El Centre d'Arts Santa Mònica acull L'assalt de la il·lusió, una exposició coral de diversos artistes i diverses disciplines, que analitza com l'art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat i pretén destapar els paranys visuals que trobem en els mitjans de comunicació i en l'era de la postveritat. La mostra, que es podrà visitar fins al 27 de setembre, està formada per un espai en constant canvi. Trobem miralls, teles, parets mòbils i altres elements que propicien que l'entorn es transformi com ho fa la realitat. Al no existir una constant en aquesta realitat, aquest fet afecta directament la nostra percepció d'aquesta realitat.
Des d'una mirada allunyada de l'exclusivitat, la mescladissa proposada, d'artistes i pràctiques, planteja una evident tensió entre el punt de vista i els mecanismes que produeixen les imatges, així doncs, també els discursos, els relats i el que comuniquen.
L'exposició està composta per seccions:
- La seducció visual: l'espai no atén la raó, sinó a la seducció, a la il·lusió.
- Mecanismes: Revelació. Es mostra com es manipula la realitat per a aconseguir l'efecte desitjat.
- Crítica: Un qüestionament. Una reflexió dels artistes contra la màquina de producció d'enganys.
- Lectura històrica: Una recapitulació. Recorregut i exemples històrics i pràctics.
Mostrar i no mostrar. Ocultar deliberadament. Crear una il·lusió de la realitat. Preparar alguna cosa per a ser consumida dòcilment. El veritable propòsit de la mostra és el de reflexionar profundament sobre com s'estructuren aquests discursos des de les esferes de poder. Així doncs, cal revelar el què i el com.
En l'espai proposat conviuen la pintura, la fotografia i el vídeo. Cada llenguatge, cada disciplina, en aquesta mostra, construeix i confereix una nova realitat.
L'art és una eina que produeix enganys, i aquests, han configurat el nostre desig i han modificat allò que entenem i pretenem com a realitat. Si allò que ens fa humans és la capacitat de crear mites, la capacitat d'inventar realitats que semblin més reals que la mateixa realitat, no deuria l'art, també, desemmascarar aquests enganys, les tècniques, els mecanismes que construeixen aquestes ficcions, i encara més, tenint en compte el món postmodern, els discursos de postveritat i un entorn de fake news i sobresaturació de missatges?
A través del recorregut escenogràfic proposat, dinàmic i polimorf, l'espectador de L'assalt de la il·lusió participa en la mostra, a vegades desorientat, a estones entrant i sortint, amb un peu en la realitat i un altre en la il·lusió. El trencament deliberat d'aquesta línia és un dels encerts de la mostra quan aquest acte no és evident.
El gener de 1964, el psicoanalista Octave Mannoni publica un article en “Les temps modernes” sobre la negació de la realitat. El genocidi de Palestina, els desastres climàtics o l'ascens de la ultradreta en occident, són exemples mediàtics actuals. Saber que alguna cosa no és real o verídica, no disminueix en absolut el seu poder. La societat sembla no estar preparada per a conèixer tota la veritat del que succeeix i el perquè, sobretot, a ulls dels estats i els governs. Segons aquest discurs, cal donar la informació edulcorada i complaent com faríem amb un nen. I malgrat tot, l'individu modern, a vegades prefereix no saber. És preferible comprar una mentida que soni bé, perquè l'alternativa és aterridora. Afrontar la incomoditat, cerciorar-se que ens han enganyat o que hem estat traïts per les idees i els discursos ens empobreix, ens avergonyeix i ens fa semblar ximples. La producció de discursos i relats intencionats per a generar il·lusions de realitat està més en marxa que mai.
A. A. Murakami (Azusa Murakami i Alexander Groves) presenten Beyond the horizon, una instal·lació que desafia la relació entre aparença i realitat. Uns núvols d'aparença real estan situades dins de l'espai de la representació, a l'interior d'un espai. Aquest fet genera un xoc a l'espectador que assisteix atònit a un impossible.
Alain Josseau en Automacin war, planteja un noticiari fictici que cobreix la guerra a temps real, amb tota la desinformació i la propaganda típica dels conflictes bèl·lics, alguna cosa que a l'espectador li és familiar. Dins d'això que cal esperar, es revelen els perniciosos codis del llenguatge televisiu que posen en dubte el veritable valor que atorguem a la credibilitat del periodisme i a les versions oficials en la nostra societat postmoderna. Mitjançant una pantalla gran, es mostra un fals reportatge en el qual es donen notícies d'una robotització de la guerra en un període des de 2017 fins a 2026. S'usen discursos reals amb imatges d'arxiu o tretes de context. Hi ha connexions en fals directe, com també és habitual en la nostra realitat, i tot això conviu amb una maqueta que representa ciutats en ruïnes i imatges generades per un programari artificial. Les càmeres són robòtiques. La guerra és fictícia, però el relat està generat a partir d'històries i testimoniatges reals compilats i orquestrats per una intel·ligència artificial.
Chico Amaral, per part seva, presenta unes imatges automàtiques que semblen generar-se per atzar, plantejant el conflicte entre la nostra demanda de sentit i coherència amb relació a les imatges que consumim, i la realitat que ens diu que aquestes, es generin d'un mode aleatori, espontàniament i sense significat.
Mama, de Aneta Grzeszykowska, és una sèrie fotogràfica en la qual una nena sembla jugar amb la seva mare. La figura maternal, és en realitat una estàtua de cera realitzada amb un estil hiperrealista. La imatge qüestiona la nostra subjectivitat i ens inquieta. La realitat enfront del desig. Com ens arribarem a relacionar amb les figures robòtiques? A qui i com s'assemblaran? Quins rols tindran en la nostra societat? Arribarem a substituir els afectes humans i reals per afectes artificials i simulats?
Nimbus Kunstmuseum Hal, de Berndnaut Smicde, ens presenta un altre tipus de núvol. El núvol com alguna cosa que s'esvaeix, una cosa inassolible en les altures. Material vaporós que fa acte de presència en un entorn real. El núvol apareix com a element màgic des de la nostra infància, des de la idealització i els contes infantils, condueix irremeiablement a l'ensomni, a desconnectar la imaginació de la realitat. Som adults, sí, però continuem volent veure núvols, estar, literalment, als núvols. Aquesta és, per descomptat, una de les obres més notables de la mostra i dotada d'una força hipnòtica captivadora.
La il·lusió d'un pis propi, del madrileny Manuel Calderón, és una maqueta en miniatura amb espiells que ens creen la il·lusió d'un ampli pis i habitacions. Hi ha connexions impossibles, passadissos i fantasmagories que posen sobre la taula la il·lusió d'accedir a un domicili amb unes dimensions raonables, un fet que l'obra ens demostra impossible amb el joc de lents i percepcions.
Isolation, de Fabian Knecht, presenta un tros de trenta-dos metres quadrats del parc d'Horta al final d'un passadís. La introducció d'un espai natural en un espai tan artificial com la mostra, genera frustració. L'espectador vol gaudir d'aquesta naturalesa, però no pot. Sembla una entrada a cap lloc. Una metàfora perfecta d'una era postnatural. La reconstrucció deliberada de zones verdes artificialment situades per a adornar l'avanç del ciment en les grans urbs; la destrucció de la naturalesa en pro de la civilització, i després la reconquesta d'aquesta naturalesa per part del mateix que l'ha destruït.
En sortir de l'exposició, el testimoni ha d'afrontar, una altra vegada, l'actual decalatge entre allò proposat pels artistes i la consumició habitual d'informació del ciutadà mitjà en el món. Potser no ens serveix ja el mer fet de mostrar els mecanismes de propaganda i com som enganyats amb la saturació d'imatges manipulades, els discursos i la informació. Caldria preguntar-se, ara, quines són les armes amb les quals podem afrontar aquestes construccions? Com bregar amb això avui dia.
En Per què la crítica es va quedar sense energia? Dels assumptes de fet als assumptes de preocupació (2004), del filòsof i científic Burno Latour, l'autor planteja que portem molt temps, potser massa, dient que tot discurs és, en realitat, una construcció social. Que aquesta construcció social mostra que darrere d'allò que ingènuament acceptàvem en el passat com a real, hi havia poders, discursos i interessos que es plasmaven, i es continuen plasmant, a través de la societat de l'espectacle i d'una producció o sobreproducció intencionada de la imatge.
Avui dia, aquesta idea, que va produir un efecte crític intel·lectual de gran i necessari calat, aquest gran desvetllament dels interessos ocults, aquest demostrar que la realitat comporta una construcció densa i complexa, s'usa, finalment, per a un senyor o senyora en YouTube, per dir que la terra és plana, que la neu que cau a Madrid en plena pandèmia, és artificial, que la mateixa pandèmia era una mentida inventada pel govern per a controlar-nos, que els cheimtrails o rastres de fum que deixen els avions al passar pel pel cel, el que fan realment, és tirar productes químics o aerosols per al control mental, o fins i tot, que Austràlia no existeix.
Si en la societat tenim negacionistes del canvi climàtic, conspiracionistes i terraplanistes, ens hem de preguntar si la idea o l'eina de dir: “desconfia de tot”, és la que avui en dia es necessita.