Les etiquetes de la roba són petits manuals d’instruccions: indiquen de quins materials està feta una peça, com s’ha de rentar i com cal cuidar-la per mantenir-la en bon estat. Són indicacions pràctiques que ajuden a saber com tractar cada peça. No obstant això, en el món de la moda, les etiquetes també poden ser invisibles: són aquelles que, implícitament, separen els cossos que encaixen en els dissenys convencionals d’aquells als quals encara els costa trobar roba adequada.
Per a moltes persones, vestir-se no és tan senzill com triar una peça que encaixi amb el seu estil i trobar la talla adequada. De vegades, la roba no respon a les seves necessitats per motius de salut, discapacitat o mobilitat reduïda; en altres, perquè no troben talles que s’ajustin al seu cos, ja sigui més petit o més gran d'allò que ofereix habitualment la indústria. També hi ha persones amb sensibilitat sensorial que senten molèsties quan entren en contacte amb determinats teixits. A aquest escenari se sumen els qui necessiten peces que permetin portar una sonda o adaptar-se a una pròtesi, així com els qui, de forma temporal, tenen dificultats per vestir-se després d’una lesió o una operació.
Fins i tot un gest tan quotidià com cordar-se un botó, apujar una cremallera o posar-se una màniga pot convertir-se en un obstacle. Encara que les necessitats són diverses, totes posen de manifest una mateixa realitat: la indústria no sempre sembla tenir en compte la diversitat de les persones que vesteixen —o podrien vestir— les seves peces.
Davant d’aquestes barreres, en els últims anys han sorgit a Barcelona marques que aposten per la roba adaptada, amb peces que incorporen tancaments magnètics, velcros o cremalleres estratègicament situades per facilitar l'acció de vestir, així com etiquetes accessibles per a persones amb discapacitat visual. Fins i tot grans marques internacionals han començat a fer passos en aquesta direcció amb col·leccions específiques, com Tommy Hilfiger; les iniciatives d’accessibilitat de Zalando, o la línia desenvolupada per Primark en col·laboració amb la dissenyadora Victoria Jenkins.
Tanmateix, l’aparició d’aquestes marques i col·leccions específiques obre un debat de fons en la indústria: si existeixen solucions per dissenyar roba que respongui a necessitats diverses, per què continuen concentrades en línies específiques en lloc d’integrar-se en les col·leccions convencionals? Per què separar una roba que té, precisament, l’objectiu d’incloure?
Perquè, com defensa Xavier de Balaguer, president de MODAFAD, “la democratització de la moda no és fer-la més econòmica, sinó fer-la accessible a tothom”. Tanmateix, aquesta accessibilitat continua sent una assignatura pendent, tant a les botigues com a les passarel·les, on la diversitat encara és lluny de ser habitual. Encara que algunes firmes han anat incorporant en els últims anys models de diferents talles i edats i fins i tot persones amb discapacitat, la presència de cossos que s'allunyen dels cànons tradicionals continua presentant-se com una revolució i una excepció.
Tanmateix, per a Rut Turró, experta en disseny inclusiu i accessibilitat en la moda, i fundadora de MovingMood, consultoria especialitzada a assessorar i formar empreses i institucions en aquests àmbits, el canvi ha de començar en la manera de concebre les peces. En lloc de crear col·leccions específiques per a persones amb discapacitat, defensa que les marques haurien de tenir en compte la diversitat des de l'inici del procés creatiu. “Jo no crec en el concepte de moda adaptada, perquè tot disseny hauria de tenir en compte, des del principi i sense necessitat d'especificar-ho, les diferents necessitats de les persones”, sosté.
Una idea amb la qual coincideix Emma Lafoz, creadora de la marca barcelonina NiaLafoz, que dissenya peces per a dones de diferents cossos sense renunciar a l'estil, la comoditat ni la funcionalitat i sense limitar-se a un únic tipus de cos. “Les persones no volen que se les separi, se les classifiqui o se les etiqueti dins d'una categoria que la societat considera fora del normal o dels estàndards establerts. En crear roba específica per a determinats cossos, es corre el risc de separar-los i continuar assenyalant-los com a diferents”, defensa.
Quan un producte es dissenya tenint en compte diferents capacitats i necessitats, els seus beneficis poden arribar a un públic més ampli. De fet, Turró defensa que la inclusió també pot generar oportunitats econòmiques en ampliar el ventall de consumidors. No obstant això, “quan un producte es classifica com adaptat, una persona que no té discapacitat ja no vol comprar-lo, perquè sent que no és per a ell o ella”, assenyala. El repte, per tant, és incorporar la diversitat des de l'inici del procés de disseny, sense necessitat d'etiquetar les peces com adaptades ni relegar-les a col·leccions específiques.
Pioneres en una moda sense barreres
L'objectiu a llarg termini no és que desapareguin les marques especialitzades, ja que tenen un paper important a l'hora d'innovar i obrir camí, sinó que les solucions que ofereixen deixin de ser excepcionals i s'incorporin a poc a poc a la moda convencional. Free From Style, una de les marques pioneres a Barcelona a apostar per la roba adaptada, és un exemple d'aquest camí. El projecte va néixer d'una experiència personal de la seva cofundadora, Carolina Asensio, que va impulsar la marca juntament amb la periodista de moda Marina Vergés.
El germà d'Asensio va patir un ictus als 49 anys i va perdre gran part de la mobilitat. Arran d'aquesta experiència, Asensio va descobrir les dificultats per trobar peces que responguessin a les seves noves necessitats sense haver de recórrer a roba ortopèdica o de xandall, ni renunciar a un estil amb el qual se sentís identificat. Sense experiència prèvia en el món de la moda i després d'una trajectòria professional dedicada a la informàtica, va decidir buscar una solució. “Fins que no et toca de prop, lamentablement, no ens adonem de la importància d'apostar per la inclusió de veritat”, reflexiona.
La marca treballa tant amb col·leccions pròpies i peces fetes a mida i s'ha especialitzat en pantalons per a persones que utilitzen cadira de rodes. Uns dissenys que fins i tot han trepitjat la passarel·la: desfilant en dues edicions de la 080 Barcelona Fashion, el 2023 i el 2024, amb peces desenvolupades amb el dissenyador Manuel Bolaño, demostrant que la funcionalitat no està renyida amb l'estètica ni les tendències.
“Adaptar una peça és tan senzill, i alhora tan complicat, com tenir en compte petits detalls que poden facilitar la vida a una altra persona”. A vegades, n'hi ha prou amb substituir els botons convencionals per tancaments magnètics o velcros, més fàcils de manipular per a persones grans o amb algun tipus de mobilitat reduïda. Però si són canvis relativament senzills, per què les grans marques, com Tommy Hilfiger o Primark, els incorporen només en col·leccions específiques en lloc d'integrar-los en les seves línies habituals?
Precisament d'aquesta reflexió va néixer NiaLafoz, una marca de moda femenina creada per Emma Lafoz a Sabadell el 2023, que aposta per dissenyar per a cossos diversos sense encasellar les seves peces en categories específiques. El seu objectiu és que qualsevol dona —i fins i tot home, perquè encara que se centra en la línia femenina, qualsevol persona pot vestir les seves peces— pugui trobar roba que respongui a les seves necessitats sense haver de renunciar a la comoditat, la funcionalitat ni l'estètica.
La idea va sorgir durant el seu projecte final de grau, per al qual va dissenyar una col·lecció adreçada a persones amb tetraplegia. A partir d'aquesta experiència, va decidir anar més enllà d'una col·lecció dirigida a un col·lectiu concret i crear una marca pensada per a totes les dones, independentment de si els seus cossos s'ajusten als estàndards habituals o de si tenen necessitats específiques a l'hora de vestir-se. “No es tracta de dissenyar una peça específica per a una persona concreta, sinó de dissenyar pensant en el màxim de cossos possibles”, argumenta.
Aquesta filosofia es tradueix en petits detalls que faciliten l'acte de vestir-se sense renunciar a l'estètica de les peces. La marca ha desenvolupat i registrat uns botons magnètics impresos en 3D que permeten cordar la roba amb més facilitat, mantenint l'aparença dels botons convencionals. També incorpora obertures estratègiques que faciliten ficar els braços dins les mànigues i dissenys versàtils que combinen comoditat i estil. La marca ven tant a través d'Internet com a la seva botiga física (Torrijos, 22), oberta el març de 2025.
Costos i conscienciació: les barreres de la moda inclusiva
La feina de marques com Free From Style i NiaLafoz apunta, segons Joana Ortega, presidenta del Cercle de la Moda, una entitat de creació recent impulsada per professionals independents per reflexionar sobre el futur del sector, aquestes marques representen una oportunitat per a la moda catalana. “Barcelona pot aspirar a convertir-se en un referent en moda adaptada, sostenible, circular i inclusiva”, defensa.
No obstant això, des de la seva experiència al capdavant de la seva marca, Lafoz observa que, malgrat que la inclusió ha anat guanyant espai en el discurs de moltes marques, encara està lluny de traduir-se en un canvi real en el conjunt de la indústria. “Encara és més un discurs —que de vegades es manifesta a través de col·leccions específiques— que una aposta real i integral”, lamenta. La dissenyadora troba un paral·lelisme amb el discurs sobre la sostenibilitat, que també ha anat guanyant presència en la comunicació de les empreses, sense que aquest compromís es tradueixi sempre en canvis en tot el procés de producció.
Passar de les paraules als fets, tant en sostenibilitat com en inclusió, exigeix revisar tot el procés de producció, des de la investigació i el disseny fins a la fabricació i la distribució. En el cas de la roba adaptada, també implica aprendre de forma contínua i escoltar les necessitats de les persones que la utilitzen. “És un procés d'aprenentatge continu que requereix escoltar i comprendre les necessitats dels diferents clients”, assenyala Asensio. Un compromís continu que, reconeix Lafoz, també pot suposar un sobrecost.
El cas de NiaLafoz mostra com petits canvis, com incorporar botons magnètics, poden complicar el procés de producció. Quan els tallers no estan familiaritzats amb aquests sistemes, han d'adaptar els mètodes de confecció, aprendre noves tècniques i dedicar més temps a cada peça, cosa que pot augmentar els costos. A això se suma l'aposta de la marca per la producció local i la col·laboració amb tallers que garanteixin condicions laborals responsables, factors que també repercuteixen en el preu final. Lafoz considera, però, que aquest sobrecost podria reduir-se si més tallers incorporessin aquestes tècniques al seu treball habitual, cosa que seria més fàcil si augmentés la demanda per part de les marques.
No obstant això, més enllà dels costos, Turró assenyala que la principal barrera continua sent la manca de conscienciació. La seva experiència professional l'ha portat a treballar més en mercats internacionals que a Espanya, especialment en països com els Estats Units, el Regne Unit i Alemanya, on també ha comercialitzat la seva màquina de cosir adaptada per a persones amb discapacitat. Una diferència que, al seu parer, reflecteix que la moda adaptada no avança al mateix ritme en tots els mercats i que Barcelona encara té camí per recórrer.
En aquest camí, les marques tenen una responsabilitat clau: dissenyar des del principi pensant en la diversitat de cossos i necessitats, en lloc de limitar aquestes solucions a col·leccions específiques. Però Lafoz recorda que els consumidors també tenen un paper important. “Al final, els consumidors també tenen capacitat de decisió. Si volem que aquestes marques es consolidin, no n’hi ha prou de defensar la inclusió en el discurs: també cal demostrar-ho amb les nostres decisions de compra”, apunta la dissenyadora.
"Si la roba estigués pensada per a més cossos i necessitats, podria arribar a més gent, reutilitzar-se durant més temps i reduir la necessitat de crear col·leccions específiques"
Les administracions públiques també poden contribuir a aquest canvi mitjançant ajudes, mesures de promoció i polítiques que impulsin l’accessibilitat des de les primeres fases del disseny. Fins i tot una regulació que obligués les marques a incorporar aquests criteris permetria, a més, que la inclusió deixés de dependre únicament de la iniciativa de projectes individuals i es convertís en un compromís compartit per tota la indústria.
La responsabilitat, per tant, és compartida: implica les marques, els consumidors i també les institucions. Per a Turró, el camí passa per “produir menys, però produir millor”. L’experta defensa una moda que deixi de classificar i posar etiquetes, tant a les persones com a les peces: “si la roba estigués pensada per a una diversitat més àmplia de cossos i necessitats, podria arribar a més gent, reutilitzar-se durant més temps i reduir la necessitat de crear col·leccions específiques”, conclou.