On acaba Barcelona? Cap on ha d’anar? Com hi ha d’arribar, i amb qui? Les grans ciutats del segle XXI fa temps que han desbordat els seus límits administratius, i els plans que miren de definir el seu futur avancen a una velocitat que no pot seguir el ritme de la realitat urbana. Amb l’horitzó posat en el 2050, Barcelona reflexiona sobre la ciutat que vindrà, i no ho fa sola, sinó compartint experiències amb una altra gran metròpolis: la de Madrid. “I no per contrastar models, sinó per posar èmfasi en què podem aprendre els uns dels altres”, aclareix Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB).
I és que, encara que les dues metròpolis parteixen de contextos i models molt dispars —tant històrics com socials i administratius—, comparteixen reptes subjacents, precisament radicats en la dimensió, i en aquest doble ritme entre la planificació i la ciutat, que avança més de pressa que qualsevol document. Aquesta base comuna ha quedat palesa al diàleg Barcelona/Madrid, dues maneres de ser metròpoli, dins del cicle organitzat pel PEMB Barcelona/Madrid 2050, i en el marc de la Capital Mundial de l’Arquitectura 2026.
Dins d’aquest com ser metròpolis, qüestionar-se la dimensió és clau. Perquè, així com els municipis tenen límits geogràfics, els grans problemes urbans no entenen de fronteres administratives. Com es gestionen les dificultats de l’accés a l’habitatge, si no és amb una mirada metropolitana? I la mobilitat? Qüestions que van des del canvi climàtic fins a les desigualtats requereixen una òptica metropolitana, i això no ho dubten ni des de Barcelona ni des de Madrid, com s’ha constatat al debat. “Els reptes són els mateixos a totes les metròpolis, però la forma d’afrontar-los és radicalment diferent en funció dels instruments que tens”, ha destacat Mariona Tomàs, professora agregada Serra Húnter de Ciència Política a la UB, en una taula rodona amb Rosa de la Fuente, doctora en Ciència Política a la Complutense de Madrid.
Els instruments, però, estan sotmesos a aquest ritme que no pot seguir el de la realitat urbana, i és que la complexitat dels reptes metropolitans avança més ràpidament que les institucions i els instruments normatius que impulsen per gestionar-los. “El repte és el temps: com fer que els plans s’ajustin a dinàmiques canviants. Sovint, quan arribem a solucionar algun repte, el repte ja ha canviat”, com reflexiona De la Fuente.
“Abans estàvem pensant pel 2030. Ara ja estem pensant pel 2050”, sempre amb el mateix horitzó, segons ella: “Aconseguir espais més habitables i més vivibles”. Aquesta mirada llarga requereix, sobretot, estratègia. I des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), ho tenen clar: “Un pla urbanístic ha de ser més estratègic que urbanístic. No ha de pretendre definir propostes concretes i finalistes, sinó definir els processos per arribar a la ciutat que estàs imaginant”, com ha defensat Xavier Mariño, director de l’àrea de Polítiques Urbanístiques i Espais Naturals de l’AMB, des del Canòdrom de Barcelona.
“I potser quan arribes a la ciutat que imaginaves ja no és aquella, i per això el pla s’ha de dissenyar perquè es vagi adaptant. És més important definir el procés i com s’ha de desenvolupar, i després ja arribaràs a la definició del projecte”, ha seguit Mariño, en un context en què l’AMB porta una dècada treballant en el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), el document que dibuixarà la metròpolis barcelonina del futur. Ara, encara la seva recta final, i ho fa des de cinc grans principis: preservar les funcions ecològiques, reforçar un model policèntric mitjançant avingudes metropolitanes, prioritzar l’accessibilitat i la intermodalitat; equilibrar els teixits urbans perquè sigui més inclusius i saludables, i reduir la dependència de recursos externs. Aquesta mirada substituirà el planejament actual, vigent des del 1976, en una àrea metropolitana que ha canviat de manera exponencial des de llavors.
Així, davant dels canvis en ciutats dinàmiques, cal mal·leabilitat: “Hem d’articular instruments que siguin adaptatius i que parteixin de la base que haurem de fer modificacions. Cal que sigui flexible”. Així ho considera la directora general de l’Oficina del Pla Sueña Madrid, Myriam Peón: “L’urbanisme que defineix la ciutat del futur ha mort. Cal que sigui un urbanisme adaptatiu”. Des de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Madrid, s’està fent per primera vegada aquest exercici de planejament estratègic, amb una normativa vigent des del 1997. Segons Peón, quan va encetar el camí per coordinar la regió en clau metropolitana, “el primer que va fer va ser trucar a l’AMB, per aprendre sobre aquesta organització i coordinació”.
Tot i això, hi ha múltiples disparitats entre el cas madrileny i el barceloní, començant per la dimensió: el municipi de Madrid, per si sol, té pràcticament la mateixa extensió territorial que la que sumen els 36 municipis de l’AMB. Aquesta diversitat en el territori de Barcelona pot explicar per què la ciutat i el seu entorn han hagut de construir mecanismes de cooperació entre municipis, en una voluntat de coordinació que es remunta segles enrere, i que Tomàs ha situat més enllà del segle XV, ja amb el Consell de Cent buscant complicitats i una “continuïtat territorial” més enllà dels límits del que llavors era Barcelona.
“Aquesta suma d’interaccions entre municipis del territori ha donat peu a plans, entitats, institucions”, fins a arribar a una AMB que és “una màquina de fer polítiques”. A parer de Tomàs, ha arribat aquí tot i no comptar amb un reconeixement normatiu equivalent al dels municipis i províncies, que l'AMB ha suplit a força de buscar aliances internacionals. Tot, després d’articular-se mitjançant un “exercici de contorsionisme, que va necessitar recorregut i temps”, segons Mariño. I és que, com destaca, “a l’Àrea Metropolitana hi ha moltes àrees metropolitanes”. És una diversitat que precisament enriqueix l’AMB, i que permet buscar encaixos i equilibris, “en zones més densificades, i altres que no ho estan”.
Juntament amb la diversitat, aquesta densitat és clau en les grans ciutats. Una ciutat massa densa pot desembocar en tensions amb l’habitatge, saturació de l’espai públic, conflictes d’usos o manca d’espais verds, però alhora la densitat és la que vertebra el territori, com ha posat Peón sobre la taula: “La densitat és el que permet tenir serveis a prop, la que permet que no necessitis agafar el cotxe constantment”. El que podria ser un equivalent a la ciutat dels 15 minuts.
Aquesta ciutat dels 15 minuts es topa a Barcelona amb la ciutat dels cinc milions. “A l’AMB hi ha 3,4 milions de persones, però tenim un territori funcional que desborda els límits administratius, fins als cinc milions de persones”, ha remarcat Tomàs. El fet que no existeixi —per ara— cap instrument que estengui la coordinació fins a la gran Barcelona dels cinc milions genera ara greuges als municipis que són metropolitans de facto, però no de dret, ja que assumeixen les externalitats negatives de ser metròpolis sense poder treure profit a les positives i sense poder d’influència en la presa de decisions i en el disseny de polítiques que, a la pràctica, els afecten: “El debat és també què passa amb els municipis que són metropolitans, però no estan dins de l’AMB”.
“Si una cosa tenim és que ens agrada molt pensar-nos. Tenim una bona quantitat d’estudis, plans, agendes urbanes, diagnòstics i reflexions”, que són valuoses per si mateixes per teixir la metròpolis dels pròxims anys, però que alhora tenen una derivada tant o més determinant: “Crear instruments no és important només per l’instrument com a tal, sinó que forcen a seure conjuntament”. I aquí és on es creen complicitats i aliances bàsiques per generar espais de confiança que desemboquin en més cooperació i, finalment, en la Barcelona metropolitana del futur.
