“Hi ha dues Brugués Mitjans. Per una banda, l’advocada, extremadament seriosa, disciplinada, gairebé una auditora que fa front a ingents quantitats de feina. Per l’altra, la Brugués que escriu, que mira d’evadir-se de la rigidesa del llenguatge jurídic i donar espai a les històries que imagina”. Sembla que la que està asseguda ara mateix a la terrassa del Bar, prenent-se una copa vespertina de vi blanc d’agulla i deixant-se embadalir per les notes del Summer wind de Frank Sinatra, és, més aviat, aquesta segona.
En la seva infantesa i adolescència no parava d’imaginar relats que anava escrivint, però després va arribar la universitat. Dret. I després les oposicions, rere les quals els fills —“el meu orgull més gran és, sens dubte, la meva família”— i una feina molt demandant. Però la fantasia allà seguia, fent la seva feina. Per exemple: “Quan els meus fills eren petits i em demanaven que els expliqués contes, jo me’ls inventava”, riu.
El 2010 va ser quan les essències es van imposar. “Estava en una situació laboral de molta feina i moltes incerteses i necessitava escapar-me d’allò”. Així es va posar amb la que seria la seva novel·la de debut, El ventall finès, “ambientada al Barri Gòtic, on estava treballant en aquell moment, i que és pura evasió”.
Amb la seva següent novel·la, Quan el destí conspira a favor teu, l’escriptora va anar una miqueta més enllà. “La vaig escriure després de la mort de Joan Prunera, un cosí amb qui vaig passar moltes hores en la infància”. El resultat va ser una història de to bellament nostàlgic ambientada en el —no menys bonic— passatge Permanyer de l’Eixample. Un homenatge a aquella figura de la infantesa que encara conservava el to evasiu de l’anterior novel·la. Però tot anava a canviar (per a millor) amb la següent.
Trobar la veu literària
Brugués Mitjans assegura que, amb la seva tercera novel·la, la recentment publicada Els hereus de la cobdícia (RBA), ha trobat la seva veu literària. “No és només evasió, sinó que hi ha una clara voluntat de fer reflexionar el lector sobre quina és la seva relació amb els diners”. A partir d’ara, adverteix, les seves següents obres aniran per aquí. La consigna: transcendir la literatura estrictament escapista i anar plantant miralls sobre els quals el lector es pugui anar reflectint.
El punt de partida per a Els hereus cal anar a buscar-lo en la infantesa de l'autora. “Tenia set anys i, una gèlida tarda d'hivern, els meus pares em van portar a casa d'uns tiets avis que vivien en un entresol del carrer València. Em vaig quedar de pedra en veure aquells dos ancians, glaçats pel fred, en aquella casa feta caldo”.
Quan va sortir de la visita, Brugués va preguntar al seu pare si no podrien ajudar aquells dos pobres ancians. “El meu pare, molt treballador i que va arribar a tenir tres feines, es va posar a riure i em va explicar que aquells dos ancians eren molt rics”. I, en efecte, aquella parella aparentment desvalguda era propietària de diversos edificis a Barcelona. “Una riquesa que van gaudir els seus fills i nets, però no ells!”.
Sobre aquesta anècdota s'edifica aquesta història de famílies cegades per l'ambició, la set de diners i la consegüent absència d'escrúpols, en una Barcelona que uneix (i desuneix) la Zona Franca amb les cases nobles del centre. Traduïda al castellà (Los herederos de la codicia), aquesta tercera novel·la és la que busca projectar l'autora en el mercat espanyol i llatinoamericà.
Plató literari
“Vaig néixer a Gavà i als dotze anys ens vam venir a viure a Les Corts”, rememora l'escriptora i advocada, per a la qual Barcelona es va convertir en un lloc amb una doble naturalesa: “D'una banda, avingudes senyorials com la Diagonal o la Gran Via i, de l'altra, barris que encara seguien tenint esperit de petits pobles”. En aquest sentit, assegura, Les Corts li va permetre seguir sent “una noia de poble”.
Però no és només una qüestió de barris. “Per la seva riquesa, història, mestissatge i cosmopolitisme, Barcelona és un gran plató literari, un immillorable escenari de personatges i històries a l'altura de Nova York o Londres”, sentencia donant compte de la copa de vi. La ciutat, “que seria perfecta si la temperatura baixés uns quatre graus durant tot l'any”, és —i continuarà sent— una protagonista més de les seves novel·les.
— El que pot acabar coprotagonitzant una de les teves novel·les és la nostra oferta gastronòmica. S'acosta l'hora de sopar i potser et ve de gust tapejar o mirar la carta…
Un somriure ampli es dibuixa en el rostre de Brugués Mitjans. Les notes de Nothing but the best, de Sinatra, s'escapen des de dins del Bar i, amb el crepuscle, ha refrescat una miqueta.
“Si alguna cosa m’agrada molt, quan soc fora, és fer tapes”, anuncia aquesta segona Brugués, la que escriu i deixa que la imaginació voli alt, aletejant sobre les teulades de la ciutat.
