Cristina Lamar: 'La meva música és feta amb el cor i pel cor'

Emocionada. Feliç. I agraïda. Així ens rep Cristina Lamar des de la Costa Brava, una cantant emergent que està en un dels moments més dolços de la seva carrera: presenta el seu segon disc i, per primera vegada, ha actuat a casa. I ho ha fet per la porta gran: a escenaris de festivals com el BARTS Festival o el Blaumarí Festival, dos espais que aposten fermament pel talent emergent amb escenaris i actuacions prèvies als concerts oficials. 

Aquesta il·lusió pel que està vivint es nota en la seva veu i en la seva mirada. Una artista que fusiona la música llatinoamericana amb la seva essència mediterrània per a crear cançons íntimes, poètiques i plenes de veritat. 

— Cristina, et defineixes com "storyteller musical". Ens pots explicar millor aquest concepte?

—Jo vaig estudiar música, però sempre m'ha agradat molt la poesia i explicar històries. Òbviament m'encanta ser cantant, però sí que és veritat que em vaig adonar que el que més m'agradava era escriure històries i explicar-les en poesia. I poder cantar les meves cançons amb la sinceritat del cor em va fer adonar-me que la gent hi connectava perquè soc molt sincera. Intentar que la gent conegui la cara real de la història, tot lo bo i tot lo dolent. Per mi, primer seré escriptora i narradora, i després cantant.  

— Així que ets, sobretot, una poetessa... 

— Jo vaig estudiar música i composava per a altra gent, però a mi m'agradava molt escriure narracions o poemes. Em pensava que algun dia publicaria si l'univers ho volia, i els meus poemes es van convertir en un disc. Els vaig començar a musicar amb el piano, i d'allà neix el primer disc i, òbviament, aquest segon.

M'agrada molt escriure, sempre porto una llibreta amb mi, i crec que és la meva manera de romantitzar i entendre què em passa. Si me'n vaig de viatge, dic la cosa més absurda, com que un dia hagi fet sol, o que t'hagis trobat algú i li hagis dit bon dia a un desconegut. Després passa el dia, i de sobte llegeixes aquell diari i dius: "No ha sigut tan mal dia". D'aquesta tradició vaig començar a escriure.  

Sempre porto una llibreta amb mi, i crec que és la meva manera de romantitzar i entendre què em passa.

— Vas fer un primer llibre... que és un disc de poemes musicalitzats! 

— Jo sempre dic que el meu disc és tot el que he viscut, totes les històries que he viscut, però acompanyades per la música i pel Mediterrani, que és on jo sempre he escrit. Vull que la persona, quan senti el disc, digui que la Cris és de molts llocs, perquè es nota que beu de moltes cultures. En canvi, quan faig recitats en algun concert, m'agrada molt parlar i explicar coses, i a vegades faig un petit recital a cappella; són formats completament diferents. A les meves cançons, l'eix central sempre és la història nascuda de l'escriptura, del poema i de la narració.

— Vas néixer a la Costa Brava, però te'n vas anar a viure a Colòmbia. Aquesta doble identitat, creus que es percep a la teva música?

— Moltíssim. Sempre que la gent m'ho diu, dic que soc d'aquí, de la Costa Brava, del Mediterrani, i crec que se'm nota molt la manera de ser i de viure. I de sobte un dia me'n vaig a Colòmbia i em vaig enamorar molt d'aquella cultura. Jo no la coneixia; m'encantaven els boleros de Mèxic o la bossa nova de Brasil, però la música colombiana no la coneixia tant. Em vaig enamorar molt, es va donar l'oportunitat de començar a treballar allà, i el meu projecte realment neix allà. 

Com que tot el meu disc i tota la meva música són les meves històries i tot el que he viscut, em vaig impregnar un munt de tot el que escoltava, sobretot perquè en el procés vaig començar a escoltar música andina, que ve d'aquesta part més de les muntanyes. I en aquesta música hi ha un instrument que es diu el cuatro veneçolà, que és com una guitarra petita. És molt curiós, perquè és com un accent que mescla el català amb el colombià. Òbviament hi ha sons i una fragrància molt mediterrània en les textures, però les guitarres i les percussions, tot és molt llatinoamericà. Una gran mixtura, una gran abraçada entre aquestes dues cultures que s'assemblen molt. 

— Vas començar fent soul, R&B i música en anglès. Però ara fas una música diferent, oi?

—  Sento que estic fent un camí i cada dia vaig evolucionant i provant la meva identitat. Et diria que aquest nou disc s'emmarca molt en el gènere folk-cantautor amb rtimes del soul. Quan vam començar el disc, me'n recordo que deia: "Ostres, jo vinc de fer soul i ara estic fent una música diferent". Però amb un productor anglès dèiem que el soul es diu així perquè es canta des de l'ànima. Els instruments que toquem són súper acústics, tot es grava en bloc, en directe, és a dir, no hi ha capes ni la neteja o el perfeccionisme d'avui dia. 

— Tinc entès que aquest àlbum es va gravar d’una sola vegada... 

— La gravació es diu en blanc: hem gravat tot com un concert. No hi ha metrònom; el tempo el porta el percussionista, no existeix un tempo fix. Vam fer unes 7 tomes de cada cançó i ens vam quedar amb la toma que sentíem que millor havia capturat l'energia, l'esperit. No és que després fem talls i regravem aquí, sinó tal qual, com un bloc.

Crec que el bonic d'això és que tu pots percebre la interpretació del guitarrista, la llima dels dits, o quan de sobte ens miràvem i tocàvem sense que estigués planejat. I crec que la màgia d'explicar la història des del minut zero, tal com cadascú la sent, fa que el que escoltes en viu sigui el mateix que a l'àlbum; no s'ha fet un Frankenstein.

— I quina diria que ha estat la inspiració per compondre aquests temes?

— En aquest disc en concret, totes són històries que visc. Va ser molt estrany, perquè jo no sabia què m'estava passant ni què sentia, però li canto a l'amor bonic. Jo no ho sabia, però sentia que estava molt enamorada i no entenia de què. L'any passat deia: "Ai, és que vull un amor bonito, què em falta?", però estava escrivint enamorada!   

Quan el vam gravar, i sobretot després d'entendre una mica el que estava passant, vaig veure que li estava cantant a l'amor que ja existia: als amics, a viatjar, a la vida, no només a la parella.  Des de llavors va quedar el nom d'Amor Bonito com una descripció, i ha sigut un disc que m'ha tornat la fe en què l'amor ja està present. 

Li estava cantant a l'amor que ja existia: als amics, a viatjar, a la vida... 

— Aquest 2026 presentes el teu últim treball, Una flor en la luna. Ens en parles una mica? 

— Estàvem gravant el disc i em passava una cosa: saps quan tens un amor molt bonic però penses que és impossible que et passi a tu? Penses que no tot pot ser tan perfecte i t'hi tanques en banda, com si fos tan impossible com veure néixer una flor a la lluna.

Posar-li aquest títol va ser com adonar-me que jo mateixa creia que tot això era impossible. Durant el procés ho veia un somni inabastable, i ara, haver fet el disc, poder-lo presentar i cantar a casa, em demostra exactament el contrari. Per mi, Una flor en la luna significa precisament això: entendre que les coses més boniques, aquelles que semblen impossibles, es poden fer realitat si creus en elles. 

Una flor en la luna significa això: entendre que les coses més boniques es poden fer realitat si creus en elles. 

— Aquest estiu has actuat al Blaumarí i al BARTS, a l'escenari d'artistes emergents. Com ha estat l'experiència?

— Va ser preciós. Jo mai havia tocat amb la meva música aquí, no havia tingut la possibilitat encara. Els dos espais van ser increïbles. El Blaumarí va ser al mig del mar, el meu ecosistema al 100%, i el BARTS va ser a Barcelona, al Poble Espanyol, un espai preciós. 

I és molt curiós perquè arribes a un espai on estàs com un village, una prèvia a un concert amb un públic ja més massiu. Crec que és una oportunitat increïble. És un espai al qual és molt difícil arribar, a un escenari amb un públic que no sempre pots tenir, però tot i així vaig sentir molta calidesa de la gent. Va passar una cosa molt bonica: jo explico d'on vinc, què vull, i durant el concert animo la gent a cantar alguns mantres o a intentar internalitzar-los. Tenia molta por que això no passés, però la gent es va començar a animar i a cantar. Per a una artista emergent, poder tenir aquests escenaris és increïble. 

— Creus que aquest tipus d’altaveu als festivals et permet guanyar més visibilitat? 

— Sí, totalment. Per exemple, al Blaumarí, en baixar de l'escenari, em va venir a parlar molta gent que no em coneixia de res i s'havia aturat a escoltar-me. Sento que per donar-te a conèixer és fantàstic, i també perquè actua com un altaveu enorme per pujar als escenaris. De fet, després del Blaumarí vaig pensar: "Quan estic a Espanya, necessito potser més aquesta embranzida". Et veuen productors o gent de la indústria, i en acabar et venen a dir: "Mira, Cris, ens ha agradat molt". És com una cadena que s'alimenta sola.

Estic molt agraïda, i a més en els dos festivals la gent va ser súper humana i propera. Sense anar més lluny, al BARTS em va venir a veure un home que em va explicar que havia anat a un concert totalment diferent, però que la meva música li havia remogut coses personals. Ostres, mai saps on et trobaràs algú que connecti realment amb el teu missatge.

— Com a artista emergent, entenc que és complicat fer-se un forat. Com ho treballes del dia a dia? 

— Ui, és molt difícil! Al principi deia: "Ho faig tot jo", però a poc a poc et vas aliant amb altra gent. Quan comences a moure't per Catalunya o per la resta d'Espanya, veus la necessitat de buscar suport professional per a determinades tasques. És molt dur: arribar als festivals i que et paguin costa molt, però fins i tot aconseguir tocar sense cobrar tampoc és fàcil. Però t'he de dir que a mi tots els festivals em van pagar, i estic molt agraïda.

Jo soc una persona que sempre paga als meus músics; si la banda en comptes de cinc només podem ser tres, serem tres, però tothom paga, encara que jo no guanyi. I és que a més de ser cantautora, has de fer de manager, de contractadora... Sota el meu punt de vista, ser artista és un 30% de la feina i el 70% restant és portar-ho com una empresària. 

Ser artista és un 30% de la feina i el 70% restant és portar-ho com una empresària.

— Pots viure de la música o has de fer malabars com molts artistes?

— Faig malabars. Tinc moltes feines i no me n'avergonyeixo gens. Ho dic obertament: tinc un somni, que és aquest disc de cantautora, i a més faig un gènere que és difícil que funcioni comercialment de seguida. Estic tot l'estiu fent de tot. Cristina Lamar compon i canta les seves pròpies cançons, però també faig bolos de jazz, de boleros i treballo en una oficina. Vull dir, tot el que calgui per tenir després la llibertat absoluta de fer el disc que jo vull tal com l'imagino.

Podria dedicar-m'hi a una altra cosa més comercial, però no faria la música que em representa. El dia que estigui fent quelcom que no m'agrada, res d'això haurà servit de res. Si m'hagués d'emportar un premi fent una música que no sento meva, seria una persona molt trista. Si s'han de fer malabars i compaginar mil coses, es fa. I quan la gent m'ho pregunta de veritat i em diuen: "Cris, tu què estàs fent ara?", jo els explico els meus horaris sense problemes: de vuit a quatre a l'oficina, a les quatre em poso a compondre o a gestionar els projectes de Colòmbia, i a les nits faig bolos. I no passa res, estic molt contenta.

De vuit a quatre a l'oficina, a les quatre em poso a compondre o a gestionar els projectes de Colòmbia, i a les nits faig bolos.

— En ple 2026, com creus que es troba el sector de la música i quins canvis creus que necessitaria fer? 

— El sector viu massa atrapat en tendències efímeres, en el culte a la fama ràpida i en grans espectacles de focs artificials per por que la gent s'avorreixi. A més, falten sales intermèdies i de vegades es dona massa altaveu a projectes que després no funcionen en directe. Tot i això, el públic està començant a demanar música autèntica i de veritat. El repte és cuidar el directe perquè la gent torni a connectar amb l'art de tu a tu, apostant per la proximitat i la sinceritat per damunt de la superficialitat.

El públic està començant a demanar música autèntica i de veritat.

— I ja per acabar, Cristina, si haguessis de definir la teva música en una sola frase, diries...   

— És música feta amb el cor i pel cor.