“Escriure no és una activitat tan solitària i individual com la gent sol creure. Escriure és abans que res escoltar, invocar, tenir una consciència d'allò que es fa. Un escriptor ha de tenir això clar, molt més que la petulància de trobar la pròpia veu. Saber escoltar”. Colzat a la barra, abrigallat pel mantell de les notes de Déjenme si estoy llorando de El Gran Silencio, Eduardo Ruiz Sosa xarrupa un glop de Black Ipa mentre continua reflexionant en veu alta. “Escriure és un acte profundament polític”, conclou.
Amb un cap capaç d’avançar molt ràpid en múltiples direccions, es va forjar com a lector primer i més tard com a escriptor a la seva Culiacán natal, alternant estudis d’enginyeria (el mateix que el seu pare) amb les seves freqüentacions de clubs de lectura i del taller literari d’Elmer Mendoza, un dels seus grans mestres.
Després d’una temporada passada en una fàbrica a Tijuana, respirant vapors plàstics i terror corporatiu, va tenir clar que aquesta no era la vida que volia. “El 2006 vaig arribar a Barcelona per cursar un màster en Història de la Ciència i fer un doctorat. Només arribar, el primer dia, vaig tenir clar que aquest era el meu lloc”. Tornaria a Culiacán per involucrar-se a fons en les seves iniciatives culturals, però des del 2018 ha tornat de forma fixa a una ciutat on viu del que més li agrada: “de llegir i escriure”. Llibres, articles, cursos d’escriptura o iniciatives com el Km Amèrica, el festival de literatura llatinoamericana de la ciutat, que acaba de celebrar la seva cinquena edició. “L’edició d’enguany, de caràcter molt més polític, demostra que el festival és una mena de territori llatinoamericà ben assentat a Barcelona que reafirma la diversitat estètica i del pensament crític de la literatura llatinoamericana contemporània”.
La seva trajectòria com a escriptor arrenca el 2008 amb La voluntad de marcharse, un llibre de contes que es publica a Mèxic i que obté el Premio Nacional Inés Arredondo, l'escriptora culiacanenca nascuda al cafè Los Portales on l'Eduardo adolescent va descobrir incomptables mons en forma d'idees, llibres i poemes. Veus que van acabar nodrint la seva pròpia veu. "El 2014 vaig guanyar la beca Han Nefkens d'escriptura amb Anatomía de la memoria, la meva primera novel·la". Des de llavors, publica amb l'editorial Candaya, amb la qual acaba de treure la seva nova novel·la, El paisaje es un grito, una memòria coral de prosa colorida i categòrica, que circula pels terrenys minats de la migració, la violència i l'explotació. Des de les grans companyies que rebenten la terra fins als narcos que fan el mateix amb les vides de les persones.
Saldar el deute amb els mestres
Eduardo Ruiz Sosa porta uns anys escrivint i tota la vida escoltant. Enrobustint la seva prosa i la seva ànima gràcies a mestres i mentors amb els quals se sent en deute. El més important, potser per ser el primer, és Martín Amaral. "Va ser l'artífex de moltes iniciatives per promoure la lectura i l'escriptura entre joves, i va ser el primer que em va guiar cap a la literatura". Eduardo ha mantingut viu el seu llegat a través d'una iniciativa d'impuls de la lectura entre joves a través de l'Instituto de Cultura de Culiacán.
Altres dos mestres són els escriptors César López Cuadra i David Toscana. Amb ells ha tancat un cercle important: "passar que m'ajudessin ells a que jo publiqués, a tenir el plaer de publicar jo obra seva a Espanya a través de Candaya".
De moment li queda per saldar el deute amb el seu quart gran mentor, l'escriptor Elmer Mendoza, "en el taller literari del qual em vaig formar". Encara que potser el gran homenatge sigui haver passat de ser alumne d'Elmer, a convertir-se en una de les veus més singulars de l'actual literatura en castellà. Quin mestre no desitjaria això?
Un espai petit i colorit
“Barcelona és la ciutat on vull viure i, més concretament, el Poble Sec és el barri on vull viure”, gairebé liquidant la seva cervesa i preparant el seu paquet de Lucky Strike per a sortir afora a fumar. Enamorat d’una vida de barri amenaçada “per la gentrificació, la massificació de turistes i expats i els efectes que té sobre la ciutat”, confessa que adora caminar per Barcelona.
“No pot créixer més, la qual cosa li confereix una mida ideal. És un petit espai on hi ha una enorme varietat de gent, de situacions”. I també de bars, el seu hàbitat natural, ja que hi passa hores escrivint –“la meva primera novel·la la vaig escriure sencera en un bar”–, llegint o, simplement, escoltant.
– Abans que surtis a fumar, ja ha fosquejat i potser et ve de gust que et preparem alguna cosa per sopar, algun plat, una tapa, un entrepà…
Mosca de bar, de 2 Minutos, sona de fons. Eduardo Ruiz Sosa observa el paisanatge, tan divers, mil mons que caben en pocs metres quadrats, congregats al voltant d’una barra o una taula. L’escriptor somriu. Està a gust.
“Crec que un parell de tapes em vindran de gust”, replica, content, davant l’avanç d’una nit on tot és possible. On tot pot ser escoltat i la teva vida pot canviar.