L’Arca de Noè: 100 anys fent cultura i reunint personalitats “animals” de Barcelona

L’Elefant ens rep al Reial Cercle Artístic. En altres àmbits, se’l coneix com Robert Cristòbal, però a l’associació que presideix, tothom el coneix com a l’Elefant. Allà, els membres no es coneixen pel seu nom habitual, sinó per un animal. És l’Arca de Noè, que es prepara per celebrar el seu primer segle d’activitat com a associació lúdica i cultural, amb un origen que es creua amb el de l’espai on l’Elefant ens n’explica la història, on els sopars són pinsos; els restaurants, estables, i tothom necessita un padrí, un ritual de bateig i haver fet una animalada. 

El 1927, el periodista Joaquim Ciervo es va proposar animar a un amic deprimit i malaltís; era Santiago Rusiñol, amb un estat de salut delicat i allunyat de la intensa vida cultural que havia viscut fins llavors. Ciervo li va plantejar una idea per sortir de l’espiral de desànim i avorriment: per què no crear una societat còmica? La idea va arribar amb una proposta concreta: aprofitar que compartien cognoms d'animals —ciervo i rossinyol—, per a crear una Arca de Noè integrada per persones amb noms i cognoms d'animal. 

Ciervo va engrescar Rusiñol, i així va començar a caminar una associació que, un segle després, promou la cultura popular des de l’humor, amb iniciatives que van des de trobades culturals i de suport a tradicions catalanes, com els Tres Tombs, a la col·laboració amb entitats de la ciutat amb els animals com a fil conductor, entregues de premis i la desfilada de l’Home dels Nassos —sí, són els encarregats de passejar-lo l’únic dia de l’any que surt al carrer—. Els seus sopars són pinsos; els restaurants, estables, on es troben els seus membres nou vegades a l’any. En són 400, amb prop de 145 d’actius.

Però ja no tots tenen nom d’animals; aquesta regla va mutar poc després que Ciervo i Rusiñol posessin en marxa l’entitat: “Quan portaven vuit o deu mesos, ja s’havien acabat els animals de Barcelona, i es van anar obrint, però també amb certs requisits”. Calia tenir una sensibilitat especial cap a la cultura i la ciutat, i que s’hagués fer una “animalada”: la de l’Elefant és haver estat membre fundador dels escoltes catalans, gesta amb la qual va entrar a formar part de l’Arca fa 25 anys. 

Amb aquesta inclinació cap a la cultura, i amb Ciervo i Rusiñol al capdavant, l’entitat va atraure personalitats destacades del món cultural i d’altres àmbits de la ciutat, i de més enllà: “Abans de la guerra, es rebien peticions per entrar des de tot el món. Es va rebutjar una d’un boxejador d’Estats Units perquè no era el perfil de l’Arca”. I és, per formar-ne part, a banda de la sensibilitat cultutal, un altre requisit era (i és) tenir sentit de l’humor. Per entrar-hi, també cal tenir dos avals, anar a dos pinsos, un padrí i un ritual bateig, amb el nom d’animal amb què el nou membre se senti identificat, o bé aquell que els membres considerin que més li escau (sense repetir-ne cap). A l’inici, a més, estava reservada a homes, i l’entitat va obrir-se a les dones fa dues dècades. 

Amb el rebateig, a l’Arca, els càrrecs, els cognoms i les trajectòries queden fora de la porta de l’estable. Alcaldes, artistes, periodistes, esportistes, empresaris i perfils més anònims poden haver arribat fins allà (o no) amb una llista de mèrits, però dins de l’associació, tots són animals. És una de les particularitats que ha convertit l’Arca en un punt de trobada singular de Barcelona: durant els pinsos, les jerarquies es desdibuixen i els noms reals deixen pas als animals. Un alcalde, una artista o un barceloní sense projecció pública poden seure al costat i, durant unes hores, deixar enrere els seus papers. 

Per entrar-hi, cal tenir dos avals, anar a dos pinsos, un padrí i un ritual bateig, amb el nom d’animal amb què el nou membre se senti identificat (sense repetir-ne cap)

I és que, al llarg del seu segle d’història, entre els membres de l’Arca no hi han faltat noms tan destacats com el de Casas i Tàpies o, també, la majoria dels alcaldes de la ciutat, ja de l’Arca abans d’arribar a l’alcaldia. Professionals de tots els àmbits, des d’artistes a periodistes i esportistes, i polítics de tots els colors han passat per l’Arca, que exerceix de punt de trobada de barcelonins destacats i anònims que aquí es coneixen pel seu nom animal i no pel seu propi. “L’objectiu és passar-s’ho bé, fent cultura, i també amb molt humor i ironia”, fins i tot amb performances als seus pinsos i amb una estètica ben reconeixible: les trobades de l’Arca tenen un protocol de vestimenta, amb banda vermella amb el nom de cada animal, combinada amb roba i barret negre a l’hivern, i blanca i barret de palla a l’estiu. 

“L’Arca sempre ha volgut ser quelcom que doni valor a la societat i a Barcelona”, destaca Cristóbal. Aquest valor pren forma de cultura i la preservació de tradicions, però també com a punt de trobada de perfils d’influència de la ciutat, lluny del focus i amb un ambient distès i festiu. De fet, als estatuts originals s’hi va establir una regla sobre els pinsos: “No es podia parlar ni de política, ni de religió ni de toros, perquè eren temes que generaven confrontació”. Ara, com explica Cristóbal, s’hi pot parlar de tot, des d’aquest to d’humor i ironia, i tenint en compte que la diversitat dels seus membres permet que segueixi sent un nexe entre perfils de tots els àmbits, fins i tot polítics de colors diversos. 

Aquest valor també s’atorga amb una consolidada relació amb el Zoo de Barcelona, on va promoure la instal·lació del monolit de Félix Rodríguez de la Fuente quan va morir i on apadrina animals, des del Floquet de Neu a la girafa Thembi. L’Arca també té apadrinada una gossa policia i un caball de la Guàrdia Urbana. Col·labora en la organització dels Tres Tombs, i va recuperar la figura de l’Home dels Nassos, que surt el 31 de desembre i, a més, corre la Cursa dels Nassos. L’entitat també aporta valor a la ciutat en forma de premis: des dels 60 atorga els premis de periodisme Pantera i Gasela —al periodista més agressiu i al més àgil i ràpid— i, des del 2002, també entrega el premi Paparra, que distingeix a entitats que defensen els seus fins de manera insistent. 

“Si l’Arca ha sobreviscut fins ara és perquè sempre ha sabut adaptar-se als temps del moment”, defensa l’Elefant. El mateix passa amb la cultura: “La cultura ha d’anar canviant perquè no es perdi”. Mentre es prepara per a un any de celebració pel centenari, l’Arca mira al futur per seguir preservant i impulsant aquesta cultura i la ciutat d’animalades, com ha fet des que va néixer amb noms d’animals d’ànima modernista.