'Història de l'amor', una performance plena de poesia i metàfora

Per respondre-les, han creat aquesta peça en la qual se'ns presenten diverses històries amb personatges sentint i patint l'amor (perquè sí: l'amor també es pateix, sobretot, quan comença a aparèixer aquest granet de sorra que s'acaba convertint en un desert sencer).

Consell per acostar-te a aquesta proposta teatral: ves amb la ment oberta! Important apunt. Perquè estem davant d'una performance, una actuació en la qual hi ha diferents escenes i diferents estímuls que, al principi, semblen totalment inconnexos, incoherents i extravagants. Però ULL: perquè al final, tot cobra sentit, tot s'uneix, fil per fil, història per història, per veure'ns reflectits a nosaltres mateixos en aquesta bogeria que acabem de presenciar. 

És una proposta que impacta. Ja començant amb la primera escena en la qual veiem l'actriu (immensa!) en un primer pla i passant per les diferents emocions que ens produeix l'amor. Ella no es mou, la quietud és la reina de l'escenari, però, gràcies a la càmera, podem veure cada gest subtil, aquesta petita llàgrima, aquest indici de somriure, d'esperança, de por... Un treball de l'actriu que és impressionant i on ens fiquem, de ple, en aquestes emocions que tant agraden i tanta por fan, que produeix l'amor. 

Això sí: espera't per a una escena llarga. I això és el que prima en tota la proposta: la quietud, la calma. No hi ha pressa per explicar la història, ens conviden a conviure amb cada escena i delectar-la segon a segon. Encara que, a la grada, el públic comenci a moure's a la seva cadira perquè no entén res. Però, calma: perquè al final tot s'acaba embastant. Per això, consellet: no t'anticipis! Obre la teva ment i gaudeix. 

Una interpretació immensa en la qual prima la quietud i l'emoció continguda 

Anna Pérez Moya és l'actriu-performer d'aquesta proposta. I ella és l'encarregada de relatar-nos una història d'aventures. I què té a veure això amb l'amor? Tot. Ens porta de cap al cor de la selva, perquè ens endinsem en la recerca d'El Dorado, la mítica ciutat perduda precolombina. 

Amb prou feines es mou per explicar-nos la història, però els seus gestos, la seva dicció, la seva manera de narrar, fa que sentim la humitat de la selva enganxada a la nostra pell. 

Poesia i metàfora per parlar de l'amor 

Ens endinsem en aquesta recerca promesa, aquesta ciutat fascinant de la qual tant es parla i, per aconseguir trobar-la, estem disposades a tot: a omplir-nos de fang fins als colzes, a perdre'ns, a enfrontar-nos a temibles criatures... Aquesta és la metàfora que l'Agrupación Señor Serrano ens fa sobre la recerca de l'amor. I és preciosa. 

El daurat apareix durant tota l'obra en diferents moments: sortint d'entre la runa, amb una escena preciosista impressionant, o tenyint la vaixella victoriana. Perquè és el símbol d'aquesta incessant persecució que fem els éssers humans cada vegada que ens enamorem. Persecució que estem més que disposades a dur a terme, sense importar les conseqüències. 

Una proposta massa llarga 

Història de l'amor és una peça que pot arribar a ser exasperant. Per què? Perquè hi ha escenes molt llargues. I són escenes una mica estranyes, que poden arribar a causar incomoditat, sorpresa o astorament en el públic. Està bé voler impactar, però la llarga durada d'aquests moments pot fer que es perdi la intensitat del missatge, el fil, la bellesa de la proposta. 

Crec que si se li retallessin alguns minuts (dura 80 minuts), l'obra guanyaria més força, més poesia i menys incomoditat. He de reconèixer que MAI m'havia passat el que em va passar amb aquesta obra: durant la seva representació, la meva actitud era d'estranyesa, incomoditat i fascinació al mateix temps. No sabia si m'estava agradant o no, no tenia una opinió al respecte. Però, quan vaig veure el final i vaig sortir del Lliure, estava emocionada, emocionadíssima. Crec que, si es retallen una mica algunes escenes, s'aconseguiria mantenir més el ritme, sense arribar a causar rebuig en alguns moments. 

Un muntatge molt bonic

El missatge de l'obra és molt bonic, molt. I ho entens tot al final, en els últims minuts. Però, a més d'això, l'estètica també és preciosa. Encara que a simple vista no ho sembli (munts de bosses d'escombraries et donen la benvinguda), sobre l'escenari apareixen una gran varietat d'elements que ens fan embadurnar-nos fins a les celles de fang, de colors, de crits, de gemecs... 

Història de l'amor és una obra que em va encantar, però ho va fer al final. Una d'aquestes propostes que t'impacten, que et sorprenen, et remouen i et provoquen alguna cosa: incomoditat, bellesa, sorpresa, angoixa... Però surts del teatre amb el cor ben ple i sabent que, igual que la protagonista, tu fas el mateix cada vegada que obres les portes a l'amor: et poses les botes i et prepares per entrar de cap a la jungla, passi el que passi.