Adrià Argemí és un enginyer català, cofundador i conseller delegat de Pangea Propulsion, l'empresa aeroespacial que fabrica sistemes de propulsió reutilitzables per a coets i satèl·lits. També és el guanyador del premi Jove Empresari d'AIJEC (Associació de Joves Empresaris de Catalunya) d'enguany. La seva vocació sempre ha estat l'espai i sota el seu lideratge, la companyia ha guanyat reconeixement industrial i s'ha convertit en la pionera d'uns motors que propulsen el futur del sector. Rep al The New Barcelona Post a la seva seu a la Zona Franca de Barcelona. Dins d'un dels seus despatxos, sota la frase We turn bold ideas into tangible realities (Convertim idees audaces en realitats tangibles) Argemí parla de tot el que queda per fer en el sector espacial i les traves que es troben empreses com la seva. Desitja un mercat únic europeu i exigeix transparència per a la ciutadania en termes de defensa i recorda que les empreses petites també tenen molt a dir. Amb la recent obertura d'una nova planta de fabricació a L'Hospitalet de Llobregat i un nou acord amb Indra, Argemí lidera ara el salt de l'empresa cap a la producció en sèrie, amb l'ambició declarada de convertir Pangea en "el Rolls-Royce de l'espai".
—Quins són avui els principals objectius del sector aeroespacial actual?
—El primer que et diria és que ara l’home ja no vol arribar a la Lluna, s’hi vol quedar. Des que es va començar a privatitzar l’espai i que van sortir emprenedors com Jeff Bezos o Elon Musk, que han fet molt per l’evolució tecnològica —no entraré a valorar les personalitats, per dir-ho finament— ha canviat el model. Han decidit que una mateixa empresa pot fer-ho tot, és a dir, dissenyar el coet i donar el servei final. No només comprar peces aquí i peces allà, sinó fer d’integrador. Així han demostrat que gràcies a això poden tenir els costos més controlats i oferir un cost d’accés a l’espai més barat. I en el cas d’SpaceX això té sentit perquè, sobretot, ells mateixos són el seu propi client.
—És aquest canvi el que ha fet créixer l’interès per arribar a l’espai?
—Això ha canviat una mica l’statu quo. Ara estem veient que hi ha molta gent, ja siguin institucions públiques, països o empreses privades, que volen tenir aquest accés a l’espai perquè volen donar un servei del que sigui. En altres paraules, hi ha molta gent que vol fer coets. Creix el volum i l’interès per tenir coses a l’espai i com que n’hi ha de caire amic, però també de no tan amic, tothom vol arribar-hi. Ara bé, com més grossos són els coets, més grossos són els costos i, en el cas d’Europa, aquí és on entra Pangea Propulsion.
—Vostès teniu un model únic de propulsió?
—Nosaltres abastim de propulsors per enlairar els coets dels nostres clients. Venem a tercers propulsors reutilitzables i remarco reutilitzables perquè és important. Avui dia hi ha molts coets, però d’un sol ús. Per exemple, en el cas europeu tenim un coet institucional que funciona molt bé, però no és reutilitzable, i cada vegada que volem llançar l’hem de tornar a fabricar. Són —com et pots imaginar— molts milions d’euros que duren mitja hora com a molt i després es cauen al mar.
—La reutilització és, per tant, un dels grans reptes actuals del sector europeu?
—No només europeu. Nosaltres volem ajudar amb aquesta nova tecnologia per garantir que els coets europeus també poden ser reutilitzables. Però la nostra ambició és poder vendre a altres països o empreses. Volem fer veure que és més ràpid anar a Pangea Propulsion que internalitzar tot el coneixement per fer motors de coet, que, si més no, és complex i les barreres d’entrada són molt altes.
"Som experts en propulsió, en qualsevol tipus de motor coet"
—Ara veneu a tercers, però Pangea va començar amb la idea de desenvolupar un coet complet, com fan les empreses d’SpaceX que comentaves. Per què vau acabar centrant-vos en la propulsió?
—Correcte. Quan vam començar volíem fer tot el servei. Volíem fer tot el coet. En aquest cas, un coet petit, el que se’n diu microllançador, és a dir, que podíem portar menys d’una tona en òrbita baixa, per sota de dos mil quilòmetres d’alçada, més o menys. Vam veure, però, que allò era molt complicat. Era Rocket Science (riu).
Fer un coet no és només fabricar-lo, també és posar-lo en marxa i ha d’operar perfecte, no pots anar amb una roda punxada a l’espai. A part, no és precisament un procés d’una gran rendibilitat econòmica i tampoc teníem l’experiència. El que sí que teníem era una forta presència i coneixement en propulsió, així que vam dir: “Si aquest motor és tan bo com nosaltres creiem que és, perquè l’anàvem a fer nosaltres, perquè no el podem oferir a tercers?”. Aquest va ser una mica el pivot i ara som experts en propulsió, en qualsevol tipus de motor coet: per accés a l’espai, per grans coets o també per la mobilitat a l’espai.
—A quins clients s'adrecen i on posen els límits a l’hora de vendre aquesta tecnologia? Quina és la seva línia vermella?
—Treballant en tecnologies crítiques, no podem vendre, com pots imaginar-te, a qui vulguem i fent una sola trucada. I si ens truca Iran, —és un exemple molt exagerat—, podem agafar el telèfon, però no podem enviar-li cap tipus d’informació. Així doncs, la nostra línia és treballar amb, sobretot, empreses europees i tots els països que siguin membres de l’OTAN i aliats. Que a mi utilitzar la paraula aliats em sembla quasi surrealista, però és la paraula que millor ho defineix.
—La Comissió Europea els va donar un premi el passat gener com a producte trencador i innovador. Ara s’han convertit en tot un referent europeu. Com valora el nivell tecnològic d’Europa en el sector aeroespacial?
—Europa té el talent i té la tecnologia. A vegades el que li falta és lideratge. Crec que ho tenim tot, però falten aquestes ganes de trobar una solució o potencial solució a un problema, no 27.
—La fragmentació entre els 27 estats també dificulta aquesta capacitat d’avançar?
—Sí, disparem el peu cada dia. Però també crec que hi ha una part regulatòria. A vegades els Estats Units o la Xina van molt més ràpid. Al final això ja és pràcticament una carrera de velocitat, a veure qui executa l’abans possible. Europa, és veritat que des d’un punt de vista regulatori costa, i més en un sector tan regulat com l’aeroespacial, on ho has de fer tot molt bé. No vull dir amb això que s’hagi de fer a la brava, però a vegades són pals a les rodes. I per aconseguir llicències i per construir infraestructures t’hi estas anys.
—En els últims anys ha augmentat el pes de la defensa en el sector aeroespacial. Hem de patir per aquest canvi?
—Més que revertir el patiment o por, s’ha de ser transparent en aquest sector. Tots sabem que l’espai és, per definició, de doble ús. Quan es va llançar l’Sputnik no es va fer per quedar bé o fer-se una foto. La defensa sempre ha estat a l’espai. Dit això, és veritat que ara en la societat espanyola, —no tant en la catalana, que encara és molt reàcia a la defensa— cada vegada més gent s’interessa pel concepte en veure aquest context actual tan boig.
La defensa a l’espai és una realitat, ens agradi més o menys. Estats Units fa poc ja va confirmar de manera oberta que tenia armes a l’espai. Llavors, jo crec que nosaltres, que estem en el sector, tenim una mica aquesta obligació de dir que això està passant. Hem d’explicar perquè part dels diners d’un ciutadà europeu es dedicaran a defensa i explicar què vol dir la protecció o defensa de l’estat del benestar.
—I què vol dir exactament defensa en el seu sector?
—La defensa la posa el client, per a nosaltres és el mateix motor. És l’aplicació final el que acaba derivant o tirant la balança més cap a un ús de defensa. La diferència es troba en la burocràcia. Imaginem-nos una missió amb un satèl·lit pel qual construïm un motor i que aquest satèl·lit és de defensa i fa fotos d’una frontera. La paperassa que haig d’omplir és molt més gran que si aquell mateix motor el poso en un satèl·lit per fer selfies o fer fotos del Delta de l’Ebre, per temes de canvi climàtic.
—Un concepte que sovint sona en els sectors tecnològics més nous és la sobirania. Què significa la sobirania en el sector aeroespacial?
—Sobirania estratègica en el camp aeroespacial vol dir que Europa pugui llançar i arribar a l’espai quantes vegades vulgui, quan vulgui i com vulgui. Avui dia encara hi ha components de coets que no venen d’Europa —no ho dic pel nostre cas—. Garantir l’autonomia o sobirania vol dir que tens tota la teva cadena de subministrament a Europa o a països aliats. Tenir les tecnologies per no dependre de ningú. Ja sigui per pujar càrregues o, en un futur proper, per pujar fins i tot els nostres propis astronautes, per si hem d’anar a la Lluna o si ens hi hem de quedar.
—Parla d’una nova carrera per arribar a la Lluna. Què està passant actualment?
—Des de fa un any els nous plans de la NASA han deixat una mica de banda Mart per tornar a la Lluna, per quedar-se. Lògicament hi ha un interès científic important, sobretot en els pols de la Lluna, perquè sabem que hi ha aigua i, si hi ha aigua gelada, pots fer energia, fer combustible, pots suportar la vida, etc.
—I perquè ara?
—Els Estats Units han vist que els seus amics xinesos tenen el seu pla a 50 anys vista per la Lluna i, tard o d’hora hi arribaran. Llavors han dit: “jo també” o “jo primer”. Això obliga a tothom a entrar i s’acaba convertint en una cursa real.
—Europa està quedant enrere en aquesta cursa?
—De moment, sí. Ara, amb el wake-up call aquest de defensa, hem d’actuar ara, perquè ja anem tard amb moltes tecnologies. Per exemple, la reutilització: tenim encara coets d’usar i llançar. És ara que s’ha d’invertir en això. Jo sempre que parlo amb polítics els dic el mateix: necessitem un lideratge. No dic que busquin les solucions tècniques, però si hi ha una voluntat europea conjunta d’anar cap allà, que ens ho diguin a nosaltres com a indústria i després ja intentarem organitzar-nos per trobar aquesta solució.
—Què falta perquè Europa passi del debat a una estratègia conjunta?
—Tenim moltes converses però, clar, llavors tothom vol dir la seva: els alemanys aquí, els francesos, els espanyols...Cal una estrella polar, un lideratge que decideixi i garanteixi que hi ha finançament i que hi ha normes iguals tant per petits i per grans.
—Canvia molt el context per una empresa petita i una gran?
—És un sector que hi ha grans empreses industrials que no saps ben bé perquè però sembla que tinguin una quota de participació assegurada en molts projectes i tu, com a petit, per ficar una poteta, has de passar moltíssimes proves fins i tot regulatòries.
—Hi ha prou capital per impulsar aquest desenvolupament?
—Des d’un punt de vista públic comença ara. A finals del 2026 o el 2027 es decideix el pròxim MFF, és el Multi-Annual Financial Framework de la Comissió, que són 7 anys i serà diners per tot, de tots els verticals que cobreix. Ja s’ha dit que, des d’un punt de vista aeroespacial, defensa i energia l’aixeta estarà oberta. Ara hi ha molta gent també que estan dient: “Per què no utilitzem els fons de pensions sobirans de molts països units?”. Se suposa que hi ha al voltant de 10 trilions. És a dir, els diners podrien ser-hi. De nou, falta lideratge i l’acord entre tothom.
"Falta lideratge i l’acord entre tothom"
En el cas del capital privat, comencen a haver-hi molts fons de capital que s’interessen per la tecnologia especial o de doble ús. Tot i això, sempre demanen que hi hagi un 50-50 de capital públic i privat. És la combinació dels dos.
—Per tant, el problema torna a ser més de lideratge i coordinació que de manca de capital?
—Exacte. I en el cas de la defensa també ho veiem, clar. Avui dia una empresa purament defensa —no és el nostre cas— ven una cosa a un Ministeri d’un país i després li ven a un altre Ministeri, a un altre país. Per què no podria haver-hi una centralització de la demanda, per exemple, de satèl·lits per anar a l’espai o de defensa? Un dels grans problemes que tenim aquí en altres sectors és la falta d’una demanda agregada; no hi ha un mercat únic.
—Han arribat a un acord amb Indra per ser el seu proveïdor preferent de sistemes de propulsió: què representa, per al creixement de Pangea en defensa, treballar amb un grup tan vinculat a aquest sector?
—Home, si ho fem bé, pot suposar passar d’idees a primeres entregues, a primers vols, a primeres missions, de manera recurrent, en aquest cas amb Indra, el campió nacional, com molta gent diu. Ser un dels seus proveïdors de propulsió. Això ens dona predictibilitat. Aquest també és un concepte que el sector exigeix molt als líders. Estic d’acord amb fer inversions i apostar per desenvolupar aquestes tecnologies, però jo haig de tenir una visió com a empresa. No som un centre de recerca, necessito una direcció sinó l’inversor em diu que el ROI no surt.
—Quin paper pot jugar Catalunya en aquest sector?
—Mira, Catalunya és una mini Europa. Tenim totes les capacitats. Falta entendre que, si volem apostar per això, cal que hi hagi el suport, aquesta predictibilitat des de la governança, de dir que sí, és un sector molt interessant pel potencial de creixement que té.
És un sector que està en creixement, en un moment on hi ha altres sectors que històricament han sigut importants a Catalunya que estan en declivi, com l’automoció. Ens escriuen cada setmana dues o tres empreses que treballen amb grans gegants com Seat a demanar si poden fer alguna peça per a nosaltres. I algunes vegades hem tingut sorpreses positives, companyies que no tenien ni idea que podien fer material per l’espai. També és trencar amb l’estigma. No som tan rarets. És des de fora que hi ha aquesta percepció que és tot high-tech i anem tots amb bata.
—Catalunya pot ser un gran pol pel sector espacial?
—Catalunya, de nou, té les capacitats. Jo m’espero que també tingui el suport polític o les ganes, que això és un sector en creixement, d’alt valor afegit, que permet tenir llocs de treball qualificats. També salva la sortida de talent. Jo vaig estudiar aquí, em vaig formar aquí i vaig marxar molts anys, fins ara. Sento que d’alguna manera estem aportant el nostre granet de sorra, que hi ha empreses que estem oferint una sortida en comptes de deixar que marxin. Catalunya té un paper important a jugar en el sector aeroespacial espanyol, però diria que falta clarificar i assegurar que, des del punt de vista del govern —que no poso en dubte—, es vegi que hi ha una estratègia d’espai. Què vol dir? Quins són els projectes que hi haurà?
—I quin paper vol jugar Pangea dins d’aquest ecosistema europeu?
—A Pangea, sempre ho dic a totes les entrevistes: volem ser els Rolls-Royce de l’espai. Volem ser el proveïdor de motors de referència a Europa i fora, per accés a l’espai i per moviment a l’espai. Que tothom que pensi en nous desenvolupaments en components crítics de propulsió pensi en Pangea Propulsion.