es presentarà un pioner projecte d’estudi de les tombes originàries, per a estudiar a través de l’ADN les relacions de la reina Elisenda de Montcada i les dones enterrades amb ella. A més, es presentarà una restitució digital amb realitat augmentada de la tomba de la monarca.

La commemoració de l’efemèride s’estendrà des del 26 de març de 2026 —que inclourà una interpretació dels Goigs de la Mare de Déu al claustre a càrrec del Cor Femení del Palau de la Música Catalana—, coincidint amb els 700 anys de la col·locació de la primera pedra del monestir, fins al 3 de maig de 2027, dia en què es commemora el setè centenari de la consagració del temple i l’entrada de la primera comunitat.

Un cicle de concerts, de temàtica medieval, també serà un altre dels grans eixos de la commemoració, que inclourà l’experiència artística itinerant La veu de l’aigua. Un murmuri ple de vida. Paral·lelament, la Generalitat ha iniciat els tràmits per a declarar el fons documental del monestir —més de 9.000 unitats— bé cultural d’interès nacional i preveu facilitar-ne l’accés digital obert durant el primer semestre de l’any commemoratiu.

La commemoració arriba després de la marxa definitiva de les darreres monges clarisses, que havien habitat el monestir durant set segles. Sense comunitat religiosa estable, el recinte afronta una nova etapa. Sobre la taula hi ha propostes com la creació d’un centre d’estudis monacals, un espai dedicat a la pau i l’espiritualitat o un centre de cultura clàssica, amb el compromís explícit de no trair-ne l’essència.