“Aquesta ciutat nostra, aquesta ciutat oberta que és Barcelona, és avui la vostra ciutat, la ciutat de tot el món”. No caldria dir qui va pronunciar aquestes paraules ni en quin moment històric, que el lector ja sabrà que corresponen al discurs inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona que va pronunciar Pasqual Maragall l’any 1992. Parlava d’aquesta ciutat que, aquell estiu, va representar Catalunya, a tota Espanya i “molt especialment a Europa, la nostra nova gran pàtria”.
Tres dècades després també parlem d’aquella Barcelona, de la transformació que va viure aquells anys, de la seva voluntat transformadora, del llegat que va deixar, dels projectes que es van fer realitat i d'aquells que van quedar pel camí. I, en definitiva, continuem parlant de la Barcelona de l’alcalde Maragall. Encara que potser a ell aquesta denominació, gairebé possessiva, no li hagués agradat gens. “La ciutat és la seva gent”, diria. Ara bé, la pregunta, continua sent vigent: Què ha quedat avui de la Barcelona de Pasqual Maragall —i de la seva gent—?
I ens ho preguntem justament en un moment en què Barcelona es troba en plena transformació. La Sagrera, Glòries, Montjuïc, la Ciutadella del Coneixement o el Front Marítim són només alguns dels escenaris que es troben en aquests moments en un procés de transformació estratègica. I tot i que marquen el dia a dia de la Barcelona d'avui, les seves arrels venen de lluny, i sovint radiquen en un altre moment de profunda transformació que va viure la ciutat, que té nom propi: Pasqual Maragall.
Per això, aquest dilluns 6 de juliol The New Barcelona Post vam celebrar a Casa Cupra Raval el darrer Moments Estel·lars de la temporada, de bracet amb la Fundació Catalunya Europa, tenint una conversa sobre una figura que continua apareixent, una vegada i una altra, cada cop que es parla del futur de Barcelona: Pasqual Maragall.
I si bé l’objectiu era parlar d’aquella Barcelona que va imaginar, o del llegat que va deixar, és cert que la conversa, conduida per Toni Aira, es va centrar també en l'home que la va imaginar. O els homes. Perquè curiosament sobre l'escenari no hi va aparèixer un únic Pasqual Maragall. N'hi van aparèixer molts.
El Maragall intel·lectual, format en l'antifranquisme i en una sòlida tradició de pensament, com bé el descriu l'exalcaldessa i exconsellera Montserrat Tura. O el Maragall dels barris, que descobria Barcelona caminant pel Carmel, el Clot o la Trinitat, o fins i tot l’Hospitalet i Cornellà. Així el recorden l’activista veïnal Custodia Moreno i el geògraf i urbanista Oriol Nel·lo.
El Maragall que defensava la "revolució de les clavegueres" abans dels grans projectes. Perquè abans de les grans obres, veia la necessitat de canalitzar aigües residuals, eliminar el barraquisme i dignificar els barris. Les clavegueres com a primera revolució urbana.
El Maragall europeista. I Olímpic. Que tenia un projecte de ciutat. Reformista. Que plantejava problemes complexos i dubtes, “perquè parlava a la ciutadania com si fos intel·ligent”, explica Nel·lo. Que va ser president, però sobretot alcalde.
El Maragall constructor d'equips, que s’envoltava de gent bona i hi confiava. El reformista que fugia del victimisme. Que no necessitava càmeres, que mirava als ulls, que distingia quan algú parlava des de la necessitat real, i que era accessible, que no marcava distància amb el ciutadà. I el polític que, per damunt de tot, entenia que la ciutat no pertanyia als alcaldes, sinó als seus ciutadans.
El llegat i el no-llegat
Del seu llegat a Barcelona, curiosament, se'n destaca també una part intangible, gairebé invisible: una manera d'entendre el govern de la ciutat. Però abans hi ha el llegat més evident, el que encara es pot trepitjar. Una Barcelona transformada que va recuperar el litoral, es va obrir al mar, va reconnectar barris històricament aïllats, va impulsar els túnels de la Rovira, la Vila Olímpica, nous espais públics, equipaments i una ciutat que va deixar enrere el barraquisme i les aigües residuals a cel obert. No és casualitat que Montserrat Tura reivindiqués durant el debat la "revolució de les clavegueres" com la primera gran transformació de la Barcelona maragalliana. Una manera de canalitzar aigües residuals, dignificar els barris i garantir unes condicions de vida que avui semblen evidents, però que no ho eren als anys vuitanta.
Però tots tres ponents van coincidir que el llegat més profund de Maragall va més enllà d’una infraestructura. Va deixar una determinada manera de pensar Barcelona: amb planificació, amb ambició metropolitana, amb una mirada de llarg termini i amb la voluntat de construir consensos. Un projecte de ciutat que anava molt més enllà de les grans obres i que situava la cohesió social al mateix nivell que la transformació urbana.
Ara bé, "si allò era tan bo... per què no ho hem continuat?", qüestiona Custodia Moreno, sense rebre cap resposta evident.
Potser, el moment actual no permet fer una còpia simple del model maragallià. La ciutat ha canviat i, segons apunta Nel·lo, les mateixes fórmules ja no serveixen. "Fins a quin punt avui nosaltres podem millorar les nostres ciutats i, al mateix temps, fer que les condicions d'aquells que hi viuen siguin millors?", es preguntava, apuntant la següent paradoxa. "La financerització del mercat de l'habitatge fa que el mercat identifiqui les millores que nosaltres fem als barris i les tradueixi de manera immediata en increments de preus". El risc, advertia, és evident: "Nosaltres hem de millorar els barris, però, al mateix temps, depèn de com ho fem, la millora acaba comportant que els veïns que nosaltres volem ajudar no hi puguin viure més".
Nel·lo, de fet, lluny de reivindicar una còpia del model maragallià, defensa precisament l'esperit que el definia, la filosofia reformista, que el duia a tenir una “voluntat de mesurar el seu pensament amb la realitat una vegada i una altra per modificar la realitat, que és tossuda, com el seu pensament, que potser encara ho és més”. I conclou: “em sembla que aquest és el seu principal llegat".
I si ens qüestionem el seu llegat, el principal llegat, molts apuntarien directament cap als Jocs Olímpics i la transformació de Barcelona que van comportar. Però per a Tura, reduir Maragall als Jocs Olímpics seria un absolut error. "Pasqual és molt més que els Jocs Olímpics", insistia. Per això va reivindicar que la transformació de Barcelona no va ser un "miracle olímpic", sinó "una decisió ideològica", capaç de perdurar en el temps.
Potser per això, més de trenta anys després d'aquell discurs olímpic, el llegat de Pasqual Maragall continua interpel·lant Barcelona. No tant per les obres que va deixar, sinó per la capacitat —o la necessitat— de tornar a imaginar la ciutat amb la mateixa ambició. Qui està imaginant avui la Barcelona de les pròximes tres dècades? I com ho està fent?
PD. I avui, com està ell, Maragall?
Curiosament, la darrera pregunta de la trobada no va anar dirigida a cap dels ponents, un fet força atípic. Va anar a parar a la primera fila, a Cristina Maragall. Més enllà de la ciutat, més enllà del llegat polític, algú del públic va voler saber com està avui Pasqual Maragall.
I la seva resposta va ser breu i emotiva. "El Pasqual està bé. Fa dinou anys que està diagnosticat d'Alzheimer i l'estem cuidant tan bé com podem." Cristina Maragall va recordar que aquest també és un dels grans llegats del seu pare: la Fundació Pasqual Maragall, creada per impulsar la recerca contra una malaltia que durant massa anys "ha estat infravalorada". "Volem viure més anys, però volem tenir qualitat de vida", va resumir, reivindicant la necessitat de continuar investigant i de transformar també la mirada social sobre l'Alzheimer.
Una manera diferent d'acabar una conversa sobre el futur de Barcelona. Tornant, simplement, a una de les persones que la van imaginar.
