[dropcap letter=”U”]
n nen d’onze anys que treballa en una fàbrica amb el seu pare cau en una tina plena de tint bullint i en surt amb gravíssimes cremades a les cames. Per guarir-lo i evitar l’amputació, calen empelts de pell de donants. Trenta-cinc treballadors, entre ells dos fills de l’amo, s’ofereixen voluntaris per deixar-se arrencar la pell sense anestèsia i poder salvar al petit Josep Caparrós. Aquesta trista història, que va succeir el 23 de febrer del 1905, il·lustra el caràcter dels habitants-treballadors de la Colònia Güell, un d’aquells pobles creats del no res al voltant d’una fàbrica a finals del segle XIX, com tants altres que van sorgir en aquella època a la riba del Llobregat o del Ter. Un lloc on sorgia la solidaritat en temps difícils, però també un món tancat on era complicat escapolir-se del capatàs que assetjava la treballadora i que, negant-se a reparar-li el teler, podia deixar-la sense mitjans de vida si no li donava el que ell volia. I on l’explotació infantil, tot i no estar permesa, era comú i no es veia pas amb mals ulls.
Visitar avui la Colònia Güell és conèixer un dels millors testimonis d’una època, no tant llunyana -la fàbrica va tancar el 1973-, però que ens sona a altres temps. Situat a només 15 quilòmetres de Barcelona al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, és un reducte de sis hectàrees que més d’un segle després encara meravella per la seva qualitat urbanística, que contrasta amb un entorn metropolità molt més dens, i per l’empremta que hi va deixar Antoni Gaudí.
Declarada Bé d’Interès Cultural, és visitable des del 2002 quan es va obrir al públic com a atractiu turístic i enguany commemora l’Any Güell, en el centenari de la mort d’aquest personatge cabdal de la Barcelona i de la Catalunya del darrer terç del segle XIX i principi del XX. Cada any s’han anat incrementant el nombre de visitants de la Colònia fins arribar als 70.000 anuals. Una xifra molt allunyada de la massificació que pateixen altres entorns turístics, especialment els vinculats a Gaudí, i que permet una visita molt tranquil·la i relaxada.
El complex industrial ocupa els terrenys de l’antiga finca Can Soler de la Torre a Santa Coloma de Cervelló. Fundada per Eusebi Güell l’any 1890, la colònia, una de les últimes que es van crear a Catalunya, és un gran projecte empresarial i tot un experiment sociològic de l’època, que buscava allunyar els obrers de la conflictivitat social de la gran ciutat. “La colònia estava aïllada de les influències exteriors i el director feia de cap dins de la fàbrica però també actuava com si fos l’alcalde”, explica la Montse García, responsable del Centre d’Interpretació de la Colònia Güell. Els tres fonaments de la vida a la colònia, on hi vivien i treballaven prop de 1.400 persones, eren l’educació, l’esforç o treball i la religió, seguint els principis del catolicisme social més paternalista. La gent hi naixia i vivia la seva vida sense necessitat de sortir-ne. Aquest ordre social només va trontollar per la Guerra Civil, quan la fàbrica va ser col·lectivitzada, i quan hi van arribar les vagues, encetades per les dones, ja als anys seixanta.
Els treballadors, doncs, no hi tenien luxes però, a canvi, no els hi mancava res, sempre que no qüestionessin l’amo i l’ordre establert. Així la Colònia Güell compta amb uns carrers molt amples perfectament urbanitzats i unes cases molt espaioses, d’uns 120 metres quadrats de mitjana, amb pati i hort, així com tots els serveis necessaris com metge, escola, un ateneu i teatre, entre altres. El visitant pot comprovar, passejant pels cinc carrers de la colònia, com aquest espai, plenament habitat en l’actualitat com un poble més, ha esdevingut un bon model urbanístic que el diferencia de la resta de colònies industrials de Catalunya, com la Vidal o la Soldevila també a la riba del riu Llobregat.
La Colònia, com la coneixen els seus habitants, ha conservat fins avui aquest ambient de poble tranquil, però amb edificis on s’hi troba la petjada arquitectònica modernista de l’època desenvolupada pels arquitectes de primera fila com Joan Rubió Bellver i Francesc Berenguer. I enmig d’aquest patrimoni industrial, basant-se en un dels pilars de la doctrina de Güell, emergeix l’església, declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco i obra del més gran mestre del modernisme català, Antoni Gaudí.
Tot i això, com també passa a la Sagrada Família, ens trobem davant una obra inacabada. Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí, amb qui ja havia col·laborat per construir el Parc Güell i el Palau Güell, la construcció del temple, amb instruccions de “fer-hi el que vulgués”, sense limitacions tècniques, pressupostàries ni de terminis. Els treballs es van iniciar el 1908 seguint un ambiciós projecte, que preveia una església amb dues naus, inferior i superior, rematada per diferents torres laterals i un cimbori central de 40 metres d’altura. Però, mort ja el mecenes, els fills d’Eusebi Güell van comunicar a Gaudí que no seguirien finançant les obres, i aquest va abandonar el projecte.
Només va quedar acabada la nau inferior, coneguda com a Cripta, que ha seguit funcionant com a església de la Colònia fins avui. Malgrat quedar inacabada, l’església suposa un punt culminant en l’obra de Gaudí, ja que inclou, per primera vegada de forma unitària, gairebé totes les seves innovacions arquitectòniques. De fet, la Cripta va ser un “laboratori de proves” per Gaudí, ja que moltes de les solucions arquitectòniques que el mestre va provar-hi va aplicar-les després a la Sagrada Família. Gaudí s’interessava per molt més que bigues i pilars i també es va dedicar a fabricar els bancs de l’església utilitzant material reciclat com era la fusta de roure de les caixes que embalaven les màquines de la fàbrica i el ferro de fletar les bales de cotó pels telers. A més estan situats de tal manera que tothom qui s’hi asseu només pot mirar endavant a l’altar sense distreure’s en d’altres “detalls”. Els pilars exteriors, que reciclen maons cremats, es confonien amb els pins de l’entorn.
Gaudí i Güell compartien un ideari que en aquells moments xoca amb els interessos dels empresaris de l’època. Se’ls qualifica de pioners de la justícia social entesa com la preocupació pel benestar dels treballadors i no per la seva explotació. Passaven 12 hores al dia a la fàbrica, sí, però gaudien de serveis mèdics, escola, on fins i tot els nens podien aprendre l’alemany (la instrucció de les noies era més limitada), i no faltava un plat a taula. En una època on hi havia gana i l’analfabetisme era general, no és poca cosa.
Després del tancament de la fàbrica tèxtil de la colònia el 1973, els amos van vendre les cases als seus inquilins. Això ha permès que la Colònia Güell estigui gairebé tota habitada, a diferència del que va passar amb les altres, que després de tancar les fàbriques han quedat deshabitades. Però de les 800 persones que hi viuen actualment, el 25 per cent són gent de fora que, després de comprar la casa als primers amos o bé als seus descendents aposten per aquest, encara avui, recés de pau enmig de l’àrea metropolitana barcelonina.
