Un cèntric carrer de Barcelona queda tallat al trànsit. Diversos camions de producció ocupen les places d’aparcament. Mentrestant, els tècnics descarreguen focus, càmeres i micròfons, els actors repassen el guió i la Guàrdia Urbana regula la circulació. Per a molts veïns, trobar-se un rodatge al portal de casa —i fins i tot coincidir amb algun actor internacional— és una escena cada cop menys excepcional.
De fet, Barcelona funciona cada vegada més com un autèntic plató a l’aire lliure: amb els seus carrers, places, parcs i edificis emblemàtics —però també quotidians— convertits en escenaris de pel·lícules, sèries, anuncis i videoclips. Només el 2025, 2.758 produccions nacionals i internacionals —entre llargmetratges, sèries, programes de televisió, campanyes de publicitat, videoclips i altres formats audiovisuals— van rodar a Barcelona, segons dades de la Barcelona Film Commission (BFC), l’oficina municipal encarregada de facilitar i coordinar els rodatges a la ciutat.
Però què hi ha darrere d’aquestes més de 2.700 produccions? Què cal mobilitzar prèviament perquè un equip pugui començar a rodar en un carrer de Barcelona? Quants permisos, equips i professionals hi ha implicats en un rodatge d’aquestes característiques, i com es gestiona l’impacte sobre els veïns, els comerços i l’espai públic? I, un cop les càmeres marxen, quin impacte deixa tota aquesta activitat a la ciutat?
Després de repassar durant aquests mesos d’estiu, amb Llums, càmera i... Barcelona!, algunes de les pel·lícules i sèries més emblemàtiques rodades a la ciutat, toca mirar què passa quan les càmeres encara no han començat a gravar. Perquè darrere de cada rodatge hi ha una indústria que busca localitzacions, tramita permisos, mou equips i coordina desenes —o centenars— de professionals.
I per entendre quin paper juga avui la ciutat de Barcelona en el mapa audiovisual internacional, n’hi ha prou amb mirar les dades amb certa perspectiva. A principis de l’anterior dècada, l’any 2010, la ciutat registrava 1.948 produccions, segons les dades de la Barcelona Film Commission. Quinze anys després, la xifra supera les 2.700 anuals, i en diversos anys de la dècada passada va arribar a superar les 3.000 produccions anuals.
Eduard Gil (Clúster Audiovisual de Catalunya): "Barcelona ha passat de ser una ciutat interessant per les seves emblemàtiques localitzacions a convertir-se en un veritable hub audiovisual"
Però, com remarca Eduard Gil, mànager del Clúster Audiovisual de Catalunya, l’evolució del sector no es pot explicar només pel nombre de produccions que trien Barcelona com a plató, sinó també per tota l’activitat, les empreses i els professionals que s’han anat concentrant al voltant d’aquestes produccions. “Barcelona ha passat de ser una ciutat interessant per les seves emblemàtiques localitzacions —des del Gòtic fins a la costa— a convertir-se en un veritable hub audiovisual”.
I què ha canviat perquè Barcelona pugui fer aquest salt? Segons Gil, una de les claus és que la ciutat ja no només ofereix localitzacions atractives, sinó també bona part dels recursos necessaris per fer possible una producció. “Barcelona —i Catalunya— concentren tota la cadena de valor”, remarca. És a dir, que quan una gran producció aterra a la ciutat disposa de tota una xarxa de professionals i empreses especialitzades en equipament, tècnics, transport, serveis de producció o postproducció, sense haver de portar tota aquesta infraestructura des de fora. Una xarxa que no ha deixat de créixer i que avui ja té una dimensió de rècord: el sector audiovisual català —que gairebé representa el 3% del PIB català— factura 9.120 milions d’euros, agrupa 4.457 empreses i dona feina a 44.986 professionals, segons les darreres dades d’ACCIÓ.
Aquesta dimensió també ha fet créixer la capacitat de Catalunya per assumir produccions cada vegada més complexes i atraure projectes que arriben de més enllà de les seves fronteres. Sergi Ovide Maudet, director general d’Ovide —empresa de lloguer de material audiovisual, amb més de 25 anys d’experiència, tant en projectes locals com internacionals, i seu a Barcelona i Madrid—, ha viscut de prop aquesta evolució. “L’auge de les grans plataformes, sobretot arran de la pandèmia, ha provocat un boom de les grans produccions que també es nota a la ciutat”, afirma.
Les grans produccions van créixer especialment després de la pandèmia, quan —amb milions de persones tancades a casa— l’augment del consum de sèries i pel·lícules a les plataformes va disparar la demanda de nous continguts. En els darrers anys, però, el mercat s’ha estabilitzat. “Barcelona, però també altres ciutats com Madrid, han anat guanyant pes en el mapa de les grans produccions, mentre que altres centres icònics, com Los Angeles, n’han anat perdent”, explica Ovide.
Les dades d’origen conegut dibuixen també aquest canvi de dimensió. De les 587 produccions de les quals la Barcelona Film Commission en va poder identificar la procedència el 2025, 370 eren de Catalunya i 130 de la resta de l’Estat. Les 87 restants corresponien a produccions internacionals, amb 20 projectes procedents del Regne Unit, nou de França i set d’Alemanya, a més d’altres arribats d’indrets tan llunyans com els Estats Units, la Xina, Nova Zelanda, Singapur o Israel.
Tanmateix, tot i que l’auge de les plataformes ha redefinit el mapa de les grans produccions audiovisuals, no totes les produccions que arriben a Barcelona són grans films internacionals. De fet, la publicitat continua liderant l’activitat de rodatge a la ciutat, amb 949 produccions el 2025, seguida dels programes i reportatges de televisió, amb 392, i de la ficció i els formats dramàtics, amb 277, sense oblidar els videoclips musicals, que en van sumar 146.
Els altres protagonistes del rodatge
Sigui quin sigui el format, hi ha una gran part del rodatge que queda fora de pla i sense la qual cap producció podria començar. De fet, segons Cristina Latorre, cap de producció especialitzada en publicitat i formats televisius com La Gran Cita, el dating show presentat per Dulceida i produït per Incís i 3Cat, tot aquest procés es pot allargar entre dos i tres mesos, un cop el càsting ja està fet.
Durant aquest temps, la producció ha de començar a encaixar totes les peces. Primer, trobar la localització adequada, una decisió que depèn del guió i de la imatge que es vol transmetre, però també de factors molt més pràctics, com la disponibilitat de l’espai, el pressupost o si els camions de producció hi poden accedir. Després arriben els permisos, les reserves d’espai, la planificació dels desplaçaments i la coordinació dels diferents equips. Quan el rodatge ocupa la via pública, a tot això s’hi afegeix la necessitat de minimitzar l’impacte sobre els veïns, els comerços i la circulació.
Una tasca de coordinació que no és menor, perquè darrere de les càmeres hi ha molts més equips i professionals dels que es veuen a la pantalla: direcció, producció, equip tècnic, transport, càtering, muntatge i, cada vegada més, perfils especialitzats com les coordinadores d’intimitat, encarregades de garantir que les escenes íntimes es rodin amb seguretat i consens. La dimensió d’aquest engranatge es fa evident en produccions com La Gran Cita, on l’equip tècnic va arribar a reunir un centenar de persones, a les quals cal sumar-hi un altre centenar de participants disposats a trobar l’amor davant les càmeres. Amb tantes persones, vehicles i equips implicats, tenir-ho tot coordinat requereix “una planificació mil·limètrica”, com remarca Latorre.
"A Barcelona no existeix un únic permís o taxa de rodatge, sinó que la tramitació depèn de les dimensions de l’equip, de l’espai que es vol ocupar i de l’afectació que tindrà sobre la via pública"
Abans d’arribar a aquest punt, però, una de les primeres grans tasques d’aquesta preproducció és, precisament, trobar les localitzacions. L’oferta de Barcelona és, en aquest sentit, un dels seus principals atractius. La Barcelona Film Commission disposa d’un directori amb més de 825 localitzacions, entre carrers, edificis, espais naturals o equipaments privats, que les productores poden consultar a través del seu directori.
En el cas dels espais privats, això implica comprovar-ne la disponibilitat, negociar les condicions amb els propietaris i encaixar-ne el cost dins del pressupost. Quan es tracta d’espais públics, però, la planificació és encara més complexa: no només cal trobar el lloc adequat, sinó comprovar si s’hi pot rodar, en quines condicions i quins permisos cal obtenir.
Localitzacions i permisos: així es roda Barcelona
A la ciutat, de fet, no existeix un únic permís de rodatge, sinó que la tramitació depèn de les dimensions de l’equip, de l’espai que es vol ocupar i de l’afectació que tindrà sobre la via pública. Un equip petit —de fins a deu persones entre personal tècnic i artístic i amb un màxim d’un trípode— que treballa sense interrompre l’activitat habitual pot acollir-se a una autorització bàsica, gratuïta i que es pot sol·licitar fins a 24 hores abans. En canvi, una producció que supera aquestes condicions o altera d’alguna manera l’activitat habitual del carrer ha de tramitar una llicència d’ocupació de l’espai públic.
En aquest cas, la sol·licitud s’ha de presentar amb almenys cinc dies laborables d’antelació i comporta una taxa de gestió de 89,80 euros, que s’ha d’abonar abans d’iniciar el tràmit i que no es retorna encara que la sol·licitud sigui rebutjada o anul·lada. A aquesta quantitat s’hi pot afegir la taxa pròpiament dita per ocupar la via pública. En el cas de les filmacions, aquesta és de 480 euros per dia o fracció quan s’utilitzen menys de deu vehicles, i de 600 euros quan se n’utilitzen deu o més, independentment d’altres serveis que pugui requerir el rodatge.
Si cal la intervenció de la Guàrdia Urbana, per exemple per a regular el trànsit, també s’hi poden sumar les taxes corresponents als serveis prestats. Tanmateix, els rodatges culturals considerats d’interès general poden beneficiar-se d’una reducció del 90% de la taxa d’ocupació, una bonificació que no s'aplica a altres produccions com, per exemple, la publicitat.
La complexitat d’aquests permisos també té a veure amb el volum de rodatges que concentra la ciutat. El fet que Barcelona rebi cada vegada més peticions de produccions implica una major coordinació amb l’administració, ja que cada producció pot requerir permisos, ocupació de l’espai públic i la intervenció de diferents serveis municipals. Com remarca Cristina Latorre, “no és que sigui necessàriament més difícil rodar a Barcelona, però sí més burocràtic que a altres ciutats, precisament per l’alta demanda”.
Aquestes gestions burocràtiques encara es compliquen més en determinades localitzacions, que disposen de procediments i autoritzacions propis gestionats per altres departaments municipals, més enllà de Via Pública. En els parcs i jardins, per exemple, cal sol·licitar un permís específic —amb un mínim de 15 dies naturals— per a cada ocupació, indicant la ubicació, la data i els metres quadrats que es volen ocupar. A més, espais com el Park Güell, tenen una regulació pròpia, per la seva condició de Patrimoni Mundial per la UNESCO i no s’autoritzen rodatges que no tinguin una finalitat científica o formativa vinculada al patrimoni.
Per la seva banda, els mercats municipals també tenen unes condicions particulars per evitar interferir en l’activitat comercial. En el cas de la Boqueria i Santa Caterina, per exemple, els equips poden ser de màxim cinc persones i una càmera a l’espatlla, i qualsevol parada afectada ha de donar-hi el seu consentiment. En aquests espais, una filmació per a un espot publicitari o un llargmetratge pot arribar als 847,80 euros per dia i mercat. El cost és encara més elevat als cementiris municipals, on les peticions s’estudien cas per cas: rodar-hi entre quatre i vuit hores costa 1.400 euros, mentre que una jornada de fins a dotze hores pot arribar als 2.100 euros.
Tota aquesta complexitat té sentit perquè Barcelona ofereix un ventall de localitzacions especialment ampli. Però, entre carrers, places, edificis i equipaments, no tots els espais desperten el mateix interès. Les dades mostren que Sant Martí, l’Eixample i Ciutat Vella són, de manera recurrent, els districtes que concentren més activitat des que Barcelona va començar a recollir l’activitat fílmica, l’any 2010. I el 2025 no va ser una excepció: Sant Martí va encapçalar la llista, amb 600 rodatges, seguit de l’Eixample, amb 557, Ciutat Vella, amb 508, i Sants-Montjuïc, amb 394.
Si baixem del districte al barri, però, el mapa canvia. El Poble-sec va ser el barri que va concentrar més rodatges el 2025, amb 263, seguit de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, amb 185, i del Parc i la Llacuna del Poblenou. Més enllà dels barris, alguns espais singulars també concentren una part important de l’activitat fílmica: la Presó Model va sumar 93 permisos; el Port Vell, 45; el Parc de la Ciutadella, 43; i el Mercat de la Boqueria, 42.
Més enllà del rodatge
Quan les càmeres marxen d’aquestes localitzacions, però, l’activitat no desapareix amb elles. Un rodatge mobilitza hotels, restaurants, transports, empreses de seguretat, lloguer de material, càtering, postproducció i tota una xarxa de professionals i empreses que formen part de la cadena de valor audiovisual. “Una gran producció és gairebé una indústria temporal que s’instal·la a la ciutat”, remarca Eduard Gil, i que, per tant, genera un impacte que va més enllà del propi rodatge.
De fet, només 30 llargmetratges i sèries gestionats per la Barcelona Film Commission van generar una despesa estimada de 68 milions d’euros a la ciutat en localitzacions, material tècnic, transport, allotjament, alimentació, personal i altres serveis. Però l’impacte no és només econòmic: les produccions audiovisuals també contribueixen a projectar Barcelona davant d’audiències d’arreu del món.
El repte de la ciutat, però, és aprofitar aquest impuls per fer créixer i consolidar el teixit audiovisual català. És aquí on, segons Ovide, Catalunya encara té marge de creixement: l’oferta de grans platós insonoritzats continua sent limitada, més enllà d’infraestructures com el Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, i això pot condicionar la capacitat d’assumir projectes de més envergadura. El repte, en definitiva, és que Barcelona no sigui només el lloc on les produccions venen a rodar, sinó també el lloc on troben una indústria consolidada capaç d’acompanyar-les.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
