La Villarroel reflexiona sobre el poder de la tecnologia a ‘Immunitat’

Immunitat ha trobat un equilibri miraculós, gairebé perfecte. Poc sap l’espectador sobre allò que veurà quan s’endinsa en el teatre La Villarroel. L’equip artístic està mesurant molt bé la informació que revela de la trama, al·lèrgics als spoilers i a xafar els aprenentatges que qualsevol obra planteja. Aquells que se la vulguin preparar abans d’anar a veure-la, sabran que es trobaran amb sis personatges en una sala, sense nom, numerats de l’1 al 6. Tots ells es veuran sotmesos a les directrius d’una intel·ligència artificial que els farà preguntes per poder gestionar millor futures crisis, després de la que acaben de passar, la pandèmia, intuïda al títol.

“La història és si et pots entendre amb algú que pensa el contrari que tu”, diu Vicenta Ndongo, que interpreta el personatge número 4. El problema és que la intel·ligència artificial, anomenada Lia, vol que els participants de la prova prenguin decisions per unanimitat, la qual cosa, com no podia ser d’una altra manera, tensa l’ambient. Encara més amb unes preguntes que transformen l’escenari en llums i comptes enrere que semblen de reality shows, solucionades per un polsador en el qual es pot triar entre verd i vermell. “És un joc que sacseja als personatges”, segueix Ndongo. I als espectadors, que s’acosten i s’allunyen dels personatges, s’identifiquen amb un o amb tots, com la vida mateixa.

Amb un exercici de contenció exemplar, l’obra aconsegueix sortejar el fet d’haver ambientat l’obra en un passat tan recent —si no continua sent present—, fugint dels clixés i aportant noves perspectives a qüestions que ens han sobrevolat enmig del caos i ens podrien semblar alienes. Aquest és el secret que ha aconseguit l’autor i director de l’obra, Jordi Casanovas, enriquit per les aportacions de Ndongo, Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Ann Perelló i Borja Espinosa. Carla Tovias completa l’elenc com a veu totpoderosa, anunciant com serà el món quan la Siri determini les nostres vides.

L’obra de teatre incideix en els dilemes —moltes vegades inconscients, a cop de clic o m’agrada— als que la tecnologia ens ha abocat. “Està immersa en la nostra vida. Té molts avantatges, però també ens deshumanitza”, reflexiona Ndongo, que, precisament, ha escrit una sèrie que va d’això. La va concebre després del primer confinament. “És una mirada interna per reflexionar sobre com estàvem vivint-ho tot”, explica.

L’actriu, també escriptora i productora, viu un bon moment professional, malgrat l’aturada que ha suposat la pandèmia. Va tornar a Barcelona amb el coronavirus i, des que es va superar la paràlisi del confinament i les primeres onades, no ha parat. No només ha creat una sèrie, sinó que ha participat en dues més, en una amb els Javis, i està a l’espera de veure si Immunitat se’n va de gira. A La Villarroel, es podrà veure fins al diumenge 7 d’agost.

A més, per sorpresa, ha tingut “el regal de la meva vida” de la mà de Matías Bize a Mensajes privados, un experiment cinematogràfic en el qual diferents actors narren històries personals, aclamada al festival de Màlaga. Es va rodar quan tots ells eren a les seves cases sense sortir, fent de tot, interpretant, gravant i aprenent sobre com posar la càmera —del mòbil— i com il·luminar-se. Encara s’ha d’estrenar.