Albert Prat es posa sota la pell de l'advocat i narrador de Bartleby, el text que Melville va escriure i que, a dia d'avui, continua tenint múltiples interpretacions entre els cercles literaris. És una crítica al capitalisme?, és un retrat de la depressió clínica?, és una defensa de la solitud com a via per aconseguir la llibertat? Potser és tot això o, potser, no és res d'això. Bartleby té aquesta màgia: és el públic qui li dona el seu propi significat.
En l'adaptació que veiem ara a la Sala Atrium, duta a terme per Llàtzer Garcia, veiem un respecte absolut pel text i, per tant, per les seves múltiples lectures. Prat és l'únic protagonista d'aquest espectacle que, de manera magistral, protagonitza el descens a la bogeria que li produeix una actitud de resistència passiva. La frase de "Preferiria no fer-ho" desencadena en l'advocat tota una sèrie de sentiments trobats que el porten de la compassió, al fastig, a l'amor i a l'odi.
Bartleby no apareix en cap moment en escena i, tanmateix, la seva presència ho acapara tot. L'única frase que sentim de la seva boca és la de la seva preferència, la preferència a no actuar, la inacció com a bandera. Però ho comunica d'una forma pacífica, sense nerviosisme, sense rebel·lió, ni signes de desafiament de l'autoritat. I és precisament aquesta actitud pausada i calmada, la que fa que l'advocat caigui en una espiral de bogeria i descontrol.
Albert Prat brilla en escena
Aquest descens als inferns és magistralment interpretat per l'Albert Prat que, en un primer moment, es presenta com un advocat respectat de Wall Street que està creixent i guanyant més clients. Per abastar aquest èxit, necessita contractar un nou escrivent i és aquí on apareix per primera vegada el nom de Bartleby.
En tot moment, aquest personatge és explicat per la perspectiva de l'advocat, per tant, no coneixem Bartleby de forma real, sinó que la seva figura està totalment tenyida per la impressió que li causa al protagonista. Aquest recurs estilístic de Melville és brillant perquè, en tot moment, no podem conèixer realment Bartleby, només coneixem la petjada i l'eco que produeix en l'advocat.
I l'advocat es desespera amb aquest personatge. Tan bon punt pronuncia per primera vegada la seva rèplica de "Preferiria no fer-ho", el posat de seriositat, professionalitat i seguretat en si mateix, comença a esvair-se. "Com que "Preferiria no fer-ho"?", "això es pot dir?", es pregunta aquest advocat que, per primera vegada, es troba amb un acte de resistència pacífica davant la qual no sap com respondre.
A partir d'aquest moment, el personatge d'Albert Prat comença a transformar-se davant els nostres atònits ulls i passa de ser un respectable advocat de Wall Street a un ésser patètic, desesperat i totalment superat per una simple frase. A mesura que evoluciona l'obra, la seva estupefacció va en augment fins que, al final, l'advocat acaba sent igual (o més) estrany que el mateix Bartleby.
Aquesta transformació és hilarant. Veiem com la seriositat i respectabilitat d'aquest home comença a desaparèixer i passa a convertir-se en un ésser que s'arrossega per terra, que riu carregat d'histèria i que es mou entre la commoció i l'enuig.
La compassió com a reflex d'humanitat
Però a Bartleby també veiem que la compassió guia la presa de decisions de l'advocat. D'una banda, l'actitud de Bartleby se li mostras incomprensible i inacceptable; però, d'altra banda, la seva tranquil·litat, la seva solitud i el seu silenci li causen certa compassió i el fa reflexionar sobre la inacció. Perquè Bartleby no fa absolutament res i, precisament d'aquí, d'aquest "no fer", es genera tot el conflicte.
Aquest sentiment compassiu és el que fa que l'advocat no pugui desprendre's ni oblidar-se de Bartleby. Es preocupa pel seu destí, pel seu futur, fins i tot, paga diners perquè s'alimenti bé. Perquè, malgrat el seu distanciament social, Bartleby es perfila com un "rebel" que desafia les normes de la societat. Davant l'acció massiva, la inacció com a resposta; davant el compliment dels deures; les nostres preferències com a bandera.
La posada en escena de Bartleby a la Sala Atrium està molt ben dissenyada: s'ha apostat per un únic element (una gran taula de despatx) que reflecteix molt bé les jerarquies de poder a l'oficina, la importància del treball i el mur que existeix entre els dos personatges principals. A més, l'escriptori està situat al límit de la tarima, cosa que provoca que l'advocat es vegi obligat a moure's de manera molt incòmoda per aquest univers que, abans era seu, i que ara se li mostra estrany, petit i difícil.
Llàtzer Garcia ha fet un treball molt pulcre a l'hora d'adaptar aquest conte de Melville. Ha eliminat qualsevol distracció per centrar-se en la narració i en la interpretació. Teatre pur, directe, sense artificis que no necessita res més per brillar sobre l'escenari. Albert Prat retrata un advocat que passa de la professionalitat a la desesperació d'una manera tan visceral que és impossible no riure's de la seva metamorfosi. Sembla que sigui un personatge més de Kafka: de persona a escarabat per un fet insòlit que escapa del seu control.
Les discussions sobre Bartleby
Però, què ens va voler dir Melville amb Bartleby? Des que es va escriure el 1853, han estat moltes les interpretacions que s'han realitzat sobre el text. I s'ha dit de tot: que és una defensa de la solitud com un estat superior de consciència (una teoria que apuntaria a la influència en Melville dels assajos del filòsof Ralph Waldo Emerson en la seva obra The Trascendalist); també s'ha dit que és una paròdia sobre les reformes laborals que van tenir lloc a la Nova York del 1850; que és una reflexió sobre l'aïllament i la deshumanització que ens produeix el treball modern; i fins i tot, s'ha dit que és un reflex d'una malaltia mental (concretament, la depressió clínica), ja que es creu que el mateix Melville la va patir durant l'escriptura de Moby Dick.
Totes aquestes lectures poden ser certes o poden no ser-ho. El que està clar és que la frase "Preferiria no fer-ho" es percep com un cop a la taula, com un "Ja n'hi ha prou" que es llança a la societat productiva en la que sembla que el que fas és el que et defineix. I si no fas res, no ets res?
Bartleby pot ser que sigui l'últim home lliure, un personatge que no ha de fer res per ser algú. I ser en tota la seva essència. Observar el món, els núvols, estar quiet en una habitació i sentir el pes de la vida. Mai sabrem per què Bartleby aposta per la inacció ni, molt menys, per què "preferiria no fer-ho"; però el que sí que intuïm és que, amb aquesta actitud, es planta davant les ordres externes i prioritza les seves preferències. Perquè, al principi pot ser que només et demanin que revisis la còpia d'un document, però si acceptes aquesta petició, després què pot venir?
En la vida, l'únic èxit possible és el que s'aconsegueix de forma personal, en solitud i sense soroll
La influència de Bartleby en la història va traspassar l'àmbit literari: durant els temps d'Occupy Wall Street, el filòsof Slavoj Žižek va abanderar la frase "Preferiria no fer-ho" com el lema d'un moviment protagonitzat per professionals que, igual que el personatge melvillià, van protestar apostant per la inacció com a motor de la seva revolució.
Jo, de Bartleby, em quedo amb una lectura més humanista: i és que en la vida, l'únic èxit possible és el que s'aconsegueix de forma personal, en solitud i sense soroll. Encara que, des de fora, aquesta victòria es pugui llegir com a derrota. "Oh, humanitat".