08007 i 08033. A Barcelona, sis xifres poden separar dues maneres molt diferents de viure la ciutat. El primer codi postal recorre bona part de la Dreta de l’Eixample i abraça carrers tan cèntrics com la Rambla de Catalunya o el passeig de Gràcia. El segon identifica barris de Nou Barris com Torre Baró o Ciutat Meridiana. Entre un i l’altre hi ha pocs quilòmetres de distància, però també realitats urbanes molt diferents: els carrers on es creix, els comerços que es tenen a l’abast, els equipaments disponibles i, en definitiva, les oportunitats que ofereix cada barri.
Perquè viure en un lloc o en un altre no només dibuixa paisatges urbans diferents. També pot marcar les oportunitats al llarg de la vida: l’accés a l’educació, la sanitat o l’habitatge i, fins i tot, la possibilitat de continuar vivint al barri on s’ha crescut. Una desigualtat que, per a Carol Recio, presidenta de la Comissió Executiva del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), no hauria de venir determinada per unes xifres: “El codi postal no hauria de limitar les oportunitats d’un veí”.
El repte, doncs, és com es pot construir una ciutat on aquestes diferències no acabin determinant les oportunitats de qui hi viu. És aquesta qüestió la que ha centrat una nova sessió del cicle Barcelona/Madrid 2050, organitzat pel PEMB (Pla Estratègic Metropolità de Barcelona) en el marc de la Capital Mundial de l’Arquitectura 2026. El cicle posa en diàleg dues ciutats amb realitats urbanes i metropolitanes diferents, però que comparteixen alguns dels grans reptes de les ciutats globals: créixer, transformar-se i projectar-se al món sense perdre de vista la seva identitat i el dret dels seus veïns a continuar vivint-hi.
El codi postal per si sol, però, ja no explica tota la ciutat. Darrere de cada barri hi ha una xarxa de relacions que desborda els límits municipals: persones que es desplacen cada dia per treballar o estudiar, habitatges que es busquen més enllà del municipi on es viu, serveis que es comparteixen i activitats econòmiques que connecten territoris. Allò que passa en un barri, per tant, no sempre es pot entendre mirant només el seu codi postal.
És per això que el debat sobre les oportunitats també obliga a canviar d’escala. Habitatge, mobilitat, educació o desenvolupament econòmic són qüestions que cada vegada tenen més una dimensió metropolitana. En el cas de Barcelona, aquesta realitat fins i tot té un terme propi: la “Barcelona dels cinc milions”, un territori de 36 municipis que s’estén del Penedès al Vallès i al Maresme. Aquest territori també disposa d’una estructura institucional —l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)— que articula aquest àmbit supramunicipal, mentre que a Madrid aquesta mirada compartida entre la metròpoli encara s’està construint.
“A Madrid no existeix una entitat de participació metropolitana”, assenyala Jorge Nacarino, president de la Federación Regional de Asociaciones de Vecinos de Madrid (FRAVM). Per a Nacarino, aquesta mancança dificulta abordar des d’una mateixa mirada problemes que ja tenen una escala supramunicipal. Habitatge, mobilitat, educació o desenvolupament econòmic no s’aturen a la frontera d’un municipi, mentre que les decisions continuen repartides entre els diferents nivells d’administració: municipal, autonòmica i estatal.
A Barcelona, en canvi, aquesta estructura metropolitana existeix, però, com adverteix Miquel Borràs, president de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB), no sempre garanteix una participació efectiva dels veïns. Borràs reconeix que els mecanismes formals de participació han augmentat —consells de barri, audiències, sessions informatives o pressupostos participatius—, però qüestiona fins a quin punt aquests processos arriben a temps perquè els veïns puguin intervenir realment i tenir capacitat real de prendre decisions. “Moltes vegades els projectes ja venen fets”, lamenta.
Al seu parer, l’administració presenta una proposta pràcticament tancada i deixa un marge de temps molt reduït per fer-hi aportacions. Amb aquest funcionament, diu Borràs, aquests espais “es van desacreditant” als ulls dels veïns. Una crítica que comparteix Nacarino, que alerta que no es tracta “d’una participació que permeti una incidència real”.
De l’asfalt a l’habitatge
Però les reivindicacions que arriben avui a aquests espais tampoc són les mateixes que fa cinquanta anys. El moviment veïnal que en ambdues ciutats va prendre força a inicis dels anys 70 anys va néixer als barris per reclamar allò que hi faltava: asfalt, semàfors, transport públic, escoles o equipaments. Amb el temps, aquestes necessitats han canviat i les lluites s’han ampliat. L’habitatge, la mobilitat, l’urbanisme, el turisme, els serveis públics o el desenvolupament econòmic formen avui part de les principals preocupacions entre veïns, unes preocupacions que sovint transcendeixen l’àmbit municipal. Com explica Borràs, “ja no estem parlant només de posar un autobús o de fer un semàfor”, sinó d’intervenir en qüestions que condicionen la vida quotidiana i el futur dels barris.
Però la transformació dels barris planteja també un repte per a les mateixes associacions: com aconseguir representar-ne tota la diversitat en uns barris que són cada vegada més plurals, tant per l’origen de les persones que hi viuen com per les seves edats, interessos i formes d’organitzar-se. Per aquest motiu, incorporar gent jove —que, segons Borràs, tendeix a organitzar-se més al voltant de causes concretes com l’habitatge, l’emergència climàtica, l’ecologisme o el feminisme que no pas a través de les associacions territorials— i població migrant és avui un dels principals desafiaments del moviment veïnal.
Borràs assenyala també que la dificultat per accedir a un habitatge fa que moltes persones canviïn sovint de barri i no puguin arrelar-hi. Una situació que descriu com una mena de “vida nòmada” i que, segons ell, també dificulta implicar-se en la vida veïnal i construir vincles amb el lloc on es viu.
Regenerar sense expulsar
Que els veïns puguin participar no és només una qüestió de reunions o processos de consulta. També implica escoltar què passa als barris abans de decidir com transformar-los. És aquest l’objectiu que intenten abordar projectes de regeneració urbana com el Corredor del Besòs —a l’entorn del riu Besòs, entre Barcelona, Badalona, Sant Adrià de Besòs i altres municipis de l’àrea—, i Madrid Sur —que treballa amb barris del sud de Madrid com Vallecas, Moratalaz, Carabanchel, així com municipis com Móstoles, Fuenlabrada, Alcorcón o Leganés—.
En tots dos casos, els professionals que hi treballen, protagonistes de la segona part de la jornada organitzada pel PEMB, coincideixen que el coneixement dels veïns aporta una informació que sovint “no apareix ni als plànols ni a les estadístiques”, assegura Madalen González Bereziartua, arquitecta i coordinadora de la Càtedra de Regeneració Urbana i Metropolitana al Besòs (RUMB). Des de la universitat, han treballat amb escoles i entitats veïnals del territori per incorporar el coneixement i les necessitats de qui viu el barri cada dia.
Per aquest motiu, defensen, cal incorporar al procés la mirada de qui coneix el barri des de la quotidianitat i fer de pont entre el llenguatge tècnic, l’administració i la realitat dels carrers. Laura Inés Braojos, membre del col·lectiu d’arquitectes Madrid Borde Sur, assenyala la necessitat de “traduir els processos urbanístics perquè siguin “comprensibles i accessibles per als veïns”, especialment per a col·lectius com els adolescents o la població migrant.
És una manera de treballar que han intentat aplicar als projectes pilots que han desenvolupat al barri de San Cristóbal, al sud de Madrid, on la participació dels veïns ha servit per incorporar al projecte una mirada més propera a les necessitats del barri. Per a Braojos, explicar també aquests casos en què la participació ha donat resultats és important per generar confiança i demostrar als veïns que implicar-se pot generar resultats.
Alejandro López, del col·lectiu Madrid Borde Sur, també alerta que la participació dels veïns és clau perquè els processos de regeneració i transformació urbana no acabin provocant gentrificació i expulsant precisament les persones que hi vivien. Que siguin els mateixos residents qui ajudin a identificar les necessitats del barri i a definir les actuacions pot contribuir, defensa, a evitar que una millora de l’entorn acabi convertint-se en una nova font de desigualtat. Al capdavall, el repte d’aquestes transformacions és que millorar un barri serveixi per fer-hi més fàcil la vida dels qui l’habiten, i no per obligar-los a marxar del seu codi postal.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
