Desembre és el mes del comerç per excel·lència. És un mes que es rep amb il·lusió. Els llums estan encesos, els aparadors a punt, els carrers plens, hi ha campanyes institucionals, Black Friday, Fira de Nadal, el Tió… Tot sembla acompanyar. Però quan passa l’ona, què queda? Perquè la realitat és que moltes botigues històriques continuen tancant. I si no posem el focus més enllà de l’impuls puntual, si no pensem a llarg termini, si no donem eines reals per a professionalitzar, el comerç local continuarà caient a poc a poc, en silenci.
El pas de comerciant a retailer és un canvi de mentalitat. És passar de viure el dia a dia a construir un projecte empresarial. És deixar d’apagar focs per a pensar en marges, marca, experiència, comunitat. I per a això no n’hi ha prou amb passió: també cal falta recursos, formació, suport estratègic i mesures que acompanyin aquest salt tan difícil. Perquè, avui dia, les ajudes reals per a crear comerç longeu encara no arriben. Barcelona protegeix mobiliari antic, però no protegeix l’essencial, que són les ganes de continuar donant servei.
Forn La Llana, en el barri de Sant Pere, és un exemple d’això. En una entrevista recent, els propietaris explicaven que fa dècades que encenen el forn cada matinada. Però el seu relleu no està assegurat, perquè el fill no vol (ni ningú) ficar-se al llit a les sis de la tarda per a aixecar-se a dos quarts de dotze i treballar de nit. Els han ofert obrir tota mena de comerços en el seu local, però cap forn artesanal. I tampoc el seu local està catalogat com a protegit. Tot depèn de la seva força de treball, fins que un dia el negoci desaparegui.
I què dir de la ferreteria Valls, al carrer Comte d’Urgell? Amb 125 anys i cinc generacions al servei del barri, no va ser declarada emblemàtica perquè van canviar els calaixos. Com pot ser que el valor patrimonial pesi més que el valor humà? En aquest cas, l’equip familiar ha sabut adaptar-se, resistint a l’avanç de les grans superfícies primerament, i ara obrint-se al comerç en línia. Però no tots poden, ni tots volen, perquè per a innovar, cal prendre un risc.
I acompanyar al comerç, no és posar una placa commemorativa ni declarar una façana com a històrica. És formar, recolzar en la transició generacional, facilitar traspassos, impulsar la transformació digital. És escoltar de veritat les necessitats de cada barri i de cada botiga.
A la nostra ciutat tenim molts exemples que podrien inspirar aquest canvi. Negocis que combinen herència amb evolució, i que resisteixen perquè han sabut mantenir-se vius. Però també perquè han tingut un entorn que, almenys durant un temps, els ha respectat.
Per això, en aquestes dates, és un bon moment per a reflexionar sobre la cultura del comerç. Una cultura que miri al passat per a projectar-se al futur, que no es limiti a gestionar el simbòlic, sinó que aposti per un fons econòmic i estratègic, també, capaç d’activar el comerç de base en els barris. Que doni recursos reals als qui estan disposats a fer el pas de paradista a empresari. Perquè sense aquest canvi de mentalitat, sense aquesta aposta conjunta per l’ofici i l’empresa, el comerç tradicional continuarà sent sol això: tradicional. Però no necessàriament longeu.
A la nostra ciutat tenim negocis que han resistit guerres, crisis i confinaments. Però no podem continuar confiant que sobreviuran sense més ni més. Necessitem un fons més polític, econòmic i emocional perquè no sigui necessari arribar a desembre per a parlar de comerç. Perquè si no cuidem el dia a dia, arribarà febrer…
