Als dotze anys, els Beach Boys es van creuar en el seu camí i va saber que, a partir d'aquell moment, la seva vida ja no seria la mateixa. “I Get Around va ser el tema que em va volar el cap, el que no volia parar d'escoltar”, rememora Didac Piquer, mentre pren una cervesa vespertina recolzat a la barra del bar, a propòsit d'aquella primera deflagració sonora que marcaria el compàs i la intensitat de tots els focs del demà.
La resta va anar brollant de forma natural. “Als tretze vaig comprar la meva primera cinta de casset de la banda i d'aquí vaig anar estirant el fil: Elvis, Jan & Dean, Roy Orbison…”. I es va adonar que la cosa anava molt més enllà del musical i s'articulava a través d'entramats culturals que incloïen cinema, literatura, art... Ètiques i estètiques subculturals “com a refugi d'un marc de realitat que et toca viure i amb el qual no connectes, i que t'empenyen a crear-te un món privat a la teva mida”.
Va estudiar arts gràfiques i va treballar en diverses impremtes, però als vint-i-sis ho va deixar tot per posar-se a fer taules de surf, “que és al que em continuo dedicant”. La peculiaritat de Montjuich Surfboards —la marca que reflecteix tots els moments viscuts durant la infància a la muntanya del mateix nom, abans de marxar en la seva tendra adolescència al Maresme— és que “faig les taules de surf seguint, conceptualment, estèticament i tècnicament, la manera en què es fabricaven entre 1959 i 1979”. Una tasca artesanal que, gairebé un quart de segle després, continua satisfent la demanda d'alguns surfistes molt exigents.
Però, més enllà d'ajudar uns quants intrèpids a agafar les onades amb estil, Didac no ha deixat d'estar molt actiu en l'entramat musical underground de Barcelona, acudint a concerts —“de vegades coneixent grans com Dick Dale o Davie Allan i adonant-me que, com a persones, deixen bastant a desitjar”— i atresorant un gran coneixement que va arribar un moment en què va necessitar compartir amb la humanitat.
Explicar-ho tot i trencar amb els estereotips
“No he deixat d'escriure articles per a capçaleres com Ruta 66, Custom Machine o fanzines com NDF, sobre aspectes tan diferents com la cultura Hot Rod o la Low Rider, pel·lícules de platja dels 60 o història de les cultures Surf, però el 2006 vaig fer un pas més amb Summer Fun”, explica Didac Piquer, a propòsit del primer llibre mai escrit a Espanya que parlava de música surf i que va publicar amb l'Editorial Milenio.
Però hi havia més, molt més, bullint al seu cap, que mirava cap a l'Estat de Califòrnia com a gran aglutinador d'un univers ampli i profund on cabien moltes coses. Aquells surfistes bronzejats de dècades pretèrites, però també pel·lícules pop, escenes musicals estridents, vehicles customitzats, robes rares, cabells encara més rars i drogues amb diferents denominacions d'origen. Mons ocults units pel fil de l'estrany, l'insòlit, l'agosarat, l'il·legal, l'aberrant, el genial. Marcs de realitat inimaginables. Una constel·lació plena de mites i llegendes; fets somiats i fets provats, sobre la qual calia dir alguna cosa així com l'última paraula.
“La sèrie Érase una vez en… California neix fa tretze anys, quan Gonzalo Aixa funda l'editorial The Fishbone Project i li plantejo la idea que em rondava, de compilar en una obra tot el substrat contracultural i subcultural de Califòrnia al segle XX”. La idea va quallar i Didac es va posar mans a l'obra. El resultat és un imponent corpus de cinc volums profusament documentats del qual acaba de veure la llum el primer, Mitos y leyendas del Estado Dorado. Una al·lucinant i necessària capbussada en els submons sonors i juvenils californians, “on procuro trencar amb els estereotips i clixés”. El relat definitiu d'un lloc i una era escrit, a més, amb estil àgil i molt accessible.
L'energia vital que roman
Des de 2003, la relació del parroquià amb Barcelona és purament lúdica. És el lloc al qual acudeix a veure concerts o a fer unes cerveses amb amics… “quan la ciutat em deixa, perquè accedir aquí és complicat, entre Rodalies que no funciona i la dificultat de venir en vehicle privat”, lamenta.
Es va criar a Sant Antoni i, malgrat els canvis —“comuns a qualsevol gran ciutat del primer món”— que redunden en la massificació del turisme i la gentrificació, quan ve a Barcelona segueix connectant “amb l'energia vital de la ciutat que em va veure néixer i ser nen. Un cordó umbilical que ens uneix al nostre lloc d'origen i que mai acaba de trencar-se”, reflexiona, liquidant l'últim glop de la seva cervesa.
–Alguna cosa que sens dubte pot reforçar aquest vincle és la nostra oferta gastronòmica. S'acosta l'hora de sopar i potser et pot venir de gust menjar o picar alguna cosa…
Arribats a aquest punt, Didac Piquer confessa tenir “un paladar molt mal educat. Essencialment busco saciar l’estómac amb coses simples i sense subtileses”. I, després d’uns segons de reflexió, afegeix: “No és una cosa de la qual estigui gaire orgullós”.
–Doncs això sona a condició idònia per a una llesca de pa amb tomàquet i un bon pernil.
El parroquià somriu i afirma. “Sona molt bé —decreta—. I si s’acompanya amb un vinet, millor que millor”.
–En marxa!
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
