Madrilona: i si la gran rival de Barcelona fos alhora la seva millor aliada?

Vista àeria de la platja de la Barceloneta. © Paula Jaume
Vista àeria de la platja de la Barceloneta. © Paula Jaume

Barcelona i Madrid fa temps que es miren com a rivals i competeixen per atreure talent, inversions i mirades de tot el món. Però, més enllà d’aquesta pugna, comparteixen un mateix repte: fer-se un lloc entre les grans metròpolis globals sense perdre de vista la qualitat de vida dels seus habitants ni els territoris que les envolten. Així doncs, com poden aprofitar allò que les uneix i les diferencia per guanyar pes en l’escena global? És la qüestió que ha centrat la darrera sessió del cicle Barcelona/Madrid 2050, organitzat pel PEMB.

21 de novembre de 2026 a les 05:30h

En una partida de pòquer, no sempre guanya qui té les millors cartes. De vegades, la diferència és saber jugar-les. Cal saber quan arriscar, moure fitxa i, sobretot, llegir bé els altres jugadors. Les ciutats del món també juguen una partida de pòquer, tot i que no es disputi sobre una taula de casino ni ho facin amb cartes a la mà, sinó competint per atreure empreses, inversions i talent, generar oportunitats i fer-se un lloc entre les grans metròpolis globals. Barcelona i Madrid són algunes de les ciutats protagonistes que competeixen en aquesta lliga de metròpolis, algunes de les quals disposen de molts més recursos i capacitat de joc. Com assenyala Fernando Caballero, CEO de la consultora Urban Mind i autor del llibre Madrid DF, "ens toca jugar una partida amb ciutats que tenen molts més diners i millors cartes. I és per això que hem de saber aprofitar bé les fitxes que tenim".

Tot i que Barcelona i Madrid formen part d’aquesta competició global, sovint sembla que la partida més important la juguin entre elles mateixes. La seva relació s’ha construït, en bona part, al voltant d’una rivalitat que recorda la d’un “derbi futbolístic”, com apunta Carol Recio, presidenta de la Comissió Executiva del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB). Com passa amb el Barça i el Reial Madrid, cada moviment d’una ciutat sembla tenir resposta a l’altra, i els seus avenços es llegeixen sovint en clau de victòria o derrota.

Aquesta competència, però, no té per què ser negativa. De fet, també pot actuar com a motor de progrés. Caballero ho il·lustra precisament a partir de la rivalitat entre els dos clubs de futbol: "Quan un dels dos millora el seu estadi, l’altre també vol fer-ho". I a les ciutats, aquesta mateixa lògica es replica: els avenços d’una poden empènyer l’altra a millorar, i la competència pot acabar beneficiant el conjunt. Però, més enllà d’aquesta pugna, Barcelona i Madrid també són dues ciutats que poden aprendre l’una de l’altra davant d’uns reptes globals cada vegada més complexos. I és precisament aquest diàleg compartit que fomenta el cicle de converses Barcelona/Madrid 2050, organitzat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) en el marc de la Capital Mundial de l’Arquitectura 2026. La darrera sessió del cicle, celebrada al World Trade Center del Port de Barcelona i moderada per Elena Busquets, directora del The New Barcelona Post, ha explorat com Barcelona i Madrid competeixen per fer-se un lloc al món, però també què poden aprendre l’una de l’altra.

Perquè, en el fons, Barcelona i Madrid comparteixen una mateixa paradoxa: volen ser ciutats cada vegada més globals, però també han d'evitar que l'èxit les acabi devorant. I, així, totes dues ara han de fer front a les pressions que comporta aquesta projecció internacional, des de l’encariment de l’habitatge fins a la saturació de les infraestructures o la transformació dels barris.

Barcelona n’és un exemple clar. La projecció internacional que va impulsar arran dels Jocs Olímpics de 1992 va obrir les portes a una nova etapa de creixement, inversió i turisme. Però, mentre es preparava el camí cap a l’èxit, no es van preveure "els escenaris que vindrien després ni com es gestionarien", ha advertit durant la sessió Cristina Garrido, CEO d’Anteverti i cofundadora de CitiesToBe.

Elena Busquets, directora de The New Barcelona Post; Cristina Garrido, CEO d’Anteverti i  cofundadora de CitiesToBe ;  i Fernando Caballero, CEO de la consultora Urban Mind i autor del llibre Madrid DF, durant la sessió. 

Garrido ho il·lustra amb un record personal. Quan estudiava a Londres, va tornar a Barcelona per vacances amb ganes de seure en una terrassa de la Barceloneta i prendre un cafè. Però es va trobar totes les taules ocupades per grups de turistes disposats a cruspir-se una mariscada a les quatre de la tarda. L’anècdota, que pot semblar banal, amaga en realitat les dues cares d’una mateixa moneda: la globalització. Així, tot i que la projecció internacional d’una ciutat pot obrir oportunitats als seus habitants —com ara estudiar a l’estranger—, també pot acabar dificultant-los gaudir de la seva pròpia ciutat.

I, malgrat aquestes contradiccions, Barcelona i Madrid no es poden permetre renunciar a ser globals. " Les externalitats negatives de ser una ciutat global ja les coneixem i sabem més o menys com gestionar-les. Però les conseqüències de no ser-ho serien molt pitjors", apunta Caballero. La qüestió, doncs, no és deixar de créixer ni de projectar-se al món, sinó trobar la fórmula per aprofitar les oportunitats de la globalització sense que les seves conseqüències acabin passant factura als seus ciutadans. 

Però, què vol dir avui ser una ciutat global?

Però, abans de trobar la fórmula per continuar sent globals sense morir d’èxit, cal fer un pas enrere i preguntar-se: què vol dir avui ser una ciutat global? Perquè, de fet, aquesta mateixa idea de ciutat global ha anat evolucionant amb el temps. Quan el concepte va començar a popularitzar-se, a finals dels anys 80 i principis dels 90, es referia sobretot a les grans ciutats que concentraven el poder econòmic: les seus de les principals empreses, els bancs, els grans centres financers i les connexions de transport que les vinculaven amb la resta del món. En definitiva, ser una ciutat global volia dir tenir un paper destacat en l’economia internacional.

Avui, però, aquesta definició ja no és suficient. Les ciutats continuen sent centres econòmics i nodes de connexió internacional, però també han guanyat pes com a “actors polítics": cada vegada tenen més capacitat per intervenir en reptes globals, com el canvi climàtic, les migracions o la digitalització, i per impulsar iniciatives que van més enllà dels seus límits administratius, com ha apuntat Marta Galceran, coordinadora de recerca del Programa de Ciutats Globals del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). 

 Elena Busquets, directora de  The New Barcelona Post, i Marta Galceran, coordinadora de recerca del Programa de Ciutats Globals del CIDOB.       

Aquesta no és l’única novetat. També ha canviat el mapa de les ciutats que marquen el ritme de la globalització. Si durant dècades els grans referents eren ciutats marcadament occidentals, com Nova York, Londres o París, avui el focus s’ha desplaçat cap a nous centres de poder i innovació. Ciutats en països asiàtics o africans, com Shenzhen (Xina) o Lagos (Nigèria), en paraules de Galceran. I, de fet, avui dia, les ciutats que tenen més pes en l’escena global no són necessàriament les més poblades. També hi ha ciutats de dimensions més reduïdes que han guanyat protagonisme internacional gràcies al seu pes econòmic, la seva capacitat d’innovació o la seva influència en altres àmbits.  

Cristina Garrido: "Barcelona té el mar i el port, la proximitat amb Europa i l’obertura al món; Madrid, la capitalitat, les infraestructures i els vincles amb Iberoamèrica"   

Avui, doncs, no hi ha una recepta única per ser una ciutat global. Garrido cita models molt diferents: Singapur, per l’aposta per la tecnologia; Copenhaguen i Amsterdam, per la seva mirada sostenible, o Baltimore, que ha aconseguit reduir la seva taxa de criminalitat. Barcelona i Madrid, de fet, també tenen camins i fortaleses diferents.  "Barcelona té el mar i el port, la proximitat amb Europa i l’obertura al món; Madrid, la capitalitat, les infraestructures i els vincles amb Iberoamèrica", resumeix Garrido. 

Aquestes diferències també responen a dues trajectòries de globalització diferents. Barcelona fa més temps que està connectada amb l’economia internacional, gràcies al port, la indústria i la seva activitat exportadora. Madrid, en canvi, s’ha incorporat amb força a aquesta dinàmica en una segona onada, especialment a partir dels anys vuitanta, quan el pes creixent dels serveis i les noves connexions amb la resta del territori van impulsar-ne la projecció internacional. Caballero considera que haver arribat més tard també li ha permès aprendre dels encerts i els errors d’altres ciutats.

Vistes de Madrid, amb l'icònic edifici Schweppes. © Jordi Moncasi / Unplash

Una ciutat de ciutats, una gran àrea metropolitana o una "Madrilona"?

Per tant, si Barcelona i Madrid tenen fortaleses diferents, per què no aprofitar-les per sumar? Aquesta és, precisament, la proposta de Caballero: la "Madrilona", una mateixa plataforma de projecció internacional que permeti a totes dues guanyar dimensió. Davant de les grans metròpolis actuals com poden ser Shenzhen o Lagos, i que superen els vint o trenta milions d’habitants, Barcelona i Madrid continuen sent ciutats petites. Per aquest motiu, l’expert defensa la necessitat d’unir forces, partint de l’exemple com el Randstad neerlandès, el Benelux o la conca del Ruhr alemanya, on diverses ciutats funcionen com una gran metròpoli policèntrica.

La idea és traslladar aquesta lògica al territori i crear una mena de "ciutat de ciutats": una xarxa que sumi capacitats, infraestructures i connexions. Caballero ho descriu com un "núvol" socioeconòmic que s’estén pel territori a través de les empreses, les activitats productives i els desplaçaments quotidians. Això vol dir tenir en compte i incloure l’àrea metropolitana en el cas de Barcelona i, en el de Madrid reforçar municipis com Alcobendas, Getafe o Alcorcón perquè esdevinguin centres d’activitat per si mateixos. Caballero recorda que Madrid s’ha anat connectant amb el món sobretot en les darreres dècades i que, no fa tants anys, arribar-hi per carretera des d’alguns punts del territori era molt més complicat. 

Però aquesta xarxa no s’hauria de limitar a Barcelona i Madrid. Caballero proposa connectar-les també amb ciutats com València, Màlaga o Saragossa, per estendre les oportunitats econòmiques més enllà de les dues grans metròpolis. L’objectiu és evitar que les grans ciutats concentrin tots els recursos i el talent i deixin de banda la resta del territori. Caballero posa París com a exemple de ciutat en què s’ha produït aquesta fractura entre una gran metròpoli i el seu entorn. La seva proposta és que les ciutats globals actuïn com a motors de prosperitat per al conjunt del territori, i no com a illes desconnectades.

Vista des del Castell de Montjuïc, amb Collserola de fons © Josbel A. Tinoco

Perquè, quan es tracta de pensar com mesurarem l’èxit internacional d’una ciutat el 2050, Garrido planteja una pregunta sovint oblidada: "Per a qui?". Per a les empreses, els inversors i els turistes, o també per a les persones que hi viuen? "La ciutat és de qui hi viu", apunta Caballero. I, per tant, repte és evitar que els residents acabin sentint-se estrangers als seus propis carrers, però també aconseguir que les oportunitats de les grans metròpolis arribin als territoris del seu entorn.

En definitiva, en aquesta partida que es disputa a escala internacional, Barcelona i Madrid tenen una carta que no totes les regions poden jugar: comptar amb dues metròpolis globals a pocs quilòmetres, amb actius diferents i potencial per complementar-se. Potser, doncs, no es tracta de triar entre competir o cooperar, sinó de saber fer totes dues coses. De fet, la competència pot ser un estímul per millorar, sempre que no es converteixi en un obstacle per col·laborar. Perquè, si Barcelona i Madrid volen continuar guanyant pes en l’escena global, hauran d’aprendre a jugar plegades i, sobretot, assegurar-se que les oportunitats també arribin a les persones que viuen a les dues ciutats i als territoris que les envolten.

Etiquetes