Quan tenia nou anys, tot buscant llaminadures a casa dels seus avis, va obrir un armari i allà estava aquella guitarra que semblava estar cridant el seu nom. “Recordo que em vaig passar hores acariciant les seves cordes, repassant els seus contorns, hipnotitzat”. El ritme del In’n’out de Wes Montgomery compassa el capvespre al Bar mentre, recolzat en la barra, l’Alejandro Latinez assaboreix un negroni. “Crec que trobar-me aquella guitarra va ser la llavor de tot allò que va passar després”, afegeix.
Per entendre com aquest limeny va anar alimentant la seva passió musical no es pot deixar de parlar de l’Aldo, “era el meu oncle, el germà de la meva mare, i, encara que es guanyava la vida com a camerògraf, havia tocat en diversos grups com a Juego Sagrado. Ell em va ensenyar els primers acords i ens va inculcar al meu germà i a mi l'amor per la música progressiva”. Bandes i artistes com Yes, Genesis, Spinetta o (sobretot) Rush, van ser els primers grans amors de l'Alejandro que, amb el seu germà, anaven a la recerca d'aquells CDs difícils i cars de trobar al Perú de finals dels 90.
Estudiant mediocre, la cosa va millorar quan va passar d'un col·legi castrense a l'escola Los Reyes Rojos, més oberta a les inclinacions artístiques dels alumnes. Als tretze es va integrar en la banda de reggae Ya Vamos Jah i es va adonar que allò que li feia de veritat il·lusió, allò que el motivava realment, era tocar. Seguir aprenent. “Quan vaig acabar els estudis jo tenia clar que volia ser músic. Tenia el suport de la meva mare i del meu oncle Aldo, i va ser llavors quan la Teresa, la dona d'ell, que és catalana, em va oferir la possibilitat de venir a Barcelona”.
Fa dues dècades, sense haver fet encara els 18, el músic va arribar aquí i es va sentir immediatament com a casa. Van començar a passar moltes coses, clar. “El meu primer gran projecte va ser tocar amb Dani Lança durant diversos anys, amb ell em vaig foguejar en gires i concerts per a milers de persones”. Altres projectes interessants van ser militar en la Always Drinking Marching Band, o escriure i arreglar repertori per al disc Jatarishun, de Winiaypa, “una banda de música andina equatoriana barrejada amb reggae i pop amb els quals encara girem pels Estats Units i Llatinoamèrica”. Però, malgrat una activitat cada cop més frenètica, hi havia alguna cosa, un buit, que el músic sentia que havia d'omplir.
Acabar acudint a la crida del jazz
Més que el seu propi somni, Alejandro Latinez semblava estar sublimant les aspiracions frustrades del seu oncle Aldo. “A ell no li agradava el jazz, però des que havia tingut el meu primer contacte amb aquesta música, de la mà del guitarrista Andrés Prado, sentia com que em cridava”. Aquesta necessitat de créixer musicalment va ser la que el va portar a apuntar-se al conservatori del Liceu. Allà, entre estudis i escoltes apassionades dels discos de Bill Frisell, es van anar establint les bases cap a on aniria la seva carrera musical.
El pas final que el va empènyer cap al món del jazz, apartant-lo definitivament d'aquella inèrcia de tocar rock i pop, va ser quan es va apuntar al programa de màster New York Comes to Groningen. “Em vaig mudar a Holanda i vaig estudiar moltíssim. Havia de practicar, tocar totes les hores que pogués, no deixar les altres músiques de costat, és clar, però sí que enfocar-me cap al jazz”. El contrabaixista Joris Teepe, director del màster, es va adonar de la serietat d'aquell alumne. “Es va convertir en el meu mentor i amb ell me'n vaig anar a Nova York, on em vaig adonar del nivell enorme dels músics d’allà. Es pot dir que allà vaig trobar el sentit, la direcció, que anava buscant. El meu somni, i no el del meu oncle Aldo”.
Una nit, a Nova York, Joris va fer una proposta increïble. “Va plantejar la possibilitat de gravar un àlbum al meu nom i al final de la vetllada ja estava tot enllestit: tenia vuit dies per preparar el repertori, perquè anàvem a gravar ell i jo juntament amb Mike Clark, el mític bateria dels Headhunters del Herbie Hancock”. Així es va forjar Introducing Alejandro Latinez Trio (Club del Disco), l'aplaudit debut del guitarrista, que anuncia que tindrà continuïtat en forma de gira per Espanya i segon àlbum ja en preparació.
Alimentar el sentit de pertinença
“El meu avi sempre em deia que la vida serà difícil, però que sempre cal mirar cap endavant”. La persistència del músic es basa, en bona part, en aquesta ensenyança de vida. “He treballat d'un milió de coses abans de poder-me dedicar a la música, sobretot sent un pèssim cambrer”, riu. Així i tot, el que per a ell no ha estat difícil ha estat integrar-se a Barcelona. “M'he sentit benvingut. Des del primer moment vaig sentir que era la meva llar, de seguida em vaig posar a estudiar català i ara el parlo amb una certa fluïdesa”.
De la ciutat destaca sobretot el sentit de comunitat, de pertinença al lloc d'acollida. Fins i tot en tessitures cada cop més difícils —“com la de l'habitatge sempre més inaccessible”— pot haver-hi màgia, “com la que es va donar en la temporada en què una comunitat de músics vam estar vivint en un edifici ocupat de La Ribera, omplint aquell barri de música i estrenyent llaços amb els veïns”, rememora, mentre tira l'últim glop del seu negroni.
— El que crea molt caliu i comunitat és la nostra oferta gastronòmica. Potser et ve de gust sopar alguna cosa, que ja és hora.
Un redoblament de bateria anticipa l'inici de The villa del trompetista Kenny Dorham. El cel ha enfosquit i el paisanatge del Bar s'anima. Alejandro Latinez es deixa arrossegar per l'atmosfera.
— Podríem començar amb una amanida de burrata i després una bona carn, acompanyada d'un bon vi negre —aventura, somrient.
— Tu sí que en saps!
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
