Tornar al Port Olímpic

Quan, a finals dels anys vuitanta del segle passat, els arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech van projectar el Port Olímpic de Barcelona segur que no s’imaginaven que aquesta gran instal·lació construïda com a seu de les competicions de vela dels Jocs Olímpics de 1992 acabaria convertint-se en una trista barreja de Magaluf, Pattaya i Medellín. Un punt d’oci nocturn massificat que sovint apareix a la crònica de successos dels diaris, amb una oferta de restauració que clarament no està a l’altura d’una capital gastronòmica com la nostra; una mena de no man’s-land que ni tan sols els veïns de la Vila Olímpica se senten com a propi (personalment, no recordo la darrera vegada que hi he posat els peus).

La decadència del Port Olímpic és especialment dolorosa perquè ocupa un lloc central en el perfil marítim que Barcelona va estrenar fruit de la transformació olímpica. Un port nou de trinca emmarcat per algunes de les grans icones de la rutilant Barcelona olímpica (Torre Mapfre, Hotel Arts, Peix Daurant de Frank Gehry) i rodejat per dues estupendes platges urbanes: Somorrostro i Nova Icària. 

L’evolució del Port Olímpic pot molt ben ser una metàfora de la degradació del model de ciutat nascut arran dels Jocs Olímpics. El 92 va propiciar una Barcelona moderna, orgullosa, ordenada i oberta al mar. Una ciutat que explicàvem cofois quan anàvem pel món a tothom qui ens volgués escoltar. Però, amb el pas dels anys, aquell somni cosmopolita a poc a poc es va anar convertint en malson, en bona part, diguem-ho tot, pels greus efectes que ha comportat el turisme de masses.

Per això el repte plantejat per l’Ajuntament de Barcelona a Barcelona de Serveis Municipals (B:SM) és tant ambiciós com necessari: convertir el Port de Barcelona en un gran nexe entre la ciutat i el mar. Una gran àrea profundament renovada on l’oci nocturn i les paelles lamentables cedeixin el protagonisme a l’economia blava, la nàutica i la gastronomia de qualitat. I tot plegat, com no podria ser d’altra manera a aquestes alçades, amb criteris de sostenibilitat i un estricte respecte pel medi ambient.

El 2024, el nou Port Olímpic tindrà una estrena d’excepció amb la celebració de la Copa Amèrica. Tot i això, és important que sigui un projecte pensat a llarg termini i que posi la ciutadania al centre. Si els barcelonins no ens el fem nostre, si no tenim la sensació que el Port Olímpic és part de la ciutat i que, per tant, hi som benvinguts, aquest nou projecte fracassarà. No permetem que es converteixi en una simple atracció turística més. Tenim una oportunitat magnífica perquè els barcelonins aprofundim i diversifiquem la nostra relació amb el mar. Aprofitem-la.

Si els barcelonins no ens el fem nostre, si no tenim la sensació que el Port Olímpic és part de la ciutat i que, per tant, hi som benvinguts, aquest nou projecte fracassarà

En aquest darrer article de 2022 i a les portes d’un any electoral, he volgut aplaudir especialment aquest projecte de transformació urbana. En primer lloc, perquè era urgent i imprescindible repensar un espai central de la ciutat cridat a convertir-se en punt neuràlgic de la dimensió marítima de Barcelona. I, en segon lloc, perquè també pot ser un camí a seguir a l’hora de gestionar el llegat olímpic (material i simbòlic): repensant-lo i intervenint-hi en profunditat per corregir-ne el rumb i frenar la degradació d’un model de ciutat que fa trenta anys ens va servir per proclamar allò de “Barcelona tiene poder”. Pot ser una part destacada d’un futur nou model Barcelona?