Barcelonins a l’Empordà

Els barcelonins ja han arribat a l’Empordà. Ho certifiquen aspectes d’una objectivitat més que científica: primer, els diminutius han augmentat de forma dramàtica (sentim dir “caletes”, “pastissets”, “croquetetes” i d’altres abominacions lingüístiques a mansalva); després hi ha canvis estètics igualment espantosos com una profusió vomitiva de pantalons de lli blanc o de gastronòmics altament nauseabunds, del tipus “menú de la gamba”. Però, per sobre qualsevol altra cosa, l’arribada dels barcelonins es nota en el fet que al Baix ha augmentat la mala llet d’una forma radicalíssima; fins fa pocs dies, a plaça tothom somreia i les pastisseries eren locals de reunió d’un noucentisme grecoromà. Tot això ha canviat en només quaranta-vuit hores, i ara tot déu fot cara de gos mal passejat. Oblideu-vos d’Afganistan o d’Ucraïna: aquest és un dels indrets més tensionats del planeta.

Els meus estimats taxistes de Palamós (que sospiren per l’arribada prompta de la tardor) també ho confirmen. Les rotondes del mercat semblen el creuament de Broadway amb la seixanta-vuit. To déu carda cops de clàxon i aquí no hi ha qui encotxi els clients amb tranquil·litat. Els entenc perfectament, i comprenc que la conciutadania empordanesa visqui desesperada amb l’arribada d’uns éssers tan xarons, invasius i malcarats com els barcelonins. Però també han de comprendre l’ètica de la meva estimada ciutat. Aquí a l’Empordà la gent de l’Eixample no hi ve a descansar, ni a oblidar durant un parell de setmanes llur addictiva i fatigosa relació amb la feina. En aquest indret de món la gent ve a desesperar-se i a fer cua fins a Castell durant hores per posar la tovallola a cent metres del mar, tot resant perquè la convivència familiar derivi en un divorci o, encara millor, en infart de miocardi.

Aquesta guerra bruta s’acabarà a finals d’agost. Tothom ho sap, és profecia, i l’única metòdica possible per aguantar aquestes setmanes de batalla consisteix en fotre’s i anar tirant. A casa tot això ho tenim molt ben resolt: vivim amagats a Vall-Llobrega, a tocar de Palamós i al bell mig de la muntanya, la qual cosa ens permet coexistir amb la bellesa del paisatge sense tocar els collons als indígenes. Baixem a comprar al mercat, faltaria més, però he desenvolupat una tècnica rapidíssima per omplir el carret de la compra com un autèntic esprínter. Demano la comanda amb un càlcul ben estudiat, em limito a disparar quatre frases sobre la temperatura del dia en qüestió, i piro de la vila cagant llets. No molesto, vaja. A la plaja hi baixo fent running, ben dematí, amb la qual cosa estalvio als empordanesos el meu espantós panxot suat i aquella respiració moribunda tan pròpia dels fumadors de puros.

Per la resta de coses pràctiques, passarem tots i cadascun dels dies de vacances sense ocupar els locals de la gent del poble (no representa cap esforç; la majoria dels bars i cocteleries d’aquest país són d’una sordidesa inigualable), no ens passaria pel cap anar a fer un “voltet” pel Camí de Ronda i ni molt menys una cosa tan xarona com anar a veure Oppenheimer a Platja d’Aro. Per altra banda, el nostre boicot a iniciatives per pixapins com el White Summer (o a qualsevol esdeveniment que gosi encastar un food truck a la nostra estimada terra) serà total i inapel·lable. Entenc que tot plegat puguin semblar actes d’importància menor, però sé del cert que els meus adorats empordanesos ens els agrairan com aigua de maig. En pocs dies tornarem a ciutat, que això de l’aire pur em demana una dosi extra de Diazepam. Quan arribi setembre, tornarem per celebrar la normalitat.

Els barcelonins han arribat a l’Empordà. Si sentiu el mot “fresqueta”, canvieu de carrer. Si us demanen un gintònic de Seagrams, apedregueu-los. Si gosen fer una barbacoa, truqueu urgentment a la policia. I si encara tenen la cara dura de citar Josep Pla, directament, mateu-los.