“Hi va haver un moment, quan gravàvem l'escena en què els personatges que interpretem Luka Peroš i jo ens trobem, que una dona es va posar a plorar de l'emoció, perquè li estava semblant tot tan real i bonic”, explica Anna Lluch a propòsit del seu últim rodatge, el curtmetratge Mr. Guiri de l'estatunidenc Dennis Williams. Acotada a la barra, gintònic vespertí en mà mentre ressonen de fons les notes d'In your own sweet way del quintet de Miles Davis, l'actriu somriu i projecta la seva mirada cafè intens, abans d'afegir: “això és el millor que pot passar a un actor”.
Des de sempre –confessa– sent la necessitat d'expressar i d'aprendre, de dir moltes coses, totes les coses, fins i tot quan les paraules ja no són suficients i llavors una sola mirada, un petit gest, et pot explicar tota la història sense haver de dir ni piu. De nena jugava a interpretar personatges i a emular el que veia a la tele, ja fossin Los ángeles de Charlie o El amor brujo. I, mentre el seu germà Conrad –que va morir tristament el passat mes de desembre– se cimentava com a futur talent de la música, la jove Anna anava estudiant teatre en diversos llocs. Primer a la seva Mataró natal i després a Barcelona, fins a entrar a l'Institut del Teatre, cultivant sempre “aquesta part infantil, de joc constant, que els actors mantenim viva durant tota la nostra existència”.
Amb 25 anys va marxar a Los Angeles. “No buscava tant triomfar com sortir d'aquí i veure què passava a l'altra banda de l'Atlàntic. Allà vaig treballar moltíssim en publicitat i doblatge, fent d'extra en cinema, participant en curtmetratges, fins i tot fent alguna cosa de teatre”. Després de dotze anys en uns Estats Units on va fer i va viure de tot, va tornar. “Vaig sentir que allà havia après i fet tot el que havia de fer i quan vaig tornar vaig descobrir que tornar és una forma de començar”.
Va arrencar llavors una etapa intensa on a Anna se la va poder veure en sèries com El cor de la ciutat, Hospital Central o Cuéntame –“treballar a la televisió va ser la millor escola que em va ajudar a aprendre a estar en cada moment”– i en obres de teatre, com Lorca eran todos, de l'enyorat Pepe Rubianes.
La dona de Mr. Guiri
Als quaranta-cinc anys, Anna Lluch es va quedar embarassada. “El meu embaràs va ser tan tardà perquè és molt difícil per a una actriu combinar maternitat i carrera professional”. El cas és que els seus dos fills, als quals l’actriu considera el seu major orgull, la van obligar a replantejar la seva vida professional. “Vaig estar una temporada fent feines que res tenien a veure amb l’actuació”.
Però, a poc a poc, les essències anaven tornant-la al lloc que li correspon. “Vaig treballar amb la companyia de titelles Perpoc, vaig participar en sèries com Segunda temporada i he anat fent molta feina de veu, sobretot per a audiollibres”. I així, encadenant feines i projectes, fins a desembarcar a Mr. Guiri, el nou curtmetratge del jove cineasta Dennis Williams, que narra la senzilla i emotiva història d’amor entre un home i una dona que, als seus seixanta anys, decideixen veure’s per primera vegada a Barcelona.
Jo soc la dona d’aquesta pel·lícula, no només en el sentit de l’actriu que la interpreta, sinó també en el sentit de dona que creu que es poden continuar vivint aventures.
“Jo soc la dona d’aquesta pel·lícula, no només en el sentit de l’actriu que la interpreta, sinó també en el sentit de dona que creu que es poden continuar vivint aventures, que es pot continuar gosant, independentment de l’edat. La vida com una cosa que continua transformant-se i creant oportunitats per al moviment, fins a l’últim dia. Com a lloc on tornar a començar, una vegada i una altra. Com un etern retorn on descobrir noves cares de l’amor. D’això va Mr. Guiri. D’això va el personatge de l’Anna, el següent pas de la qual és l’escriptura i producció del seu primer monòleg, “basat en tot el que vaig viure en la meva etapa als Estats Units”.
On millor canten els ocells
En la seva joventut, l’actriu veia Barcelona des del seu Mataró natal amb sospirants ulls d’enamorada. “De jove, la ciutat era la meva gran escola, de teatre i de vida”. Quan, anys després, va tornar de Nord-amèrica, la va redescobrir. La seva relació amb l’urbs també va tornar a començar. “Vaig conèixer la Barcelona dels barris, la ciutat com a suma de petites realitats veïnals, algunes de les quals he anat coneixent, movent-me d’un domicili a un altre”.
I, malgrat la contaminació acústica, l’ambiental i l’incivisme, continua fent llargues passejades per la Gran Via, “des de plaça d’Espanya fins a Tetuan”, que reconeix que és la seva manera de meditar. “I, si et fixes –afegeix a punt de liquidar el seu gintònic–, si escoltes atentament, pots sentir els ocells cantar”. I tanca els ulls, submergint-se mentalment en aquesta simfonia de trins que l’acompanya en aquestes passejades balsàmiques per a l’ànima.
–El que pot ser balsàmic és prendre’t un altre gintònic, si et ve de gust. Aquest l’ofereix la casa.
Anna Lluch torna de seguida al Bar. Les notes de Here to stay del Pat Metheny Group li transmeten una alegria elèctrica. S’ho pensa una mica i, finalment, accepta.
–D’acord –determina–, però posa’m també alguna cosa per picar. No acostumo a sopar, però alguna cosa hauré de menjar perquè no pugi tant la beguda.
I torna a somriure, amb bon humor, amb dolçor, amb intensitat, albirant totes les promeses del bo que està per arribar. Com en aquesta escena de la pel·lícula de Dennis Williams que va fer plorar una dona de pura emoció.