“La vida m’ha dut per llocs increïbles, i he tingut la sort d’haver estat sempre preparat per agafar els trens que em passaven per davant”. El solo de trompeta d’un jove veí que està practicant en un pis del carrer arriba fins al Bar, mentre Carles Benavent degusta un cafè i un entrepà –“no gran, però bo”– per esmorzar. “Això de treballar i estudiar per estar preparat per al que et posi la vida al davant és molt important i és una cosa que sempre remarco als meus alumnes”, afegeix.
Als tretze anys va fer amistat amb Emili Baleriola –“que aleshores ja tocava la guitarra elèctrica”– i aquí va entrar en contacte amb el baix elèctric. “La veritat és que vaig triar aquest instrument perquè tenia quatre cordes, i semblava més fàcil. Però jo el tocava imitant la guitarra, tocant amb pua i fixant-me més en frases d’Eric Clapton que en les de Jack Bruce. Aquesta forma de tocar és la que, després, m’ha obert una sèrie de portes”.
Al cap d’un any, Emili, Carles i Salvador Font (fill) van fundar la seva primera banda, Crak. Arriben a fer de teloners de Los Brincos i es van integrar, al cap de poc temps, en la segona formació de Máquina! d’Enric Herrera, amb la qual van enregistrar dos singles i el mític àlbum En directo. Finalitzada aquesta etapa, el músic va participar en diversos projectes de Jazz i de música brasilera, com Les Etoiles de Rolando Faria i Luiz Antonio. “La música sempre m’ha impactat pel seu ritme, el funk, el jazz, la música del Brasil i, clar, el Flamenc. Em fascina el control del contratemps, de les emocions a través del compàs!”, exclama.
Conèixer Joan Albert Amargós va ser un altre punt d'inflexió. “La seva forma de compondre, de base clàssica, era increïble. Ningú escrivia i arreglava així aquí”. Van fundar la banda Música Urbana, un dels grans noms d’aquella Onda Laietana de finals dels 70, “durant els quals la meva generació va tenir la gran sort de viure el final d’una dictadura i l’obertura cap a moltes llibertats, i ho va expressar a través d’una escena musical diversa, on cabien des dels sons llatins, fins als progressius, el jazz o el funk”. El seu pas per aquesta formació va ser el que li va donar “l'experiència necessària per acabar tocant acabar tocant amb Paco de Lucía”. I, després d’un breu instant, aclareix: “compte, em refereixo a tocar amb ell, no a limitar-me a acompanyar-lo”.
En defensa del baix elèctric
els camins de Carles Benavent i Paco de Lucía es van creuar per la intermediació dels músics Jorge Pardo i Rubem Dantas. “De seguida vam veure que ens enteníem de meravella, que allò tenia futur, molt recorregut. Pensa que el primer tema que vam treballar junts va ser Monasterio de sal, que és un diàleg de guitarra i baix i, et diré: si hagués de tornar-ho a fer, ho faria exactament igual”.
Però no va ser un camí fàcil. No només per tota la feina i l’estudi que va comportar, sinó també per haver de vèncer el prejudici generalitzat que hi havia cap al seu instrument. “Fixa’t que, d’entrada, el meu pare ni tan sols sabia què era un baix elèctric. Després, al conservatori, el mestre Sala, el meu professor de contrabaix, em deia que no toqués ‘aquesta guitarra baixa’. Els puristes del jazz ho veien fatal i ja no et dic, més endavant, els del flamenc, que es referien despectivament al baix com a ‘guitarra xinesa’”, riu. Músics de la seva generació com Jaco Pastorius, Stanley Clarke o el mateix Carles van dignificar l’instrument més enllà del pop.
Un viatge al Japó va fer coincidir Carles i Paco amb Chick Corea, amb el qual es va generar de seguida una profunda sintonia. “La gira que recordo amb més afecte de la meva vida va ser una que vaig fer al costat d’aquestes dues moles musicals el 1982”. Amb Corea gravaria diversos àlbums als 80 i a principis de mil·lenni, entre els quals destaca l’últim, The ultimate adventure, del 2006, “on participen monstres com Steve Gadd o Hubert Laws”.
Entestat a no perdre la il·lusió per les coses i per un ofici que estima, el músic ha liderat els seus propis projectes –“el meu debut del 1983 va ser el que va inaugurar el catàleg de Nuevos Medios”–, ha acumulat una infinitat de guardons –el més recent, el del festival San Javier de Múrcia– i ha estat al costat de grans com els citats Pardo i Dantas, Vlady Bas, Don Alias, Alex Acuña o el mateix Miles Davis. Aquest va comptar amb ell el 1991 per interpretar alguns temes de Sketches of Spain a Montreux. “Va ser com una mena de somni” recorda Carles, únic espanyol a haver tocat amb el mestre. És clar que allò el va trobar, com sempre, preparat. I, per com li brilla la mirada en explicar-ho, és obvi que no ha perdut ni un bri d’aquesta il·lusió que manté intacta.
L’embruix de Gaudí
“Actualment no baixo gaire a Barcelona, visc amb la meva dona a Begues, en una casa al costat del bosc, i m’angoixa anar a la ciutat, amb tant de trànsit, tanta contaminació i, sobretot, tanta gent arrossegant maletes de rodetes pel carrer”. Tot i que serpenteja que serpenteja enmig del trànsit amb la seva moto, el músic –nascut al Poble-Sec– aposta per la tranquil·litat d’un poble on també viu la seva filla “i on al matí sento els ocellets”.
De la ciutat continua estimant amb bogeria Gaudí. Confessa que quan va veure la cerimònia de benedicció i inauguració de la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família, “se’m van saltar les llàgrimes”. De fet, el baix elèctric que toca —que ha batejat com a Barcelona— “està dissenyat inspirant-se en les formes del visionari arquitecte”, aclareix.
Es fa un breu silenci, únicament trencat pel solo de trompeta de l’aplicat alumne. Carles Benavent se sent a gust. Capaç de mirar enrere, cap a una trajectòria singular plena de moments màgics, però també de fer-ho cap endavant, ajudant i ensenyant a joves músics a estar sempre a punt per a per a allò que pugui venir.
– Ja que has baixat fins aquí, et ve de gust un altre cafè?
El músic somriu i s’encongeix d’espatlles.
– És clar, per què no?– respon.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
