Pocs s’imaginaran que, per moure un vaixell, el que fan falta són ciclistes. Costa creure-s’ho, però així es veurà a la Copa de l’Amèrica, la regata de la qual tant es parla a la ciutat i per a la que cada vegada queda menys. A l’interior dels seus vaixells, hi ha vuit tripulants, la meitat dels quals es dediquen a pedalar per generar l’energia suficient per moure les veles. Abans es feia amb els braços, però algú es va adonar que les cames tenien més força i va guanyar. En una competició esportiva en la qual cada detall compta per ser el vencedor, i més si ho fa el rival, aviat van acabar sent tots els equips els que van incorporar aquesta innovació, com tantes altres que es van adoptant edició rere edició.
Bé ho sap la catalana Anna Mir, enginyera de l’Ineos Britannia, amb una plantilla de 200 treballadors, la meitat a Barcelona i l’altra al Regne Unit. Graduada en Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Terrassa (UPC) i havent navegat des de petita, Mir és una de les encarregades de dissenyar el vaixell amb el qual competirà l’equip britànic, el desafiador aquest any de la regata, una peça clau perquè tots es llencin al mar perquè, com si fos un duel àntic, si al guanyador ningú el repta, es queda el trofeu i no hi ha cap història a explicar. “Els anglesos van perdre la copa fa 150 anys, l’any 1850, i no l’han tornat a veure mai més. Per tant, hi ha moltes ganes de recuperar-la. És gairebé una qüestió d’orgull nacional”, ha avançat a la tercera sessió del cicle Tot el que has de saber de la Copa de l’Amèrica, organitzat per The New Barcelona Post per donar a conèixer la cita esportiva, amb el patrocini del Port de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, Estrella Damm i la Fundació Barcelona Capital Nàutica, a més de la col·laboració de Giny i de Must Media Group.
Òbviament, els ciclistes no van sols als vaixells que competeixen a la regata, un AC75 per als equips masculins i un AC40 per als equips femenins i juvenils, tenint el primer una longitud de 75 peus (uns 23 metres) i el segon de 40 peus (uns 12 metres). Els acompanyen quatre tripulants més, dos dedicats a prendre el timó (helmsmen) i dos més a desplegar les veles (trimmers). “Aconsegueixen anar a gairebé 100 quilòmetres/hora”, ha remarcat l’enginyera a la xerrada, que ha estat moderada pel periodista Roger Escapa a l’Antiga Fàbrica Estella Damm.
A aquesta velocitat, tenen una comunicació permanent, sabent que cada segon compta perquè l’embarcació prengui la direcció correcta i aconsegueixi més punts. Aquí entra el suport extern d’aquells que estan en els controls, amb comandaments que semblen de videojocs, diu l’enginyera, monitorant totes les càmeres i sensors que porten els vaixells, com si fos un encefalograma, afegeix. “Ens acostem a la Fórmula 1”, ha assenyalat Mir, membre d’un equip en el qual, precisament, estan ficades grans marques d’aquest camp com McLaren i Mercedes. No s’ha d’oblidar tampoc que molts dels equips de la Copa de l’Amèrica també estan lligats al món del ciclisme, com el mateix Ineos Britannia.
Però, sens dubte, el que més impacta és veure com els vaixells de la Copa de l’Amèrica es converteixen en voladors. Per a això, va fer falta incorporar una peça, els foils, uns alerons mòbils que permeten elevar l’embarcació per sobre de l’aigua i que faci la sensació que volen més que naveguen. Més clàssiques són les veles que es veuen a la regata, subratlla l’enginyera, fetes a partir de teles de fibra de carboni, a diferència d’altres competicions en les quals ja fan servir unes veles completament rígides, com si fossin ales d’avió.
“Si heu estat a la platja, segur que els heu vist”, ha indicat, “van molt més ràpids que els velers”, ha afegit, per evitar que algú digui que no se’ls pot identificar. El de l’Ineos Britannia ja ha arribat a la capital catalana, així com els de l’equip suís Alinghi Red Bull Racing, l’italià Luna Rossa Prada Pirelli, l’estatunidenc American Magic i el francès Orient Express Racing. Només falta el guanyador de l’edició anterior i organitzador de l’actual, l’Emirates Team New Zealand. Se l’espera de cara a juliol. Entrenar a Barcelona és una qüestió clau per a tots ells, ja que, encara que des de fora no ho sembli, cada mar té les seves coses, que si el temps, el vent, les ones… Fins i tot es genera vapor d’aigua amb la velocitat que porten i, llavors, el vaixell cau. Per això, l’equip de disseny on treballa Mir estarà fins a l’últim moment fent canvis. “Encara hi ha marge”, ha assegurat, a només dos mesos que comenci tot. “Per a mi, és el treball dels meus somnis”, ha agregat.
Fora del camp de joc
Tenint en compte tot això, està clar que a la Copa de l’Amèrica s’innova i ningú ha volgut perdre l’oportunitat. En primer lloc, hi ha la Fundació Barcelona Capital Nàutica (FBCN), encarregada d’aglutinar a totes les administracions que donen suport a la competició. El seu objectiu és que alguna cosa quedi a la ciutat quan acabi la regata, com es fa amb altres grans esdeveniments que acull la capital catalana com el Mobile World Congress (MWC).
“Ens hem centrat en el que anomenem economia blava, en un sentit ampli, és a dir, tota aquella activitat econòmica relacionada amb el mar, però des d’una perspectiva sostenible i del segle XXI”, ha defensat el president de la FBCN i conseller d’Empresa i Treball en funcions, Roger Torrent. Una prova d’això és l’acord que ha tancat la fundació amb els organitzadors perquè la tecnologia que utilitzen les embarcacions auxiliars, propulsades amb hidrogen, es quedi aquí i s’intenti donar-li una sortida industrial. “La Copa de l’Amèrica és una excusa”, ha emfatitzat.
L’Ajuntament de Barcelona, membre de la fundació, també ha treballat per potenciar l’economia blava amb l’arribada de la competició esportiva. “La Copa de l’Amèrica és un gran aparador i un gran altaveu per poder parlar del mar i per veure que també pot ser un gran motor econòmic per a la ciutat”, ha exposat la directora de Sectors Estratègics i Innovació de Barcelona Activa, Anna Majó. De moment, és un sector que representa un 4,3% del PIB i 16.000 llocs de treball, sense tenir en compte el port. Unes xifres que l’administració local ha volgut fer més grans amb iniciatives com l’acceleració d’empreses emergents, amb 10 milions d’euros de finançament, i la transformació del Port Olímpic per dedicar-se a aquest sector. “On abans hi havia bars ara hi ha empreses”, ha resumit Majó.
Finalment, el Port de Barcelona ha innovat, en aquest cas, en sostenibilitat, buscant que la implantació de les bases dels equips tingués el mínim impacte. Així ho ha explicat el seu enginyer de Planificació Territorial, Sergi Romera, encarregant-se de definir una guia perquè tots els participants respectessin un marc comú: “No té res a veure un suís amb un italià…”. Va ser a través d’aquest document quan es va determinar que totes les instal·lacions s’havien d’alimentar de plaques solars, així com garantir que no utilitzaven aigua de boca per netejar les embarcacions, mesura que s’ha traduït en la instal·lació de dessalinitzadores i sistemes d’aprofitament d’aigües grises.
