De tant en tant, suposo que per herència materna, em llevo d’una forma compulsiva i arbitrària amb una frenesí malaltissa per desfer-me d’objectes i papers. És una consuetud demencial que m’ha dut a llençar manta documents inservibles, llibres que potser m’han plagut però que no tindré temps de tornar a cruspir-me (els deixo sovint a la Baixada de Santa Eulàlia, per endolcir el martiri etern de la nostra patrona) i tota quanta mena de records. No conservo pràcticament cap fotografia meva, d’amics o de senyores (ni tant sols dels meus quiet days in Harlem); adoro el passat però no me’l vull fotre als baguls per no caure en la nostàlgia i, quan despatxi l’últim alè, de mi només quedaran milers d’articles al núvol virtual que comanden uns quants friquis jueus. Potser per això tinc una secreta fascinació per aquella gent que té prou paciència i traça com per garantir-nos la memòria al seu fons d’armari.
Els arxivers són, bàsicament, l’apogeu d’aquesta espècie d’animalons entranyable que salven la nostra indiferència a base de guardar el màxim de coses. Aquesta passada setmana, Barcelona celebrà la Setmana Internacional dels Arxius 2026 i servidor ha escapat de l’insofrible embotiment papal (en versió olímpica un pèl desmenjada i, com a tal, notòriament socialista) dins la pau dels seus dipòsits. Mercès a la Glòria Gimeno, directora de l’Arxiu Municipal Contemporani de la nostra ciutat, vaig poder treure el nas a una mostra bellíssima de plànols originals d’Antoni Gaudí. Fa goig comprovar com, amb el pas del temps, uns documents que el nostre geni presentava com a simple condició per obtenir una llicència constructora ara són autèntiques obres d’art. Així per exemple el plànol original de la casa Milà, una fumada ben joliua que ---vista en picat--- sembla un núvol de llaminadures inquietes.
Repassant l’obra gaudiniana a l’arxiu, m’embadaleixo sobretot amb els projectes del senyor Antoni que no arribaren a fer-se realitat, fanals d’aire romànic i quioscos proustians que els manaires de Barcelona devien rebre amb tanta incredulitat com els vienesos els últims quartets de Beethoven. Entre tanta bellesa, m’aturo de genolls davant del document on Josep Batlló encarrega la reforma integral d’una casa que ara coneixen a tot el món (i per on els habitants de l’Eixample ja no poden trescar perquè sempre hi ha manades de japonesos i d’altres animals tocant-los els picarols). Aquest és un breu document vital, testimoni d’una burgesia industrial que s’adreçava al món en llengua catalana i que no tenia cap mena de por en promocionar els arquitectes més agosarats del seu temps, contrast evident amb els riquets d’ara, castellanitzats, orgullosament analfabets, directors de diaris absurds.
Barcelona compta amb una sèrie d’arxius esplèndida i uns professionals dedicadíssims, però excessivament parapetats; això no és responsabilitat seva, sinó també de la nostra desídia en descobrir els tresors que custodien amb tanta ciència. En el cas del present arxiu, el Municipal fa avinent un total de 15.000 consultes documentals cada any i, de posar-se tots els seus arxius en fila, arribaríem als 23 kilòmetres de paperassa. La seva tasca no és únicament la d’ordir un fons armari d’interès patrimonial car, com certifica el cas dels plans urbanístics (que comporta el 85% de consultes d’usuaris de la ciutat), aquest tipus de documents són l’acta notarial d’un urbanisme que ha de sotmetre’s a l’ordre. Els arxivers del Municipal han tingut feina; la digitalització dels plànols urbans arribà l’any 2019, palesant que l’administració preveu la innovació en adagio sostenuto.
La Setmana Internacional clou avui mateix al Canòdrom, amb la V Jornada de Recerca Històrica dels Barris de Barcelona, reunió de pratrimonialistes que no hauria d’ésser només un cau d’experts en la matèria, perquè s’hi xerrarà sobre els recursos documentals relatius a la ciutat dels quals disposa l’Ajuntament (recordem-ho; són oberts a tota la ciutadania!). Abans d’entrar a un acte d’aquests tipus, hom pensa que tot allò que s’hi discuteix no ens interpel·la; però quan visito els arxius amb d’altres conciutadans sempre m’hi trobo gent comuna la mar d’interessada en el nostre passat urbanístic, arquitectònic i etcètera. De cara a l’any vinent, em queda pendent descobrir els arxius dels districtes, que també han obert les seves portes (dissortadament i necessària, per a grups reduïts) i on, de ben segur, s’hi deuen guardar tresors com aquests bells plànols de Gaudí que dormien la son dels justos.
Avui canto “Arxivers, Oh, Arxivers!” per reivindicar la tasca soterrada de la gent que no fa com jo, llançador compulsiu de transcendència, i ens custodien les coses perquè, aliens a la nostra mandra, tinguem la bondat de moure el cul per admirar-les i també celebrem la sort de poder consultar-les. Estimeu-los, conciutadans, us ho ordena el factòtum d’aquesta vostra Punyalada.