Hi ha moments en què una societat ha de decidir si vol limitar-se a administrar les seves dificultats o si encara conserva l’ambició de transformar-les. Crec que Catalunya es troba en un d’aquests moments.
Vivim un context internacional en què la confrontació guanya terreny, el joc de suma zero torna a seduir i l’estabilitat i la previsibilitat, dos factors essencials per a qualsevol projecte empresarial i també per a qualsevol projecte de país, són cada vegada més escassos.
Davant d’aquest escenari hi ha dues temptacions. La primera és resignar-nos i assumir que les grans decisions es prendran sempre lluny de nosaltres. La segona és pensar que, per canviar les coses, primer cal sacsejar-ho o destruir-ho tot. No comparteixo ni l’una ni l’altra.
Prefereixo una tercera via: recuperar la confiança en la nostra capacitat de construir.
Aquesta va ser una de les reflexions que vaig voler compartir durant la 31a Nit de l’Empresa de Cecot. Catalunya té prou actius, talent, iniciativa empresarial i societat civil per mirar el futur amb molta més confiança de la que sovint ens concedim. Però aquesta confiança també ens obliga a preguntar-nos què ens fa singulars, quines fortaleses volem preservar i quines transformacions estem disposats a impulsar.
"El repte ja no és només saber què ens passa. El repte és passar del diagnòstic a la transformació"
Fa massa temps que diagnostiquem alguns dels grans problemes del país. Sabem que l’accés a l’habitatge condiciona el desenvolupament dels projectes vitals i també la capacitat de les empreses d’atraure talent. Sabem que necessitem infraestructures adequades a una economia competitiva. Sabem que hem d’avançar cap a una indústria de més valor afegit i que els reptes demogràfics ens obligaran a abordar amb serenor i responsabilitat la immigració, la formació, la productivitat i la sostenibilitat del nostre model de benestar.
El repte, per tant, ja no és només saber què ens passa. El repte és passar del diagnòstic a la transformació. Però hi ha un segon repte igualment important: no n’hi ha prou de fer; cal fer-ho bé.
I fer-ho bé vol dir avançar sense renunciar als valors que donen sentit i solidesa a una societat democràtica: el respecte a les institucions i a l’estat de dret, l’equilibri entre drets i deures, la responsabilitat individual i col·lectiva, la dignitat de les persones, la cultura, el diàleg i la capacitat de construir consensos. La qualitat d’un país no es mesura només per la seva capacitat d’actuar, sinó també per la manera com decideix actuar.
I això exigeix institucions sòlides, una Administració més eficient, consensos polítics que sobrevisquin als cicles electorals i una societat civil disposada a assumir responsabilitats. També exigeix unes empreses competitives, perquè difícilment podrem sostenir una societat del benestar robusta sense una economia capaç de generar activitat, ocupació, innovació i recursos.
"El futur no vindrà determinat únicament pel context que ens toqui viure, sinó també per la nostra capacitat de modificar-lo"
Aquí és on crec que l’empresa ha de reivindicar també el seu paper social. A Catalunya, parlar d’empresa és parlar, sobretot, de petites i mitjanes empreses, de persones emprenedores i de projectes molt arrelats al territori. Per això ens preocupa que determinats debats acabin convertint l’empresa en adversari abans fins i tot d’haver identificat correctament el problema.
Necessitem un debat social molt més exigent. Si ens preocupen els salaris, parlem també de productivitat i de competitivitat. Si ens preocupa l’habitatge, siguem capaços d’acordar polítiques que ampliïn realment l’oferta. Si ens preocupa la sostenibilitat de l’Estat del benestar, afrontem també qüestions com l’absentisme, la fiscalitat, els costos energètics o l’eficiència de les administracions.
No podem continuar acumulant diagnòstics sense assumir la responsabilitat de les solucions.
"Catalunya necessita més visió estratègica, més consens, més autoestima i més capacitat d’execució"
Això també demana canviar determinada manera de fer política. La denigració de l’adversari, les promeses impossibles i les solucions aparentment senzilles a problemes extraordinàriament complexos poden donar rèdits a curt termini, però debiliten la confiança col·lectiva.
Catalunya necessita exactament el contrari: més visió estratègica, més consens, més autoestima i més capacitat d’execució.
A Cecot entenem l’inconformisme en aquest sentit. No com la voluntat de trencar per trencar, sinó com la negativa a donar per inevitable allò que sabem que podem millorar. Un inconformisme que no es conforma amb reclamar, sinó que proposa; que no espera que algú altre resolgui els problemes, sinó que s’hi implica; que no només pregunta què cal fer, sinó també com podem fer-ho possible.
El futur no vindrà determinat únicament pel context que ens toqui viure, sinó també per la nostra capacitat de modificar-lo.
I aquesta és probablement la responsabilitat més important que tenim davant les generacions que venen: deixar-los un país que no hagi renunciat a decidir què vol ser.