Barcelona mai va tenir un problema de longevitat. I tot i així, ara sembla obsessionada amb ella. Els europeus ja vivim més anys i, en molts casos, també som més feliços que els americans. I tot i així, en ciutats com Barcelona, la cultura de la longevitat estil Silicon Valley és pertot arreu. Veure-ho aquí descol·loca una mica. Perquè si hi ha una ciutat que mai ha tingut un “problema de longevitat”, és aquesta. Sol, carrer, vida social, menjar bé, caminar a tot arreu, terraceo fins tard… el sistema ja funcionava. I precisament per això crida tant l’atenció.
De sobte, allò que abans era simplement viure comença a convertir-se en projecte. Gent canviant l’aperitiu per objectius de proteïna. Converses sobre son, analítiques o edat biològica colant-se en sopars que abans eren de política, art o simplement decidir on anar a prendre alguna cosa amb bon ambient.
Allò quotidià comença a sonar a optimització; el que cada vegada més gent aquí comença a anomenar biohacking, tot i que, en el fons, no deixa de ser el mateix de sempre amb un altre llenguatge. I confesso que, en part, ho trobo fascinant: experiències com l’app Holo o els retirs de longevitat de Progevita m’han fet mirar aquest món amb uns altres ulls.
El més curiós és que Europa ja té moltes de les coses que els Estats Units estan intentant construir a base de tecnologia: ciutats caminables, una dieta basada en menjar fresc i peix, més vida al carrer, places i espais pensats per quedar-s’hi en comunitat. Aleshores la pregunta torna una vegada i una altra: si l’estil de vida mediterrani ja feia tantes coses bé, què estem intentant millorar exactament?
Crec que ara mateix conviuen dues maneres de viure aquesta tendència, i jo em moc una mica entre les dues. La primera són les “longeves”: persones que abans vivien des de l’ambició, la nit, la moda o carreres molt intenses, i que ara han traslladat aquesta mateixa energia al benestar i a l’auto-mesura. Moltes amigues millennial porten vides bastant estructurades —WHOOP al canell, control de la recuperació, proteïna, força, tot girant al voltant del son i amb la intenció de millorar els seus biomarcadors.
I, per ser justa, estan increïbles. Però també ho estan les meves amigues europees, entre inauguracions, sobretaules i escapades a la costa, prenent un Negroni un dijous com si res, amb una sensació de benestar que no sembla construïda, sinó més aviat natural. Totes dues busquen, en el fons, el mateix: energia, vitalitat i sentir-se bé.
Ningú s’escapa del pas del temps.
La meva incomoditat amb tot això no va tant contra el benestar en si. Ho entenc. Jo també soc competitiva, i aquest impuls de millorar-ho tot està molt present en el món emprenedor —i no és una cosa exclusiva del món femení—. En els homes també és cada vegada més evident l’obsessió per la maximització i l’auto-optimització.
Però també em costa ignorar la part econòmica que hi ha darrere de tot això. La carrera per millorar el cos és també una carrera per la nostra atenció. El son, el moviment, la recuperació, les hormones, l’estat d’ànim… tot es converteix en dades, s’analitza, es monetitza i torna a nosaltres en forma de productes, subscripcions, suplements o tractaments. El que comença com una auto-millora acaba convertint-se en un bucle constant de mesura i consum.
I tot i així, em pregunto si aquesta obsessió amb l’edat biològica no és també, en part, una distracció. Una manera de mirar cap endins just quan el món exterior sembla cada vegada més inestable, més incert, més difícil de llegir. Apagar les notícies i obrir una app de salut té sentit. Centrar-se en allò que pots controlar, també.
Però encara que crec que aquest fenomen mereix ser qüestionat, tampoc veig el panorama com una cosa completament negativa. Al mateix temps estan apareixent petites contra-tendències, sobretot entre la Gen Z, que tornen a portar el benestar cap a allò social. Run clubs en lloc de córrer sola. Matcha nights i supper clubs. Formes més compartides de sentir-se bé.
I potser aquí hi ha l’equilibri: no en rebutjar tota la cultura de la longevitat, sinó en qüestionar que hagi de ser un projecte individual. Perquè el que sempre ha entès l’estil de vida mediterrani, i el que ciutats com Barcelona encara aconsegueixen mantenir a estones, és que la salut no és només una cosa que es mesura al cos, sinó una cosa que es construeix en allò col·lectiu, en la manera com vivim junts.
