La temptació ‘hater’

Va una mica a temporades, però molt de tant en tant, quan entro a Twitter, tinc la temptació de començar a criticar a tothom. I quan dic criticar a tothom, evidentment, no em refereixo a manifestar educadament i mesurada les meves discrepàncies amb la resta de piuladors, sinó a atacar, a caure en l’insult feridor i en la desqualificació personal… Qualsevol motiu és bo per alimentar a la bèstia.

Em passa, per exemple, quan llegeixo comentaris d’opinadors d’aquells que tenen el cul llogat i se’ls nota d’un tros lluny. També quan encadeno unes quantes piulades ensucradíssimes de pares i mares que senten la necessitat de compartir amb la resta de la Humanitat que tenen uns fills enginyosos i molt llestos per la seva edat. O, fins i tot, l’enèsima vegada que aquella internauta tan llegida, però que es veu que no deu saber fer anar el Google, llança un crit desesperat d’ajuda als seus seguidors: Algú em pot aconsellar com puc treure una taca de melmelada de pruna d’una camisa?

Jo n’hi dic la temptació hater. Perquè, certament, després de llegir determinades piulades hi ha dies que el que em demana el cos és mambo. I, doncs, com és que no formo part de l’ampli col·lectiu de haters que cada dia empudeguen el Twitter i n’envileixen les converses?

Jo n’hi dic la temptació hater. Perquè, certament, després de llegir determinades piulades el que em demana el cos és mambo.

A mi, el que em funciona per no caure en la temptació hater és posar-me en la pell de l’altre. L’empatia. Pensar que l’opinador pilota també ha de pagar la hipoteca i omplir la nevera. Que els progenitors que corren a explicar a Twitter les sortides gracioses dels seus fills no són pitjors que aquells pares que els 90 gravaven amb la videocàmera les caigudes ximples dels seus nens i enviaven la cinta a Betes i films per guanyar quatre quartos. O imaginar-me que la internauta que s’ha tacat la camisa de melmelada de pruna deu estar més sola que la una i que encara que sembli que demana consell per fer-la neta, en el fons, el que reclama és només una mica d’atenció.

Quan m’ho miro d’aquesta manera, la temptació hater es dissol com un terròs de sucre en una tassa de cafè i esdevinc una barreja de Mr. Wonderful i Amma, aquella gurú índia que va pel món abraçant a tothom. O sigui que començo a fer likes compulsivament. Like a les piulades de l’opinador, per molt que facin tuf de vassallatge. Like a totes les moneries que fan els fills dels tuiters. Like a la internauta que ara demana consell per estendre la camisa que se li havia tacat de melmelada de pruna!

Els progenitors que corren a explicar a Twitter les sortides gracioses dels seus fills no són pitjors que aquells pares que els 90 gravaven amb la videocàmera les caigudes ximples dels seus nens i enviaven la cinta a Betes i films per guanyar quatre quartos

I sabeu què? Doncs que, repartint likes per la xarxa i pel món en general, es viu molt bé. La vida ja és prou hater, de vegades. Barcelonins, bona entrada d’estiu!