Una família menja mentre els seus membres es miren amb aparent normalitat, envoltats de les restes del que va ser la seva llar: parets, portes i amb prou feines alguns fragments del sostre, en una Gaza completament en ruïnes. Com si intentessin mantenir un cert ordre dins del desordre més generalitzat. Una altra família, a molts quilòmetres d'allí, intenta guardar a la retina aquesta última mirada compartida, aquest últim contacte pell amb pell, abans de ser brutalment separada per l'ICE als Estats Units. Una anciana mira el robot domèstic que s'asseu davant d'ella i li fa companyia en una residència d'avis, per evitar que la solitud s'apoderi dels seus dies. Una jove tanca els ulls i es desploma durant el funeral de la seva mare, morta a causa de les ferides provocades per la metralla d'un obús en el conflicte entre l'Índia i el Pakistan.
Són algunes de les 144 imatges que protagonitzen l'exposició World Press Photo, que fins al 13 de desembre es podrà visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Fotografies realitzades en múltiples països, contextos i des de perspectives molt diferents, però que comparteixen una mateixa característica: la força de la mirada. Mirades còmplices, esquives, frontals o de perfil. Ulls tancats. Mirades adolorides, tristes i fins i tot indiferents. Expressions que transmeten dolor, violència i ràbia.
En una exposició que reuneix les fotografies que han marcat tot un any, seleccionades entre més de 57.000 imatges presentades per més de 3.000 professionals de 141 països, és inevitable trobar alguns dels temes que també han protagonitzat l'actualitat informativa: conflictes, guerres, desplaçaments, violència i crisis humanitàries. No obstant això, són poques les imatges que mostren aquesta violència de forma directa. Amb prou feines hi ha sang, bombardejos o armes, però hi és, latent, en totes i cadascuna de les mirades que recorren l'exposició.
Mirades que, encara que de vegades no es dirigeixen directament a l'espectador, obliguen a enfrontar-se a realitats a les quals sovint, ja sigui per la distància física o emocional, acostumem a girar l'esquena. No obstant això, n'hi ha prou amb aturar-se davant d'algunes d'aquestes imatges perquè les seves expressions se'ns clavin, ens eriçin la pell i ens acostin a allò que poques vegades volem veure: els conflictes armats a Ucraïna, una Gaza reduïda a cendres i runes, les violacions, els devastadors efectes que deixen les guerres fins i tot anys després del seu final, el racisme o realitats més properes, com els incendis forestals, el deteriorament de la salut mental de la població o la solitud que senten moltes persones grans.
Situacions, totes elles, que formen part del món actual, però a les quals sovint preferim no parar atenció, o de l'existència de les quals ni tan sols som conscients. No obstant això, quan aquestes imatges ens travessen, resulta impossible continuar mirant cap a un altre costat. I aquesta és precisament una de les funcions del fotoperiodisme que World Press Photo fa més de dues dècades que defensa: la seva capacitat per a denunciar i visibilitzar realitats diferents, situant-les al centre del debat públic. Perquè és quan veiem aquestes imatges, quan rostre a les persones que hi ha darrere de les xifres, que aconseguim empatitzar.
"La fotografia actua com un pont entre els qui els mitjans de comunicació acostumen a reduir a simples xifres i la societat, acostant els seus testimonis per a humanitzar-los", ha expressat el fotoperiodista espanyol Diego Ibarra durant la presentació d'aquesta edició de World Press Photo. Guardonat pel seu treball Educación secuestrada, mostra els devastadors i moltes vegades invisibles efectes dels conflictes armats sobre drets tan bàsics com l'educació. Des de 2011, el fotògraf, fill d'una mestra i pare d'un nen d'11 anys, ha documentat aquesta crisi en nou països, des de Colòmbia fins a l'Afganistan.
Però l'impacte d'aquestes imatges pot anar fins i tot més enllà de la denúncia. Algunes també contribueixen a canviar les realitats que documenten. És el cas de la sèrie Polvo lunar, del fotògraf Mohamed Mahdy, que retrata la situació d'un llogaret proper al seu poble natal. Allà, una comunitat de més de 30.000 residents viu en el conegut com Moon Valley, a menys de 15 metres d'una fàbrica de ciment que cobreix les seves cases de pols tòxica i provoca malalties, des d'asma fins a diferents tipus de càncer i danys respiratoris irreversibles, també entre els nens. El projecte no només ha visibilitzat aquesta realitat, sinó que també ha contribuït a aconseguir ajuda mèdica i legal per a les famílies afectades, inclosa la del mateix fotògraf, que també pateix asma.
No obstant això, acostar-se a aquestes realitats també té un cost per a aquells que les documenten. Ibarra ha recordat que la violència s'exerceix no només contra qui és mirat, sinó també contra qui mira: el fotoperiodisme és cada vegada una professió més perillosa. Tan sols l'any passat, 93 periodistes van ser assassinats mentre exercien la seva professió, tal com adverteix l'exposició en el seu tram final. Juntament amb aquestes xifres, diverses infografies recorden que la llibertat d'expressió, per molt que sovint es doni per feta, continua sense estar garantida en molts països.
Parar, mirar i qüestionar
Aquestes fotografies aconsegueixen, a més, una fita no menor: ens conviden a aturar-nos. Cada dia passen davant els nostres ulls milers de fotografies, vídeos i imatges, ja sigui a l'ordinador, el mòbil o fins i tot pel carrer, per la qual cosa aturar-se a observar no és una tasca senzilla. A més de parar, també ens forcen a entendre aquells que ens miren des de l'altre costat de la càmera i a qüestionar-nos la nostra pròpia realitat i la informació que tenim del món en què vivim.
Parar, mirar i qüestionar. Són també els tres ingredients principals que Silvia Omedes, fundadora i directora de la Fundació Photographic Social Vision —entitat que enguany celebra el seu primer quart de segle—, considera essencials en el fotoperiodisme. "Una bona imatge ens ha d'informar, és a dir, informar d'una realitat; ens ha d'emocionar i, sobretot, ens ha d'interrogar: ha de posar a treballar i interpel·lar intel·lectualment l'audiència", ha explicat.
Ho diu amb coneixement de causa. No només dirigeix una entitat dedicada a promoure la fotografia documental, sinó que també és la responsable de portar el World Press Photo a Barcelona per vint-i-dosè any consecutiu, en coproducció amb el CCCB i amb la col·laboració de la Fundació Sabadell. I enguany, Omedes també ha format part del jurat global de World Press Photo 2026. Un procés que descriu com a "esgotador", pel "cost emocional que suposa" revisar imatges que ens enfronten a realitats a les quals no sempre resulta fàcil mirar de cara.
La injustícia dels qui haurien d'impartir justícia: la fotografia de l'any
"Cada any veiem els guanyadors com un reflex del món en què vivim i dels temes que ocupen la humanitat avui dia", ha expressat Marta Echevarria, comissària d'exposicions de World Press Photo Foundation. Entre les temàtiques d'aquesta edició destaquen els conflictes bèl·lics i les seves conseqüències a Gaza, Ucraïna, l'Índia, Síria o el Sudan; la crisi mediambiental i els efectes del canvi climàtic; les protestes ciutadanes en diferents punts del planeta; la salut mental i la resiliència de l'ésser humà fins i tot en els contextos més devastadors.
Entre elles, la fotografia de l'any condensa una de les grans paradoxes d'aquest segle: els qui haurien d'impartir justícia són també els qui acaben exercint la injustícia. Presa a l'interior d'un dels pocs edificis federals dels Estats Units en els quals es permet l'accés a fotògrafs, la imatge recull un moment colpidor: una família queda separada quan agents del Servei d'Immigració i Control de Duanes dels Estats Units (ICE) detenen el pare. La filla s'aferra a la samarreta del seu pare, intentant retenir-lo en un últim gest, sense saber quan —o fins i tot si— tornaran a veure's. la imatge resumeix, en bona part, l'esperit de l'exposició del World Press Photo: una situació de violència institucional que no necessita mostrar cops ni sang per resultar dolorosa, sinó que amb una sola mirada i un gest, el d'una filla al seu pare, pot resultar colpidora.
A més de la violència, en la mostra també reapareix, en diverses fotografies, la capacitat de l'ésser humà d'adaptar-se i fins i tot normalitzar les situacions més adverses. És el missatge que transmet la sèrie Boda en plena inundació, d'Aaron Favila, en la qual una família intenta celebrar l'amor i conservar el record del que hauria de ser un dels dies més feliços de la seva vida, amb els peus submergits en l'aigua que ha inundat les Filipines pel tifó Wipha.
Aquesta mateixa capacitat d'adaptació s'observa en una de les imatges de la sèrie Testimonis a Gaza, de Saher Alghorra. En ella, una família intenta menjar com si el món al seu voltant no estigués ja derruït, tractant de mantenir certa normalitat enmig d'una realitat que no ha triat. Gaza torna a ser protagonista d'una de les fotografies finalistes, Emergència humanitària a Gaza, de Saber Nuraldin, que mostra com diversos palestins s'enfilen a un camió d'ajuda humanitària a la seva entrada a la Franja de Gaza per aconseguir farina. Una escena que, sense mostrar la violència de forma directa, torna a evidenciar-la en tota la seva cruesa.
L'altra finalista és Els judicis de les dones Achí, de Víctor J. Blue que retrata Doña Paulina Ixpatá Alvarado al costat d'altres dones achís davant d'un tribunal de Guatemala, després de conèixer la condemna a 40 anys de presó dels seus agressors per violació i crims contra la humanitat.
Mirades que ens interpel·len de prop
Les històries que recull World Press Photo arriben de tots els racons del planeta, però algunes ens interpel·len des d'una realitat molt més propera. És el cas de Brais Lorenzo, amb la seva sèrie Terra cremada, que retrata els incendis forestals a Galícia, la seva terra natal. Allà es van cremar més de 200.000 hectàrees durant l'estiu de 2025, la temporada d'incendis més greu registrada a Espanya en les últimes tres dècades. Lorenzo està acostumat a treballar amb el foc, que fins i tot pot resultar bell des del punt de vista fotogràfic, però l'impacte del qual sobre el territori és devastador.
No es tracta només de les víctimes humanes: també hi ha les terres destruïdes, les famílies desplaçades i els negocis que desapareixen. "Crec que hem de sentir qualsevol injustícia com a pròpia a qualsevol lloc del món", ha remarcat el fotògraf. En el seu cas, però, s'hi afegeix aquest component personal. "La càmera exerceix de filtre, però en aquest cas és la meva terra, la meva gent, i el nostre patrimoni natural", ha lamentat. De fet, moltes de les fotografies les ha pres a pocs metres del poble natal del seu pare.
Amb Lorenzo, són tres els fotògrafs espanyols distingits enguany per World Press Photo. Un altre d'ells és Diego Ibarra, amb les seves imatges sobre les conseqüències dels conflictes armats en l'educació en diferents països. El tercer és Luis Tato, amb la sèrie Protestes de la Generació Z a Madagascar, que retrata les mobilitzacions juvenils al país. En una de les imatges, un jove amb el rostre cobert, samarreta de Naruto i una bandera de One Piece participa en les protestes.
Ens interpel·lin de prop o de lluny, les fotografies ens acosten a vides i realitats que, d'una altra manera, potser seguirien quedant fora del nostre camp de visió. Ens recorden que cap conflicte ocorre en un món aliè, que darrere de cada notícia hi ha persones i mirades. Aquest és el poder del fotoperiodisme que reivindica World Press Photo: obligar-nos a aturar-nos, qüestionar el que veiem i evitar que allò que succeeix davant els nostres ulls acabi passant desapercebut,