Europa vol tornar a fabricar, i ho ha deixat clar amb una xifra: que la indústria passi del 14,2% al 20% del PIB europeu el 2035. El Industrial Accelerator Act, que la Comissió va presentar al març i que encara es negocia, hi posa eines concretes: preferència pel producte europeu en la compra pública i una simplificació i acceleració dels procediments per tramitar els permisos industrials, entre altres. Per primer cop en dècades, Brussel·les no parla de la indústria com d’un record, sinó com d’un objectiu.
És una molt bona notícia. Però tinc la impressió que moltes empreses la llegeixen com una notícia sobre Brussel·les, i no sobre elles.
Després de gairebé quaranta anys a la direcció d’empreses industrials de sectors tan diversos com l’automoció, la química, la gestió de residus, l’acer o l’automatització, he après una cosa: una llei pot obrir una porta, però no fa entrar ningú. Hi entren les empreses que ja s’hi han preparat. La pregunta, per tant, no és què farà Europa. És què haurien de començar a fer ara les empreses industrials de l’àrea de Barcelona perquè aquesta oportunitat no se’ls escapi. Jo hi veig quatre coses.
La primera és invertir abans que el mercat ho demani. La preferència europea en la compra pública beneficiarà qui pugui oferir capacitat, qualitat i terminis quan arribin els concursos, no qui comenci a pensar-hi aquell dia. Una línia de producció no es munta en tres mesos. Les empreses que avui continuïn ajornant la inversió fins que tot s’aclareixi seran les que demà miraran com uns altres s’emporten els contractes.
La segona és el talent. Fa uns dies vaig presentar el meu primer llibre a Barcelona (Fabricar o Depender), i la pregunta que més va preocupar el públic no va ser sobre aranzels ni sobre energia. Va ser aquesta: on són les persones amb ofici industrial? Podem tenir permisos en 18 mesos, però formar un bon tècnic de manteniment en costa molts més. Les empreses que no construeixin ara la seva pròpia pedrera mitjançant programes com la FP dual, una escola interna, o carreres tècniques amb el mateix prestigi que les de gestió, es trobaran amb la demanda, però sense les mans per atendre-la.
La tercera és mirar els proveïdors amb ulls nous. Durant més de trenta anys els hem triat bàsicament pel preu de la peça, encara que no es digui. La pandèmia i les restriccions xineses sobre els minerals crítics, entre altres coses que han passat a l’economia mundial, ens han ensenyat que aquest preu no inclou el cost de quedar-se sense. Made in Europe no serà només una etiqueta per vendre a l’administració: els grans clients industrials també l’exigiran, perquè voldran cadenes de subministrament que siguin molt resilients i que no es trenquin. Qui tingui proveïdors propers i fiables tindrà un argument comercial de gran valor, i que avui encara no sap que té.
La quarta, i potser la més incòmoda, és la dimensió. A Catalunya hi ha milers de PIMEs industrials excel·lents, moltes familiars, però massa petites per competir soles en un mercat que demanarà volum, inversió en tecnologia i capacitat de risc. El repte no és créixer per créixer, sinó assolir la dimensió que permeti invertir en tecnologia, captar talent, internacionalitzar-se i assumir projectes que avui queden fora del seu abast. Per això, ens cal compartir molt més amb universitats i centres tecnològics, i, sobre tot, pensar en aliances i en fusionar-se, cosa que no entra molt en la nostra mentalitat empresarial.
"Durant massa temps hem format directius per optimitzar el curt termini i hem explicat als joves que la fàbrica era quelcom del passat. I ara Europa ens diu que és el futur"
Res d’això depèn de Brussel·les. Depèn d’un canvi de mentalitat. A la presentació del meu llibre, la idea que més va connectar amb el públic va ser precisament aquesta: no hi haurà reindustrialització sense un canvi de mentalitat empresarial i de cultura de país. Durant massa temps hem format directius per optimitzar el curt termini i hem explicat als joves que la fàbrica era quelcom del passat. I ara Europa ens diu que és el futur. Seria imperdonable que l’oportunitat ens trobés sense haver-nos preparat.
La llei europea encara s’ha d’aprovar, i segurament canviarà pel camí. Però la direcció ja està marcada. Les empreses que es posin a caminar ara no hauran d’esperar a saber com acaba la negociació, ja que quan s’aprovi, ja hi seran.
