Abans d’aprendre a caminar, a raonar o fins i tot a posar paraules, l’arquitectura ja ha començat a prendre decisions sobre la manera com habitem el món. Ho fa de manera silenciosa, gairebé imperceptible, des del primer moment que una persona arriba al món: en la distribució de l’habitació de l’hospital on neix, en la llum que hi entra per la finestra, però també en la distribució de la casa o en el recorregut que imposa un determinat carrer de la ciutat. Cadascun d’aquests espais és el resultat d’una suma de petites decisions arquitectòniques que condicionen, sovint sense ser-ne conscient, la manera d’habitar-los, relacionar-s’hi i de viure’ls.
L’arquitectura acompanya, doncs, tota una vida, des del primer espai que habitem fins a l’últim. I precisament perquè és tan present i tan quotidiana, és fàcil que sovint passi desapercebuda. “L’arquitectura ens travessa al llarg de tota la vida”, ha remarcat Pol Casellas, arquitecte i presentador de Sota la pell de la ciutat —el programa de betevé que s’acosta a diversos equipaments i espais de Barcelona per descobrir-ne les característiques, les històries i les curiositats que sovint queden ocultes a simple vista— en una nova sessió del cicle Moments Estel·lars.
Ho fa, remarca Casellas, com la medicina o el dret, disciplines amb les quals tard o d’hora gairebé tothom acaba entrant en contacte. La diferència és que no sempre passa el mateix amb l’arquitecte: mentre que és habitual visitar un metge o consultar un advocat, l’arquitectura pot acompanyar tota una vida sense que hi hagi mai un contacte directe amb qui l’ha projectada. La seva presència en la vida quotidiana és, per tant, més subtil. I, tanmateix, és present des del primer moment: en un hospital, per exemple, en la manera com s’organitzen els recorreguts, les habitacions o fins i tot els materials que fan més amable l’entorn que, d’entrada, pot resultar fred. Després, també es desplega per les cases, els carrers, els edificis i els transports; espais que formen part del paisatge habitual fins al punt que sovint deixem de veure les decisions que els han fet possibles.
Com explicar les decisions arquitectòniques que s’amaguen darrere de cada façana, plaça o edifici i, sobretot com aconseguir que la ciutadania pugui mirar aquesta disciplina, entendre-la i valorar-la ha estat el focus de la la nova sessió de Moments Estel·lars, organitzada per The New Barcelona Post a Casa CUPRA Raval amb la col·laboració de Must Media Group, Barcelona Global i, en aquesta ocasió, també betevé. Una sessió en què, a més de Casellas, també han participat Ana María Álvarez, directora de comunicació de l’associació 48 H Open House Barcelona; Maria Buhigas, arquitecta en cap de l’Ajuntament de Barcelona; i Oriol Marin, arquitecte i arquitecte tècnic, soci d’AQUIDOS, professor associat de l’EPSEB de la UPC i membre del consell professional del CATEB (Col·legi de l'Arquitectura Tècnica de Barcelona).
El repte, a més, pren encara més rellevància en un any en què Barcelona exerceix com a Capital Mundial de l’Arquitectura. Però què significa realment aquesta capitalitat per a qui viu la ciutat cada dia? Més enllà dels edificis icònics que formen part de les postals i dels recorreguts turístics, què en sap, realment, la ciutadania, de l’arquitectura que l’envolta? Què entén quan mira un edifici, un carrer o una plaça? I com se li pot explicar tot allò que no es veu a simple vista sense caure en exigents tecnicismes?
Quan l’arquitectura parla un idioma propi
La primera distància entre l’arquitectura i la ciutadania apareix fins i tot abans d’entrar en un edifici: en les paraules amb què s’explica. L’arquitecta en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Buhigas, reconeix que els arquitectes utilitzen “un argot professional ple de tecnicismes que pot resultar difícil de desxifrar des de fora”. Esbossos, plànols i maquetes formen part d’aquest llenguatge —de qui Buhigas es declara més partidària, perquè la seva abstracció permet fer volar la imaginació, mentre que en els renders tot sembla ja resolt, fins al punt que “tothom és jove, guapo, ric, educat i feliç”—, però no sempre són fàcils de llegir per a qui no hi està familiaritzat. Els plànols, per exemple, poden convertir-se en un autèntic laberint per a qui els mira per primera vegada: quatre línies que coincideixen en un mateix punt poden ser evidents per a qui les ha dibuixades i incomprensibles per a qui no coneix el codi.
Però a aquest llenguatge, fet de maquetes i tecnicismes sobre sistemes constructius, materials i elements arquitectònics, encara s’hi afegeix una segona capa: la dimensió artística i creativa de la disciplina. Com ha recordat Casellas, en els concursos d’arquitectura, per exemple, els projectes sovint es presenten amb títols, lemes i conceptes originals que poden resultar suggeridors, però que no sempre ajuden a entendre què hi ha realment al darrere.
El repte és que els arquitectes encara han de trobar una manera de conversar amb la societat. Ara bé, aquesta traducció no “ha de significar simplificar fins a buidar de contingut”, com ha defensat Ana María Álvarez, directora de comunicació de l’associació 48h Open House Barcelona. Al contrari: es tracta d’obrir una porta al coneixement i a la curiositat. Quan se sap què es té davant, es mira des d’una altra perspectiva i, en conseqüència, també es valora d’una altra manera. I és precisament aquesta la tasca que cada any impulsa el festival 48h Open House Barcelona que cada tardor obre les portes d’edificis que habitualment no són accessibles al públic a través de visites guiades que permeten acostar-se des d’una nova perspectiva.
Perquè, de vegades, mirar d’una altra manera només requereix que algú assenyali allò que sempre havia estat davant dels ulls. És el mateix que passa, com ha il·lustrat Oriol Marin, arquitecte i arquitecte tècnic, soci d’AQUIDOS i professor associat de l’EPSEB de la UPC, amb una imatge suggerent, amb un menú degustació: un plat pot semblar simplement bo fins que algú explica aquella textura, identifica un ingredient o posa nom a una nota que havia passat desapercebuda. De sobte, l’experiència canvia.
Darrere de cada decisió hi ha un perquè
L'objectiu, però, no és “convertir tothom en arquitecte, però sí donar-li eines per mirar d’una altra manera”, ha emfatitzat Álvarez. La idea, per tant, no és que surtin d’una visita sabent projectar un edifici —ja que set de cada deu visitants al 48 H Open House no té cap relació professional amb l'arquitectura—, sinó que siguin capaços de fixar-se en allò que abans els passava desapercebut. Que, davant d’un espai que abans passava desapercebut, aparegui la pregunta: per què és així? Per què aquest material i no un altre? Per què aquesta distribució? Per què aquesta manera d’obrir-se al carrer?
Perquè darrere de cada elecció hi ha una decisió, i darrere de cada decisió, un perquè. Casellas insisteix precisament en aquesta idea: l’arquitectura no és només allò que veiem, sinó també tot el que hi ha darrere de les decisions que han donat forma a un espai. Unes decisions no són neutres: condicionen com ens movem, com percebem un lloc i, en molts casos, fins i tot com ens hi sentim. En un hospital, per exemple, més llum, materials més càlids o sostres més alts poden contribuir a generar una sensació de benestar en un espai, d’entrada, fred.
"L'arquitectura pot llegir-se com “el reflex d’una societat en un moment determinat”: la seva història, la situació política i econòmica, la cultura o les formes de vida també acaben quedant inscrites en els espais que construïm"
Però, de fet, l’arquitectura tampoc acaba en el moment en què l’arquitecte acaba el projecte. Buhigas parla dels espais arquitectònics com una “escenografia viva”: els arquitectes creen un espai, però són les persones qui l’ocupen, l’utilitzen i, sovint, el transformen. I és precisament per aquest motiu que l’arquitectura també pot llegir-se com “el reflex d’una societat en un moment determinat”: la seva història, la situació política i econòmica, la cultura o les formes de vida també acaben quedant inscrites en els espais que construïm, i, per tant, les prioritats, les necessitats i les maneres de viure també es van transformant.
De Gaudí al lavabo d’un bar: aprendre a llegir l’arquitectura
I si costa veure les decisions que hi ha darrere dels espais que habitem, encara costa més entendre les que hi ha darrere d’una arquitectura que, de tan familiar, s’ha convertit en paisatge quotidià. Álvarez ho exemplifica amb Gaudí: mentre visitants d’arreu del món arriben a Barcelona amb ganes de descobrir els seus edificis, molts barcelonins hi passen pel davant sense haver-ne trepitjat mai cap, només amb una única imatge mitificada de l’arquitecte modernista.
Però aquesta mirada arquitectònica també es pot aplicar a espais que difícilment identifiquem com a arquitectura. Marin la porta fins i tot a un indret molt més petit i quotidià: el lavabo d’un bar. La manera de col·locar les rajoles, de resoldre una cantonada o de definir una junta també respon a decisions arquitectòniques. Hi ha algú que ha triat un material, ha pensat el patró i ha decidit com s’havia de resoldre aquell espai. I aquestes decisions, per subtils que siguin, poden explicar molt de com s’ha pensat —o de com no s’ha pensat— un lloc.
La mateixa Casa CUPRA Raval, on ha tingut lloc la sessió de Moments Estel·lars, és un bon exemple de com un edifici aparentment senzill amaga un conjunt de petites decisions arquitectòniques que no sempre són evidents a primera vista. Els assistents les van poder descobrir en una visita guiada excepcional de la mà de Pol Casellas. Són detalls que també expliquen la transformació de l’espai: d’un edifici hermètic, propi d’un banc —el Deutsche Bank, que ocupava l’immoble en la seva anterior vida—, a un punt de connexió de CUPRA amb la ciutat. La reforma, en què van intervenir Carlos Ferrater i OAB (Office of Architecture in Barcelona), ho fa visible sobretot a través de la nova façana corba de vidre, que obre l’edifici cap al passeig de Gràcia i la Diagonal.
A l’interior, l’edifici incorpora també diverses picades d’ullet a Barcelona i al món de l’automoció: el parquet hexagonal de la segona planta —normalment inaccessible, ja que és l’espai de treball de CUPRA—, que recorda el panot del passeig de Gràcia; els conductes de xapa vistos, els mecanismes de les escales mecàniques o els grans ventiladors que evoquen les hèlixs d’un cotxe.
I sota la ciutat, una altra ciutat
Perquè, com succeeix a Casa CUPRA Raval, entendre l’arquitectura també significa, moltes vegades, fixar-se en detalls o buscar allò que no es veu. I això implica també mirar sota els nostres peus, sota la pols de la ciutat, per endinsar-se en les capes de temps que s’han anat acumulant i que també expliquen com Barcelona ha arribat a ser la ciutat que és avui. Per aquest motiu, la sessió també ha servit per presentar Jaciment Barcelona, una nova docusèrie de betevé dirigida i presentada per Francis Manzano que, a partir del 13 d’octubre i durant cada dimarts a les 21.30 h, s’endinsarà en intervencions arqueològiques actives a la ciutat per reconstruir el seu passat.
Perquè darrere d’una façana, en una rajola, en una cantonada o també sota els nostres peus, Barcelona està plena de decisions arqueològiques que expliquen com s’ha anat construint la ciutat. Només cal aturar-se, descobrir-les i aprendre a llegir-les.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
