Un llibre, una cançó, una melodia, poden ressuscitar creadors, missatges de qui ja no hi és. I en les mans de la Mireia i el Joan Miquel això passa sempre, a l’uníson. Vint dits pujant i baixant els petits nivells que separen, en cada tecla, el so del silenci. Així sorgeix l’espectacle de Nexus Piano Duo, el nom que agermana, fusiona, compacta i presenta una parella de pianistes a quatre mans. Delecten l’audiència, un públic més fidel com més els coneix, els sent tocar i gaudeix, de manera individual també, justament gràcies a la discografia que van fent.
Els quatre discos que ja han editat són creuers, transatlàntics d’emocions. Van fent escala en diferents èpoques a través de l’escriptura musical d’autors diversos. Són l’altaveu del treball de compositors que, d’altra forma, serien només composicions efímeres, com totes aquelles peces compostes per a piano que només es poden sentir en un concert o en audicions privades. El Joan Miquel i la Mireia han volgut que els seus discos siguin la connexió d’autors més o menys coneguts pel públic general, però a l’abast en suport físic, per acompanyar vetllades a casa, matins relaxats de diumenge o moments de treball. El so de piano pot ser aquell massatge sonor per a les nostres neurones, en qualsevol moment del dia i de la vida. I, en aquest cas, són el batec d’emocions inspirades en altres moments de la història.
Les pauses, les notes, sostingudes, breus, llargues, ràpides i més lentes van fent el camí de la música en les mans d’aquesta parella que fan passejar les tecles alhora. L’any 2000, cada un va deixar Barcelona per anar a aprendre piano al costat d’un professor referent, una eminència que els va tenir als dos com a alumnes, sense que es coneguessin. Fins que, un dia, es varen creuar sortint de classe.
De fet, havia estat aquell mateix professor, Leonid Sintsev, que havia donat classes a l’ESMUC, a Barcelona, qui va esperonar, per separat, tant la Mireia com el Joan Miquel, per anar a perfeccionar l’art de tocar el piano a Rússia. Tots dos varen seguir el consell del professor. I aquell any que començava el segle XXI, sortint un i entrant l’altre a les classes particulars de piano amb Leonid Sintsev, professor al conservatori de Sant Petersburg, va sorgir l’espurneta d’una història que trenaria trajectòria personal i professional entre tots dos.
Al conservatori de Sant Petersburg -ciutat aquests dies bombardejada-, els lavabos eren comunitaris, però en cada habitació cada alumne tenia un piano. En una d'aquestes, va ser on la Mireia i el Joan Miquel van tocar junts per primer cop a quatre mans. Va ser una sonata de Mozart. Aprofitaven l’avantatge del carnet del centre per anar, cada dia, a un concert, una òpera o un ballet. Recorden aquell temps com una època extraordinària.
La d’ara, també la recordaran amb molt bon gust. Han fet ja quatre discos i no han deixat mai de celebrar concerts arreu: a l’agenda que van actualitzant al seu web, van anunciant allà on aterren les seves quatre mans coordinades: a Valls, a Vilafranca, a Barcelona, allà on sigui. El pròxim mes de novembre aniran a presentar el seu últim disc, Emotio, a la Schola Cantorum de París, una escola de música amb cent trenta anys d’història.
Emotio és per a ells un disc tant o més especial que els anteriors, perquè el van enregistrar al Petit Palau, amb Andrea de Leonardis, un enginyer de so especialitzat en la gravació, edició i postproducció de música clàssica, instrumental i coral. Aquest treball de la Mireia i el Joan Miquel porta a redescobrir la música catalana per a piano a quatre mans. Tal com expliquen en la seva presentació, “és un viatge sonor a través del piano a quatre-mans, un gènere íntim i alhora expansiu que convida a compartir l’experiència de la música en la seva essència més humana: el diàleg i la complicitat”.
D’això en són experts. La seva compenetració per a interpretar cada partitura conjuntament és la seva escola de diàleg i complicitat. També de moltes hores d’estudi i assaig, que, però, s’acompanya sempre d’aquella il·lusió que traspua tot el que es crea. Amb el llenguatge de la música i aquesta emoció s’ha teixit, naturalment, l’harmonia d’aquesta parella, que són pares d’un noi i una noia, ara adolescents que, només d’oïda, amb tot el piano que han sentit a casa des que van néixer, i les orientacions dels pares -que són professors de piano-, van aprendre a tocar. “Un d’ells sí que vol dedicar-se a la música, però amb la guitarra elèctrica, que ja toca”. Diuen, a més, que els seus fills són els seus més grans crítics, per aquesta bona oïda tan entrenada, “saben que allà no has fet la nota que senten cada dia”, comenta la Mireia.
Música a casa i a l’aula
A mesura que es fan grans, es van fent més conscients del valor de tanta riquesa musical a casa. “De vegades ens paren fans pel carrer, i ens diuen: sou famosos”. Saben que el seu públic és molt concret, “gent gran més que joves, senyores que van a concerts de clàssica”. Però, de tant en tant, se sorprenen: “Un dia érem a Barcelona en una cafeteria i un noi ens va venir a dir: vosaltres sou Nexus piano, oi? M’encanta com ho feu, vinc als vostres concerts. I també els ho vam explicar als nostres fills. Que et reconeguin pel carrer és molt bonic”, diu el Joan Miquel. En realitat, afegeix, “el que t’agrada és que arribi a tothom a qui li pugui interessar. Ja sabem que treballem per a un públic petit, perquè toquem música clàssica, però que pugui arribar ens satisfà”.
D’algun dels seus alumnes també en celebren els èxits. “És molt satisfactori veure que algú d’ells ha acabat triomfant i l’hem deixat molt ben situat”, diuen. Com a músics i professors de piano, saben que la música ensenya a esforçar-se, a estructurar la ment, disciplinar-se i crear.
Sobre les preferències de compositors, expliquen que els agrada tot, però que s’han especialitzat en els autors dels segles XX i XXI, com Stravinski, Ravel, Shostakóvitch, Gershwin i en músics catalans actuals com Josep Soler.
Catalans són també els set compositors de les obres del seu darrer disc, Emotio: Moisès Bertran, Narcís Bonet, Francesc Civil, Robert Gerhard, Marc Migó, Josep Soler i Mariona Vila. “Creiem que és la nostra responsabilitat, valorar la música silenciada dels compositors d’aquí perquè, en alguns moments, puguin sortir a la llum. Perquè sempre sembla que el que ve de fora és millor i no, cal polir i redescobrir els treballs catalans”. I puntualitzen que fer un disc també és la voluntat de construir memòria musical, enregistrant partitures que en altre temps es tocava a les cases i amb amics, per a crear-ne un llibre sonor.
Expliquen que sempre han tingut amics compositors, “això és una cosa natural dels intèrprets. Els compositors necessiten intèrprets. Per això ens envien molta música de la que fan, encara que nosaltres no sempre donem l’abast, però sempre ens fan saber el que han compost i amb ells s’estableixen relacions, interaccions maques”. Així doncs, els discos els fan amb obres de compositors catalans, encara que als concerts, els grans reclams d’oïda com Mozart, Bach, Schumann i Ravel també sonen.
D’ençà fa dos anys, a banda de compartir vida personal, temps d’estudi i assajos al piano i concerts, la Mireia i el Joan Miquel també treballen al mateix conservatori, el Conservatori de música de Badalona, com a professors de piano clàssic. Diuen que “la demanda d’estudiar piano no ha baixat, inclús ha augmentat”. Però ara, reconeixen que els joves tenen moltes opcions d’entreteniment i formació i que, “una cosa és els alumnes que volen fer piano i, l’altra, la gent que va a un concert. Sobre això, encara hi ha molta feina a fer. “Als alumnes els encanta la música, els que venen al conservatori volen tocar el piano, però que hi hagi l’educació a casa que vagin a un concert, això és una altra cosa. A la nostra època, amb només dos canals a la tele, i sense mòbil, era una altra història”. I, a més, reconeixen que “anar a concerts, amb el 21% d’IVA és car. Però la nostra feina és que als qui comencen de petits els creem el gust perquè després, en un futur, siguin consumidors de música, que vagin a concerts”.
Sense obviar aquesta punyent situació de l’alt preu de la cultura al nostre país, per a ells és un privilegi poder-s’hi dedicar. “Llevar-te cada dia i poder estudiar, pensar en música i fer música és un goig. Dedicar-nos a això és magnífic, ens donen l’oportunitat de tocar, ens deixen expressar, la nostra professió és molt bonica. La tornaríem a escollir”.
Amb aquesta vida on un i altre esdevenen, pràcticament l’ombra de l’altre, per a entendre’s -diuen- “no ens calen les paraules”. I als concerts, la solitud del pianista al davant de milers de persones, en algun cas, ells no la viuen. Tot és seure i continuar fent... com a casa.
